La teologia i 'Els anells de poder' de Tolkien

Eduard Rey –CR Els afeccionats a l’obra de Tolkien han tingut un petit regal aquesta tardor amb l’estrena de la sèrie d’Amazon Els anells de poder, producció independent de les pel·lícules sobre El senyor dels anells i El Hòbbit, però que al mateix temps els fa de preqüela. Personalment, vistos els capítols de la primera temporada, acabo amb sensacions contraposades.

'Els anells de poder' es troba amb un problema semblant al que es pot detectar ja en la trilogia sobre 'El hòbbit', és a dir, es basa en textos de Tolkien que no tenen l’amplitud i el detall de l’aventura d’en Frodo i dels seus companys a 'El senyor dels anells' i es veuen obligats a omplir els buits amb diàlegs i escenes de collita pròpia on sovint el to, l’aire, l’ambient propi de Tolkien es perd. El relat sobre els temps que vol descriure la sèrie d’Amazon es troba en les dues últimes parts del Silmaríl·lion, titulades Akallabeth i Sobre els anells de poder. En la traducció catalana, entre les dues ocupen seixanta pàgines, certament poc per a fer una sèrie de cinc temporades com s’ha anunciat. Però, a més, per a fer aquesta sèrie no han pogut obtenir els drets d’aquests textos, i han hagut de basar-se en la versió encara més resumida dels apèndixs del propi El senyor dels anells.

Això fa que la sèrie hagi d’inventar molt, amb un to molt més proper al de les sèries habituals de les plataformes d’avui dia que no pas a l’univers de Tolkien. Tota la trama entorn dels peu-pilosos, per exemple, aparentment avantpassats dels hòbbits, té poc o cap fonament en l’obra de Tolkien, i deixa massa la sensació d’un farcit sense substància. He de reconèixer també que, després d’haver trobat poc interessants alguns dels capítols, l’últim em va tornar a enganxar. La revelació d’en Sauron, amagat en un personatge inesperat, i la intuïció que el personatge misteriós que acompanya els peu-pilosos pot ser en Gàndalf o algun altre dels mags que apareixen a El senyor dels anells obren noves perspectives.

És obvi que els autors de Els anells del poder no han acabat d’entendre la teologia de fons que recorre els relats de Tolkien. A la sèrie, per exemple, la raó de la decadència de Númenor sembla ser tan sols la distància que s’ha creat amb els elfs. El trencament d’aquesta amistat ha suposat apartar-se del camí recte, però no queda gaire clar exactament per què. A l’obra de Tolkien, el motiu de la rebel·lió de Númenor és la negativa dels seus habitants, homes dotats de qualitats extraordinàries, a acceptar la mort. La immortalitat dels elfs al món de Tolkien és també la causa de la seva eterna malenconia, ja que estan lligats a aquest món que passa i condemnats a lluitar contra el pas del temps que consumeix tot el que ells s’esforcen a crear de bo i de bell. La mort en el fons és un do, pel qual els homes, després d’un temps en el món de les coses caduques, poden tornar cap a Déu. Quan els homes comencen a envejar la immortalitat dels elfs, sense comprendre la tragèdia que amaga, i veuen la mort amb recança, s’extravien. Tot aquest rerefons fins ara sembla absent de la sèrie d’Amazon.

També em sembla poc tolkeniana la manera de descriure i representar l’amistat a Els anells de poder. Tolkien era filòleg, coneixia bé el món clàssic i el món germànic i saxó. En els móns de la Ilíada, de l’Odissea, del Beowulf, de les sagues nòrdiques o del cicle del rei Artur hi ha sentiments, evidentment, però no sentimentalisme. L’amistat és quelcom profundament objectiu, una mena de pacte sagrat. És en aquest context que sorgeixen i s’expressen sentiments, però els sentiments com a tals no són la base de l’amistat. En l’obra de Tolkien, com en la literatura heroica antiga en què s’inspira, l’amistat es dona sobretot entorn de l’aventura compartida, que fa de la fidelitat mútua un element necessari per tal d’acomplir la missió encomanada. En aquest sentit, l’amistat de l’elf Élrond i el nan Durin de la sèrie d’Amazon em sembla massa sentimental, gairebé embafadora. Amb paraules i músiques ensucrades, i moralina disfressada de declaracions solemnes, s’intenta omplir de contingut una amistat que no saps massa d’on ve ni en què es basa.

Per contrast, la sèrie d’Amazon m’ha fet reflexionar sobre el paper de la dona en l’obra de Tolkien. Els anells de poder ha de complir perspectives diguem-ne feministes (altra vegada molt pròpies d’aquestes plataformes digitals) que poc o res tenen a veure amb el món de Tolkien. A la novel·la El senyor dels anells només hi ha una dona guerrera, Eowyn, i es llança a la guerra perquè se sent ferida i desesperada, enamorada de l’inaccessible Àragorn, i no troba el seu lloc. Després de fer mèrits a la guerra com el millor dels cavallers, es recupera a les cases de guariment fins que l’amor de Faràmir la farà reviscolar i renunciar a la guerra, anunciant que la seva missió serà donar vida.

I em sembla que aquest és el paper de la dona en l’obra de Tolkien. Mentre els homes fan cases, armes o guerres, les dones, sense fer pròpiament res, generen vida al seu voltant. Ens podem deturar a comparar els personatges de n’Elrond i na Galàdriel, tal com apareixen en la novel·la de Tolkien. Els dos tenen un anell que els dona el poder de crear bellesa i harmonia. Elrond ha fet Rivendell, la darrera llar acollidora, una casa enmig de les muntanyes. Però al voltant de Galadriel, en el país de Lorien, no ha calgut construir res: els propis arbres han donat forma a una ciutat resplendent. Mentre a Rivendell es torna a forjar l’antiga espasa que ha de derrotar el mal, a Lorien la dama Galadriel té llavors capaces de regenerar tots els arbres destruïts de la Comarca al retorn dels hòbbits. La seva sola presència desprèn un poder que genera vida.

En aquest sentit, les dones de la sèrie d’Amazon, especialment la pròpia Galadriel i Míriel, la regent de Númenor, són màquines de guerra igual que els homes, i ningú no els pren el relleu en la tasca de transmetre i donar vida. I l’esposa de Durin, el príncep nan, té massa aires de mestressa de casa (potser fins i tot de matrona felliniana) com per ocupar el lloc que tenen una Galàdriel, una Arwen, una Orifraula o una Èowyn ja restablerta a El senyor dels anells.

Potser com a conclusió, inesperada per mi mateix, diria que la sèrie d’Amazon pot ser un bon entreteniment. Però Tolkien volia crear el món solemne, gràvid de significat, d’una mitologia. Si l’entenc bé, entretenir no va ser mai part de les seves preocupacions.