(GIEC) Durant quaranta dies, des de Dimecres de Cendra fins Dijous Sant, l’Església celebra el temps de Quaresma, un temps de conversió, de pregària, dejuni i almoina, un moment de gràcia i renovació de la vida cristiana que ens prepara per celebrar la solemnitat de la Pasqua, un temps al qual el Sant Pare Francesc dedica un missatge, aquest any amb el títol “El mal s’escamparà tant, que l’amor de molts es refredarà” (Mt 24,12), en què demana discernir i examinar dins el cor les mentides dels falsos profetes, ens convida a preguntar-nos com es refreda en nosaltres la caritat i quins són els senyals que ens indiquen que l’amor corre el risc d’apagar-se en nosaltres i convida especialment els membres de l’Església a emprendre amb zel el camí de la Quaresma, sostinguts per l’almoina, el dejuni i la pregària.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar d’aquest esdeveniment, així com de la Setmana de la Família, que té lloc cada any, a les diòcesis amb seu a Catalunya, els deu primers dies del mes de març, enguany amb el lema “L’Evangeli de la família: joia per al món”, dels 300 anys de l’ermita de Roda de Berà, de l’Església de la resta, de l’Evangeli d’aquest diumenge (Jn 3,14-21) i dels ministres extraordinaris de la comunió.
Cinc de les cartes dominicals parlen del temps de Quaresma. El cardenal Joan Josep Omella parla sobre l’almoina, que és “ser un do per als altres” i “caritat”. Diu que “viure en la caritat és viure el manament del Senyor: «Que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat» (Jn 13,34) i ens proposa la lectura d’un relat que va llegir fa temps i que creu que ens pot ajudar a mirar la vida sobre la mirada atenta i amorosa de Déu. Així mateix, afegeix que l’almoina “ve del fet de reconèixer-se fràgil i limitat. I és aquest reconeixement de la nostra misèria el que ens apropa a la necessitat de l’altre i fa possible una almoina autèntica” i ens convida a “regalar una mirada lliure de prejudicis a qui se’ns acosta; a percebre el proïsme no com una amenaça i un rival, sinó com una oportunitat de trobada”, ja que “l’almoina, feta amb amor, humanitza qui la dona i qui la rep” i “el més gran que podem donar som nosaltres mateixos i el nostre temps”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, ens recorda que durant la Quaresma hauríem de fer un esforç per destinar més temps i interès a la pregària, “no només resar oracions, sinó trobar estones per ‘parlar amb Déu, estimant-lo’”, diu que la pregària “és la respiració de la fe i del compromís; la relació personal amb Déu des del seguiment de Crist” i indica algunes formes senzilles de pregar per ser perseverants: l’Eucaristia, la Litúrgia de les Hores, que és la pregària pública i oficial de l’Església, la pregària vocal (com el Parenostre, l’Avemaria, el rosari, l’àngelus, el viacrucis i les jaculatòries), la lectura espiritual, que prega rumiant el text de l’Escriptura, escoltant Déu en la seva Paraula i parlar amb Déu des de la vida.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “reconèixer amb l’amarga medecina de la veritat els nostres pecats és el primer pas per a la llibertat”, recorda “les paraules de Jesús i que ressonen en aquesta Quaresma: L’amor de molts es refredarà (Mt 24,12), que són una crida punyent a revifar l’amor”, així com que “l’amor és més fort que la mort” i que “la misericòrdia és més forta que el nostre pecat”. Afirma que “no hi pot haver autèntica Quaresma sense la recepció fructuosa del sagrament de la reconciliació”, que “el qui amb fe s’apropa al ministre de la reconciliació i confessa humilment els seus pecats, expressant el penediment, es troba amb Jesús, el nostre Metge i la nostra Medecina” i que “aquest és el camí de l’amor que es revifa, que recupera la seva calidesa, perquè s’ha trobat amb el foc que crema sense consumir”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, parla de les pràctiques quaresmals: l’oració, l’almoina i el dejuni. Diu que “en practicar amb més assiduïtat l'oració, el creient se situa davant Déu des de la veritat de la pròpia vida; té el cor obert a la seua Paraula”, que “l'almoina ens allibera de la idolatria dels béns materials i, al mateix temps, ens permet veure l'altre, especialment el necessitat, com un germà i no com algú que ens molesta o que constitueix una amenaça per als nostres interessos” i que “en aquesta societat caracteritzada per l'exaltació dels desitjos fins al punt que qualsevol d’ells es converteix en un dret que es pot exigir, el dejuni ens allibera d'eixa esclavitud dels propis instints”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que Jesús parla de l’almoina “com una condició d’estada en el seu Regne i per seguir-lo”, que la paraula “almoina” “ve del grec, i significa compassió i misericòrdia”. També es refereix “a les obres de caritat envers els necessitats”. Afirma que “el veritable significat és ajudar a qui té necessitat i fer participar els altres dels propis béns, com a expressió d’amor envers aquestes persones” i que “ens cal pensar en l’almoina entesa com a forma de donar diners, però l’actitud exigeix molt més. Demana obertura a l’altre, al germà. Compta sobretot la disponibilitat a compartir, el fet de donar i donar-se”. I destaca, finalment, que “es tracta d’actuar sense ferir, sense sentit de superioritat, sense que la mà dreta sàpiga que fa l’esquerra”.
L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, es proposa parlar d’un esdeveniment i és que “fa 300 anys que es va posar la primera pedra de l’Ermita de Berà. Va ser el 12 de març de 1718. El seu frontal el va presidir —fins a la Guerra Civil— una imatge de la Mare de Déu de Berà, talla romànica del segle XIII, que la tradició diu que va ser trobada per uns pescadors en una cova on hauria estat amagada per evitar-ne la profanació en temps de persecucions”. Diu que “víctima, tant l’ermita com la imatge, de la Guerra Civil, avui es troba reconstruïda i amb obres recents” i que “el constant ha estat la devoció popular per aquest lloc sant, d’altra banda comú a la devoció mariana de tantes poblacions”. I conclou el seu escrit dient que pensa que acostar-se a la Mare de Déu, “com ho han fet els veïns de Roda de Berà durant els últims tres segles, és el millor camí per a trobar Jesús”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, parla de l’Església de la resta i se centra en la poda, “una purificació, que redundarà en fruits abundants”, que per a Jesús “és una neteja (com el baptisme o la seva renovació en el sagrament de la reconciliació)”. Considera que “se sent sovint aquesta pregunta: quina Església volem? i, en conseqüència, quina Església construïm?” però que abans “caldria preguntar a Jesucrist quina Església vol Ell, i fins i tot quina Església va fent Ell” perquè “potser creiem que es tracta només de «fer», construir, inventar, quan potser en realitat Ell vol purificar i podar”. I afegeix que la poda “està reservada a qui ho sap i ho pot fer bé: el Pare, els àngels que l’obeeixen, en el moment oportú, de la manera pertinent” i que “la característica fonamental de l’Església «purificada» és la pobresa” en el sentit que “cerca per sobre de tot reconèixer l’obra de Déu en ella”.
El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, parla de l’Evangeli d’aquest diumenge (Jn 3,14-21) en el que apareix la persona de Nicodem, “un fariseu honest, que impressionat pels miracles de Jesús i sabent que venia de part de Déu, té un encontre amb el Mestre”. Diu que la serp de bronze que Moisès enlairà al desert en forma d’estendard va ser “un signe que anunciava per endavant el Messies Salvador que ara ha de ser enlairat a la creu perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna”, que la creu de Crist “és la nostra redempció, és la suprema manifestació de Déu que és amor” i que “aquest diumenge quart de Quaresma som convidats a fer una parada en el camí per a reflexionar sobre l’immens amor de Déu, per a contemplar Crist crucificat”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, parla dels ministres extraordinaris de la comunió, diu que “són aquells homes o dones que han estat proposats i nomenats individualment per exercir aquest ministeri en una comunitat concreta, per a una ocasió determinada, o bé per a un temps assenyalat o fins i tot de forma permanent” i que se’ls demana unes condicions i actituds personals determinades: “responsabilitat, dignitat, distingits per la seva vida cristiana, la seva fe i els seus bons costums, serietat i constància en el compromís cristià, una profunda pietat litúrgica i una devoció i respecte al Sagrament de l’Altar”. Finalment, informa que ha convocat una trobada el dissabte 17 de març, a les 10 hores, a l’Acadèmia Mariana amb aquests ministres per tal de pregar plegats, formar-se i explicar de nou les competències i l’itinerari de formació.
El bisbe de Solsona, Xavier Novell, diu que “cal proclamar l’amor familiar com a font d'alegria i estímul per a estimar tothom, per a compartir il·lusions i neguits i per a obrir-se al món”. Recorda que “el papa Francesc, en l’Exhortació Amoris Laetitia, descriu què és estimar i com cal viure l'amor en la vida conjugal i familiar”. Mostra preocupació “pels valors que guien la nostra societat actual i que influeixen negativament en la vida familiar”, així com per “la immediatesa i la provisionalitat que impregna i contamina el ritme de vida”. I mostra inquietud per com “es dóna més importància al projecte personal, laboral o professional que al projecte matrimonial i familiar”. Finalment, informa que la Setmana de la Família, celebrada a les diòcesis amb seu a Catalunya els primers deu dies de març, “és penyora de la Trobada Mundial de les Famílies, que tindrà lloc a Dublín, del 21 al 26 del mes d’agost”.
Podeu trobar els textos de les cartes dominicals al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i de cada bisbat.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.