El superior dels missioners claretians: “Cal valentia per canviar”

(Claretians) El nou govern general dels missioners claretians s'ha reunit a Vic aquest mes d'octubre. Ho ha fet per preparar les línies de treball de la congregació dels propers sis anys. En el marc d'aquesta trobada, el superior general dels missioners claretians, l'indi Mathew Vattamattam, explica com considera que cal fer front al futur de la congregació i de l'Església, parla de la figura del pare Claret i dibuixa algunes prioritats del seu govern.

Vattamattam va ser reelegit aquest 30 d'octubre durant el XXVI Capítol General dels claretians. En aquesta conversa parla sobre el procés sinodal impulsat pel papa Francesc com un moment de canvi i d'escolta a tota la congregació. En aquest sentit destaca la idea del canvi com una regla de la vida emmarcat en un moment de transició de l'Església.

Com estan els claretians al món?

La situació dels claretians es troba en sintonia amb el que va somiar Claret el 1849 quan va fundar la congregació aquí a Vic. Els missioners claretians som més de 3.000 i estem a 69 països, a gairebé tots els continents. Com Claret deia en aquell temps: “esperit per a tothom”.

Hi ha relleu?

Vocacions? Hi ha vocacions! Hi ha més vocacions naturalment a Àsia i a Àfrica. On es pateix més és a Europa. És temps de vaques magres, però cal entendre aquest moment com un moment de canvi de moltes coses que succeeixen també a l’església, com ha passat en diverses èpoques. Durant els darrers 20 anys hem tingut el mateix nombre de claretians més o menys. És cert que aquest any hem perdut 50 claretians per ancianitat o per Covid-19, entre altres coses, cosa que també afecta la congregació. Però per sobre del número, el que em preocupa és viure avui, en un altre moment de la història, amb el mateix impuls missioner de Claret.

I què passa a Europa?

És una cosa que vosaltres també us heu de preguntar a vosaltres mateixos, no? Hi ha moltes coses que jo veig com a asiàtic emigrant. Europa es troba en un moment de transició social que afecta en diversos aspectes.

Per exemple, la primera cosa és la població. Si les parelles opten per no tenir fills, la població caurà. Naturalment el món és dels qui viuen, no és dels morts.

La segona és l’herència cristiana. Jo penso que hi ha molta ignorància aquí. El món mediàtic mostra les crítiques, el tema dels abusos o altres escàndols, però no pas la veritable cara de l’església i el seu tresor espiritual. Una església de servei, de proximitat a la gent.

Què més?

També passa que, sense trobar Jesús ressuscitat, no es pot viure la fe cristiana. La fe cristiana no és una col·lecció de lleis i normes. Penso que la valentia dels europeus s’ha de dirigir a buscar les arrels i a optar per la vida.

Creure també és una nova humanitat, com diu el Papa amb els immigrants. Una nova humanitat que va aparèixer, per exemple, entre el 1990 i el 1992 quan jo vaig venir a Vic. La gent em mirava perquè era un dels poquíssims estrangers. Avui la qüestió és diferent, el món està canviant i això també cal explicar-ho.

SINODAL VOL DIR QUE TOTS HEM DE PARLAR AMB TOTS

Com viuen els claretians el procés sinodal impulsat pel papa Francesc?

La vida religiosa o vida consagrada és ja, en la seva natura, sinodal. No és una cosa nova. Tots som responsables de la vida i la missió. També d’organitzar una manera de govern. Cada claretià és important en la seva manera de ser. La sinodalitat és integral, però hi ha un nou impuls per escoltar a tothom. Una manera de caminar plegats que no s’ha impulsat gaire, les anomenades converses d’escolta, el discerniment. Per això avui aquesta preparació del capítol és molt sinodal i fem servir tres paraules per indicar-ho: sinodal, narrativa i apreciativa.

Sinodal es diu en el sentit que tots, en l’Esperit Sant, hem de parlar amb tots. No és una parla per grups sinó com la vida és amb el nostre cos. La vida al nostre cos és a totes les parts que han de contribuir a estar vius i a fer alguna cosa. En el mateix sentit, a la congregació tots som rellevants i per això hem començat aquest treball a les comunitats. Déu parla amb els claretians, però també amb altres implicats a la missió. Per aquest motiu comencem les nostres accions a nivell base, després zonal, després a un nivell de províncies, continents i, al cinquè lloc, el Capítol. Finalment, al sisè nivell, tenim una conversa amb el Papa. Ell ha conformat un camí de ser arrelats i audaços, el lema del Capítol General. Quan parlem de sinodalitat sabem que el Papa hi té un rol, però no és el cap d’una empresa. Ell és un animador que camina amb els germans així amb tots junts dins l’església. Per això la nostra participació en aquest proper Sínode és important. Un Sínode sobre com ser presència claretiana a l’església, responsable, units amb el Papa. Estem plenament en sintonia amb allò que el Papa ens diu a l’església.

L’Església té por del canvi?

Agradi o no agradi, el canvi és la regla de la vida, de l’església o la congregació. El Papa ens ha convidat a sortir, com diu ell també, com un riu. Un riu que està parat i que no flueix es contaminarà, estarà brut. No genera vida. Cal fluir en el sentit de canviar i sortir. Són regles de la vida, no hi ha cap altra opció.

En aquest món, aquest moment és una època de transició en la humanitat i en l’església també. No canviar és optar a morir. I canviar és viure, caminar amb la gent en una altra època. Una cosa bonica al nostre temps és que el món s’hi està acostant. És cert que hi ha por i per això també hi ha revolucions, fonamentalismes, entre d’altres, però podem mirar junts. El Papa ens ha convidat a l’encíclica Fratelli Tutti a crear una humanitat nova on l’església tingui un paper. Jo no veig l’Església només en el moment precís d’ara. L'església té 2000 anys d´història. Són molts els sants i les persones que han patit molt i no acabem ara la història de la humanitat. On es dirigeix? Jo no penso que empitjori, sinó que millora. Cal canviar, cal tenir la valentia per canviar. El canvi és natural, nosaltres canviem. És un motiu d’alegria obrir els ulls i obrir el cor.

ESTIMAR AMB EL COR DE JESÚS ÉS UNA REVOLUCIÓ

I què cal canviar?

Cor i mirada. Obrir el cor i la visió. Aprendre a mirar el món amb ulls de Déu. Per exemple, quan nosaltres preguem el pare nostre, és una revolució anomenar Déu Pare perquè, si veritablement l’estimes, has de mirar totes les persones com a germans o germanes malgrat la diversitat. És un canvi mirar l’altra persona i als seus ulls veure la reflexió de la imatge de Déu. Mirar el món amb ulls de Jesús, estimar amb el cor és una revolució.

Un canvi ha estat la nova prefectura de pastoral de comunicacions. Què ha de fer?

El 1992 teníem una opció de créixer en la nostra identitat com a servidors de la Paraula. El pare Aquilino Bocos, que era el superior general, va promoure en aquell moment un impuls dels mitjans de comunicació. Això va afectar molt a la congregació positivament. Avui s’ha obert un gran món al voltant de la comunicació. Hi ha moltes iniciatives a diverses parts de la congregació. El que hem fet és crear aquesta prefectura per organitzar i potenciar les diverses iniciatives. Ajuntar les forces per connectar els mitjans i les publicacions.

La reunió clau per als propers anys se celebra a Vic. Per què?

Estem en una època de transició i la nostra aportació al món com a claretians necessita tornar a les arrels. El mateix impuls, en una època també difícil, que el nostre fundador va tenir des de la seva experiència per ser molt audaç en la seva missió. Volem el mateix arrelament per ser audaços. Com es farà concretament? Jo penso que Déu ens obrirà portes. Hem teixit el Capítol des d’una manera de somiar, des del somni de Déu concretament. Així ens unim al que demana el Senyor de nosaltres per saber on volem anar en els propers sis anys. Per això cal un disseny i uns compromisos, perquè un somni sense passes no és res. Per tot això, volíem començar des d’aquí, des de Vic.

I quines són les prioritats per als propers anys?

Durant la primera setmana no hem tocat aquest document [Estimada congregació], volíem centrar-nos en nosaltres mateixos. Formar equip. Per això hem convidat el pare Gonzalo Férnandez, exvicari general, com a facilitador per conèixer-nos. La nostra vida és acció i hem d’anar plegats per treballar la credibilitat. Per això és important formar equip i viure allò que nosaltres demanem als altres. Necessitàvem conèixer la nostra personalitat i la nostra manera de treballar. Cosa que ha estat molt interessant. Volíem també emprendre un procés de discerniment i dotar-nos de moltes eines per poder oferir un servei de qualitat a la congregació.

I la segona setmana?

Després d’aquesta setmana de formar equip, hem començat llegint el document del Capítol General per veure què ens provoca a cadascun de nosaltres.

Hi ha dos aspectes sobre aquest procés. Un d’aquests és el contingut, les prioritats de cada tasca. Un altre aspecte és el procés. És a dir, promoure una manera de caminar perquè cada claretià pugui assumir i internalitzar aquest somni. Per exemple, jo com a claretià, amb aquesta responsabilitat, em pregunto quin somni té Déu sobre mi. Quins camins em demana? Després cal preguntar-se el mateix com a províncies, com a comunitats i altres. És a dir, somiar amb allò que demana Déu i, des d’aquí, prendre decisions audaces sense por.

El govern general ha començat això. No és que fem una revolució, continuem allò que va començar el fundador. Els veritables canvis no són les revolucions que ho canvien tot, sinó els fruits que neixen d’un procés intern. Volem donar fruits a l’església, fruit del nostre carisma a la societat. Estem en aquest procés i ara hem de pensar les accions.

LA GRAN TRAGÈDIA DELS JOVES ÉS VIURE I MORIR SENSE CONÈIXER-SE UN MATEIX

Parla de continuar amb allò que va començar el fundador. Què li ha semblat la pel·lícula Claret?

És una pel·lícula maca. Amb les limitacions que tenim al nostre temps, considero que s’ha fet una bona feina. Una feina motivadora i millor de la que jo esperava. Certament, la figura de Claret té molts aspectes i no és fàcil de reflectir en una pel·lícula d’una hora i mitja o dues hores. Hi ha alguns aspectes de Claret que han faltat. Particularment la seva audàcia i l’atenció a la gent, als quals estan marginats. També la part de la vida del pare Claret a Cuba i altres. Però la pel·lícula reviu la seva autenticitat i això és un aspecte que ha presentat molt bé.

Aproparà Claret als joves?

El món de les pel·lícules és molt costós. Però amb aquesta, dins de les limitacions, podem acostar els joves. Estem en una època d’addiccions a les pantalles, però la vida és molt més que això, no? Per això la importància és com arribar-hi, perquè tots els joves tenen un interior. En la meva opinió, viure i morir sense conèixer-se un mateix és la gran tragèdia. No tenir televisió no és morir.

Les pantalles dificulten que la gent es conegui a si mateixa?

Si no es fan servir bé. Per això, cal fer servir la pantalla bé per construir persones i acompanyar. Aquesta és la tasca de la comunicació cristiana.

Quin aspecte del pare Claret ens hauria d’interpel·lar més ara?

El pare Claret té un impacte diferent segons les edats. Per mi, és la capacitat d’estar arrelat enmig de moltes dificultats. És la valentia, el coratge, el compromís. Estar per la veritat. Viu segons les seves conviccions i la seva experiència de Déu. Per això, després de 150 anys de la seva mort, nosaltres el mirem com algú a qui podem imitar.

I als joves?

Buscar un sentit a la vida. Una mica més que allò aparent. Parlo des de la meva experiència. No és cert que els joves estiguin perduts. Hi ha joves buscant, preguntant i això és important. Més que pensar, jo voldria saber quines són les preguntes que neixen després d’haver vist la pel·lícula. Dialoguem.

LA COVID-19 HA CONVIDAT A ENTRAR EN UN RECÉS

Què diria als pessimistes europeus?

Jo entenc el pessimisme quan has viscut en una època diferent i pots veure que ara la gent no va tant [a missa]. Però en algunes parts del món no és així, hi ha molta vitalitat. Aquesta visió és el punt de vista humà, però un no pot viure només amb els ulls humans. Hem d’aprendre a no prendre la posició de Déu que és el cap de la història. Per això, cal cercar com viure. El pitjor que podem fer per al món és ser pessimistes. Un creient trist és una contradicció. Mira els màrtirs claretians, també, en una altra època, cantaven: “Vivim la fe. No hem de protegir Jesucrist, només hem de proclamar”.

Què cal cercar? Darrere de molta frustració de la vida hi ha un crit per alguna cosa més. Jo escolto aquesta cerca en forma de frustracions. Tots tenim aquestes frustracions. Per què?, els antics ja s’ho han preguntat. En aquest sentit, la Covid-19 ha donat una alerta. En una vida que va molt de pressa i sense parar, la Covid-19 ha convidat a entrar en un recés.

En quin sentit?

Per mi, la Covid-19 ha revelat una altra Covid que paralitza la humanitat. Una “covid” espiritual que ha fet molt de mal. Parlem de l’avortament, per exemple. Es tracta d’una “covid” que ja és present a la humanitat i és una realitat. Si els meus pares haguessin fet un avortament, jo no podria ser aquí. També hi ha els abusos, on una persona és un instrument de plaer. I la pornografia, que fa mal a l’ànima. Per mi és un virus seriós, molt seriós. Molt més seriós que la Covid-19 que afecta el físic i que hem d’afrontar. Jo n’estic convençut.

Es parla massa dels abusos a l’església?

És cert que l’església ha de fer front a aquests temes. S’ha de tenir zero tolerància als qui fan aquestes coses a l’església. L’església ha d’expressar respecte i afecte [a les víctimes]. En aquest sentit, és veritat que estem al focus. Sembla que només aquestes coses són a l’església i jo no entenc el perquè. Aquestes coses no han de passar ni a l’església ni a fora, però per alguna raó l’església és al focus.

Com podem ser arrelats i audaços avui?

Cal estar arrelats a Jesucrist, a la persona. L’audàcia és un fruit natural. Si Claret no hagués estat arrelat a Jesús, no hauria tingut el coratge d’afrontar aquestes situacions. Hi ha personatges com els màrtirs que també ho manifesten. No és una cosa nova, però al nostre temps hem de ser arrelats, persones íntegres.

Com pinta el futur?

Jo sóc positiu amb el futur, no hem de perdre l’ànim. Hem de tenir el coratge de teixir el futur junts. A Europa hi ha menys missioners, sí, però Europa també ha canviat. L’important és cap a on anem. La plenitud, de Déu en aquest camí. Estem en un petit moment de la història. Cal assumir la responsabilitat de viure amb autenticitat. Moltes vegades perdem els ànims perquè mirem el futur negativament.

I com cal mirar a l’Església?

La imatge per mi és una orquestra, tots hem de tocar. Com en la dansa, és sinodal. Cal ballar sense trepitjar el peu de l’altre. La humanitat. La construcció ha de ser així. Necessitem polítics, artistes, empresaris… Els necessitem a tots.

Podeu veure l'entrevista sencera al superior general dels missioners claretians aquí.