Signes d'integralisme catòlic a Catalunya?

(Salvador Pié - La Vanguardia) En el context de la situació viscuda a Catalunya en aquests darrers temps han aparegut una sèrie de "manifestos" de grups cristians (cristians per l'independència; moviments i associacions catòliques; capellans i religiosos) que poden fer pensar que estem davant de certs signes que podrien qualificarse d'"integralisme catòlic" –una forma més moderna i subtil del clàssic integrisme–, per bé que molts dels seus signants no en siguin ni conscients, ni teòricament partidaris. Aquesta formulació serveix per qualificar el risc d'alguns moviments i reflexions catòliques que, intentant superar els clàssics nacional-catolicisme, els cristians pel socialisme, així com els moviments catòlico-fonamentalistes més recents, busquen una nova articulació el més "integradora" possible i coincident entre la fe cristiana i una opció política concreta.

Per això, amb certa sorpresa es troben formulacions en aquests manifestos que es podrien apropar a aquesta concepció. Així, per exemple, la total absència d'una referència a altres opcions polítiques possibles que es poden tenir a partir de la doctrina social de l'Església (Compendi, ns. 565-574) i dels sempre serens documents dels bisbes de Catalunya (Arrels cristianes de Catalunya, 1985; Al servei del nostre poble, 2011; Davant de la situació present, 2017), indueix encara més a veure en aquests manifestos un "signe" d'integralisme catòlic no desitjable, ja que només es parla i defensa una opció i que fins i tot en alguns dels quals es diu que aquesta "és necessària".

Ara bé, cal tenir present que l'ensenyament de l'Església té la funció d'afirmar els principis ètics bàsics, tot deixant a cada persona les decisions polítiques amb les seves possibles concrecions. Aquestes concrecions necessàriament plurals són el fruit raonat d'una opció prudencial i política, i per això tot defensant honestament una d'elles no es pot qualificar als qui no la professin com a infidels a l'ensenyament de l'Església, ja que no comporta de forma "necessària" una opció política i nacional concreta. Alhora cal tenir present a més que el reconeixement d'un país com a democràtic es basa fonamentalment en què s'hi celebren oportunament eleccions lliures (cf. Joan Pau II, Centessius annus, núm. 46).

Cal anotar, a més, que així com es va criticar justament l'aval eclesiàstic majoritari al nacional-catolicisme d'aquell moment històric del nostre país, és important tenir present que a partir del concili Vaticà II es va subratllar "la justa autonomia del món" (GS 36-39) i, per tant, donar suport a una opció política concreta o a una altra, per més simpatia personal que un pugui tenir amb ella, està fora d'aquesta novetat decisiva sobre "l'autonomia del món" que ens ha aportat el Vaticà II i que els citats documents dels bisbes de Catalunya, entre d'altres, han anat recordant.

Per això, no li pertoca a l'Església en els seus estaments com a tals (laics, capellans, religiosos i bisbes) intentar ésser protagonista pública d'aquesta situació anant més enllà del mandat del concili Vaticà II, sinó que cal partir d'una laïcitat seriosa que afirma la justa autonomia pròpia del món en relació amb l'Església. I alhora per la seva banda, l'Església expressarà la seva aportació i compromís en el món, a través del testimoni concret –cívico-social-polític– de cada cristià. D'aquesta forma es realitzarà la clara i profètica afirmació conciliar que "l'Església no es confon de cap manera amb la comunitat política, ni es vincula a cap sistema polític" (Concili Vaticà II: GS núm. 76).

Salvador Pié és teòleg i rector de Santa Maria del Mar de Barcelona