Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(M. Victòria Molins / CR) En primer lloc vull expressar la meva admiració per l'entrevista la papa Francesc. Fins i tot entusiasme perquè crec que és la primera vegada en molt de temps que sento paraules del Vaticà, expressades pel mateix Papa, que poden ser enteses per tothom i des d’una postura que no dóna la sensació de parlar sempre amb infal·libilitat. I és tal el seu tarannà que sonen a molt veritables les paraules amb les que es defineix: “Sóc un pecador en qui el Senyor ha posat els ulls".

Tres elements, entre d’altres, voldria subratllar. Primer, que desconfia dels que estan massa segurs: “Si una persona diu que ha trobat Déu amb certesa total i sense cap marge d’incertesa, alguna cosa no va bé”. Això suposa que, amb una mentalitat jesuítica, valora molt el discerniment i el “pensament incomplert i obert”. El que suposa diàleg, confrontació i temps necessari per a les reformes que calguin. No tant “dictades” com consultades i discernides. I fins i tot arriba a dir amb humilitat que en el seu govern com a jesuïta no sempre ho va fer be.

És potser en aquest punt en el que més es veu la seva formació i esperit jesuític. Aquí m’ha cridat l’atenció les seves paraules sobre els dicasteris, i la seva convicció de que son les conferències episcopals locals les que deurien tractar determinats casos... La desitjada col·legialitat del Concili Vaticà II! I fins i tot especifica: “Hauríem de caminar junts la gent, els bisbes i el Papa (i ho diu en aquest ordre!). Potser s’hauria de canviar la metodologia del Sínode, perquè la d’ara em sembla estàtica. Això podria tenir un valor ecumènic, fins i tot amb els nostres germans ortodoxes. D’ells podem aprendre el sentit de col·legialitat...”

Segon, sentim de la seva boca paraules i afirmacions que fa temps estan en boca de la gent de base: “No podem seguir insistint només en qüestions referents a l’avortament, al matrimoni homosexual o a l’ús d’anticonceptius (…) Si es parla d’aquestes coses cal fer-lo en un context”. Per a Francesc, més que censurar i prohibir, cal estar al costat del que ho necessita, tenint sempre en compte les persones més que les situacions de “irregularitat”: “Déu acompanya a les persones i és el nostre deure acompanyar-les a partir de la seva condició. Cal acompanyar amb misericòrdia”.

I, tercer, almenys es planteja -crec que sincerament en vista d’alguna de les decisions que ja ha pres- que s’ha de afrontar el repte del lloc específic de la dona en l’Església, I m’ha agradat molt, com a dona que sóc, la seva afirmació: “no podem confondre la dignitat amb la funció. S’ha de treballar més fins a elaborar una teologia profunda de la dona i després podrem estudiar la seva funció, fins i tot en aquest àmbits de l’Església en els qual s’exercita l’autoritat.”

I, per acabar, m’atreveixo a dir que no es pot deixar de llegir el text complert i meditar el moment en el que s’esplaia comentant la famosa frase ignasiana dels Exercicis Espirituals: “Cercar i trobar Déu en totes les coses”. És una lliçó magistral d’espiritualitat. Ens anima dient que no es tracta d’un eureka empíric, d’una seguretat, sinó d’un estar atents a la història, als signes dels temps, malgrat que sovint ens porti incertesa, per tal que continuem cercant...

Un Papa que beneeix les nostre inseguretats, les nostres recerques, els nostres riscos...!

 

M. Victòria Molins és teresiana