Els santuaris, evangelització de frontera

(Glòria Barrete –CR) Aquesta setmana, i després d’uns mesos de tancament i polèmica, ha reobert el restaurant i l'hostatgeria del santuari dels Àngels del bisbat de Girona. La reobertura ha posat de manifest la idiosincràcia i dinàmica pròpies dels santuaris. Llocs de pelegrinatge i devoció, així com llocs privilegiats on fer una evangelització de frontera.

“Molts santuaris estan situats en llocs paradisíacs”, explica Àngel Rodríguez, periodista i autor del llibre ‘Maria. Trenta-un santuaris’. També hi ha, però, santuaris en nuclis urbans, com el santuari de la Mercè a Barcelona, o la capella de la Cinta a la catedral de Tortosa. “Els santuaris es troben arreu”, reconeix el periodista, “no és característic d’un lloc concret i determinat”, i això els fa, afirma, “molt populars”.

Però el que sí tenen tots en comú és que els santuaris són llocs de pelegrinatge, llocs de devoció i advocació a una imatge, i on sovint compten amb una acollida al devot a través d’un restaurant, una hostatgeria o una botiga de records. Al santuari dels Àngels del bisbat de Girona la polèmica esclatava en ple estiu. Alguns fidels i assistents van patir enfrontaments amb el responsable de la gestió del restaurant del santuari. Després d’uns mesos tancat, el santuari ha obert aquesta setmana a ple rendiment, amb una nova gestió a càrrec de l’empresa Societat Vitrall.

“Els santuaris acostumen a tenir allotjament com a forma d’acollida”, reconeix Rodríguez. “No només parlem de la possibilitat de dormir, sinó també de poder prendre quelcom i inclús comprar algun record”. La persona que porta l’hostatgeria i acollida en un santuari, explica Rodríguez, “ha de ser conscient que en un santuari venen devots i sobretot saber que no és el mateix portar un restaurant d’una cadena que el restaurant d’un santuari”. S’ha de tenir en compte, explica, que a un santuari puja gent molt devota i alhora gent que s’hi atansa per motius esportius o culturals. “Al santuari dels Àngels, per exemple, pugen molts ciclistes i caminadors”.

I és per això que Rodríguez també reconeix els santuaris com un lloc d’evangelització de frontera. Un lloc on s’hi atansa tot tipus de públic, “devot i no devot”, i on el capellà hi juga un paper fonamental en l’acollida. “Penso que els rectors de santuaris tenen molt en compte que no es pot fer la mateixa homilia en una parròquia i en un santuari”. El problema, però, és la manca de capellans. Abans els santuaris tenien l’anomenat ‘capellà custodi’. “Em penso que ara només pot passar això a Montserrat”, i el que és habitual actualment és que un capellà s’hagi d’ocupar de diverses parròquies i d’un santuari al mateix temps.

Davant d’aquest obstacle i advocant per una acollida més constant en els santuaris, Àngel Rodríguez veu en els laics una figura necessària. “Per poder tenir un santuari obert, per atendre aquella persona que vol posar un ciri o comprar un record, cal comptar amb les mans dels laics”.