El santuari de l’Eremo delle Carceri, darrera les passes de sant Francesc d’Assís

(Josep Gordi –CR) Un dels santuaris naturals més impactants d’Itàlia, tant pel que fa a la seva bellesa com per la seva càrrega espiritual és l’espai anomenat: Eremo delle Carceri. En italià carceri significa retir. Per tant, ho podem traduir com el lloc de retir dels eremites. La història d’aquest indret comença l’any 1225 quan sant Francesc d’Assís aconsegueix el permís per a ell i els altres germans franciscans per poder retirar-se a meditar isoladament en aquest espai. En la vigília de la festivitat de Sant Francesc us proposem aquesta descoberta, dins la col·lecció d'articles sobre santuaris naturals.

Actualment encara es poden observar les grutes on es retiraven a meditar sant Francesc o sant Rufí. A mitjans dels segle XV sant Bernat de Siena va construir-hi un petit monestir. Per arribar-hi cal prendre la carretera SS-444 que rodeja la ciutat d’Assís en direcció Pian delle Pieve i a les afores de la ciutat trobarem la cruïlla que ens permetrà agafar la via de l’Eremo delle Carceri que ens portarà fins a l’aparcament que hi ha a l’entrada d’aquest santuari que està a uns quatre quilòmetres de la ciutat i a uns vuit-cent metres d’altitud.

L’Eremo és, tret del petit monestir, un bosc d’alzines i roures i és ple de camins ben traçats, els quals acostumen a estar ben protegits per murs de pedra seca o per feixes de branquillons. De tant en tant apareixen petits espais que et conviden a meditar o pregar. Es tracta doncs d’un indret on ja a l’entrada es recomana respecte, decor o decòrum i silenci per tal de poder gaudir de la natura i sentir-se en íntima comunió amb ella.

Tot i que no sabem com era en el segle XIII aquest espai, la llunyania de la ciutat, les formes agrestes de les roques calcàries que de manera natural generen petites balmes –fàcilment convertibles en grutes o coves on reposar– i la densa coberta arbòria fan d’aquest bosc un espai especial i únic. Per tant, no se’ns fa estrany que sant Francesc se sentís subjugat i visqués l’alzinar com un temple on els troncs són les columnes i les capçades dels arbres les voltes i els vitralls.

Passejar per entremig d’aquest espectacular alzinar ens permet, a més a més de gaudir dels valors naturals del bosc, sentir que transitem pels mateixos camins que el sant va trepitjar.

Sant Francesc d’Assís, anomenat el pobrissó, és una de les figures més emotives del cristianisme ja que va promoure la pobresa, l’estima al proïsme i a totes les criatures de la creació. També és un personatge de gran riquesa humana, respectat per creients i no creients i que desperta l’interès de molts col·lectius, com els poetes o els ecologistes que el veuen com un enamorat i defensor de la natura. Les seves biografies o Les floretes són plenes de corprenedors relats de perfecte comunió entre els éssers vius i el sant. Les floretes, que s’han traduït a una gran part de les llengües del món –a Catalunya tenim una esplèndida traducció de Josep Carner–, tenen un missatge planer i ingenu i són el testament espiritual del franciscanisme.

Estimar el secret i el silenci

Per sant Francesc l’oració ocupava un lloc preferent en la seva vida i el bosc s’esdevé l’ indret ideal per comunicar-se amb Déu. Sant Bonaventura que va ser un dels biògrafs ens diu: “La contemplació constituïa per ell un goig: es veia convertit en un ciutadà del cel..., quan pregava en companyia dels seus germans, evitava per complet qualsevol fressa com la tos, els gemecs, sospirs, o altres manifestacions externes. I ho feia perquè estimava el secret i el silenci”.

La vivència contínua dels boscos fa que sant Francesc prengui l’arbre com a símbol. Tomàs de Celano ens explica: “Una nit tingué aquesta visió: tot fent camí, va veure que hi havia a la vorera un arbre robust, alt, cepat i de bellesa extraordinària, amb un tronc majestuós i enorme. Acostant-s’hi per observar, a la seva ombra, el seu encant i altura, fou de sobte elevat tan alt que tocava l’última branca, i agafant-la amb una sola mà la blincava fins a tocar a terra amb una extrema facilitat. Això és el que de veritat s’esdevingué: el senyor papa Innocenci III, l’arbre més alt i poderós del món, s’inclina benvolent a la petició i voluntat del benaurat Francesc”.

Obra de la creació

Pel que fa a les relacions del sant amb la natura cal remarcar que sant Francesc parlava de les espècies com a germans i germanes ja que ell és considerava un més de l’obra de la creació. En un dels seus escrits més comentats –el Càntic del germà Sol– l’ésser humà és un més de la mare terra: “Lloat siguis, Senyor, per madona la mare terra, que ens nodreix i ens governa i lleva fruits i herbei i flors acolorides”.

No podem oblidar que Francesc és el nom que a pres l’actual pontífex i que la primera encíclica sobre temes ambientals, publicada el 18 de juny de 2015, agafa unes paraules del sant: Laudato si’ que reprodueixen uns versos del Càntic de les criatures, escrit el 1224 en llengua úmbrica: «Laudato si’, mi’ Signore, per sora nostra matre terra, la quale ne sustenta et governa» («Lloat sies, Senyor, per la nostra germana, la mare terra, que ens sustenta i ens governa»)

Preocupacions ambientals i socials inseparables

Cal recordar que l’encíclica del papa Francesc és un document molt dens i llarg, compendi de molts temes: un repàs dels problemes ambientals del planeta, una reflexió a l’entorn del paper de la creació en els textos bíblics, la necessitat d’una ecologia integral… Però, per damunt de tot, és una interpel·lació personal que ens exhorta a relacionar-nos millor amb l’entorn natural, amb els altres i amb nosaltres mateixos.

El sant d’Assís va viure amb joia i en una meravellosa harmonia amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb ell mateix. La vida de sant Francesc ens demostra que les preocupacions per la natura, els pobres i la pau interior són del tot inseparables. A més a més, l’encíclica conté una altra lliçó imprescindible: cal apropar-se a la naturalesa com si es tractés de l’esplèndid llibre de Déu, que ens parla, ens ensenya, ens estimula per a la millora personal i col·lectiva.

Amb aquest reportatge acabem el petit cicle de santuaris naturals europeus, tot i que s’ha circumscrit a França i Itàlia i reprendrem, la sèrie de santuaris naturals catalans.