Els sants Metges moderns de Sarral

(Ramon Bassas –CR) El dia que van batejar en Damià Amorós van servir el convit a l’ermita de Sant Cosme i Sant Damià de Sarral i troba que precisament aquest lloc ha de ser el que ens recomani per visitar-lo en aquesta secció d’estiu. També hi té records d’algun Dijous Gras, “quan als alumnes del col·legi Salvador Ninot de Sarral ens portaven a dinar a l’ermita”. I es diu Damià, esclar. Però hi ha més arguments. “Aquesta és una obra de Josep Puig Torné, del 1970, i ara en celebrem els seu 50è aniversari. S’ha de veure en directe”, precisa. L’arquitecte racionalista sarralenc Josep Puig Torné va morir als noranta anys fa un parell de mesos.

“A més, és una obra fascinant” –s’anima–. “La seva modernitat quadra perfectament amb la llarga devoció de la gent de Sarral als sants Cosme i Damià, o als Sants Metges. El seu campanar, inacabat, s’aixeca com un far sobre la plaça. La gran coberta de formigó, que va encofrar-se amb canyissar, vol representar una cova, semblant als primitius santuaris. El que pot cridar més l’atenció al visitant, especialment al foraster, és la reixa de Grau-Garriga. Un espectacular tapís metàl·lic realitzat amb eines del camp, dels tallers d’alabastre i mèdiques donades per la gent de Sarral. Va ser una obra col·lectiva, tothom hi va col·laborar i encara és així pel seu manteniment.”

Li dic que coneixia l’ermita i que també em va sorprendre la seva modernitat. Però en Damià Amorós sap del que parla i si ho diu ell és que val realment la pena. Aquest historiador de l’art i museòleg està vinculat al Monestir de Poblet, sobretot al seu museu. També forma part de la junta de l’Associació de Museòlegs de Catalunya, de la qual n’és delegat per la demarcació de Tarragona, i des de fa poc temps és president de la Fundació Quer Alt de Santa Coloma de Queralt. També escriu a El Temps de les Arts, a Tarragona Digital i al diari Ara. “La veritat que no tinc gaire temps per avorrir-me”, resumeix.

L’ermita és dins del terme de Sarral, aquesta interessant població de la Conca de Barberà, només a un quilòmetre del nucli urbà. “La caminada des de Sarral a l’ermita és una de les passejades típiques de la gent de Sarral i comarca. Moltes vegades s’aprofita el camí com excusa per pujar a l’ermita i parar a la font o al restaurant per prendre l’aire i disfrutar de l’entorn natural.” I avisa que “a la tardor, no és estrany trobar-hi alguns boletaires, tot i que no els reconeixereu: anem d’incògnit”.

La cosa, a Sarral, va de sants dobles. “Efectivament, a Sarral els patrons són sant Abdó i sant Senén” –pels amics, sant Nin i sant Non– “però també hi ha una devoció col·lectiva de la gent de Sarral cap als seus protectors, Cosme i Damià”. Doble, o quàdruple, protecció. “A Sarral també fa gràcia veure com un foraster descobreix la reixa. El joc d’identificar les eines, el seu ús, el simbolisme i, fins i tot per alguns, identificar les eines que eren de la seva família, és un altre bon alicient”. Per no parlar del menjar al restaurant “o simplement passejar per la font i el seu entorn”. En fi, motius no ens en falten.

“Sobretot, quan vingueu, porteu una ampolla d’aigua buida! Segons els goigs de sant Cosme i sant Damià l’aigua de la font torne el malalt sa”. Potser ara fan més falta que mai, dic. Per cert, què t’ha passat pel cap aquest temps de confinament? –pregunto.– “Pot semblar estrany però m’ha fet pensar encara més en l’activitat de col·leccionar” –em sorprèn–. “Des de petit m’agrada tenir coses que m’agraden o m’interessen. Quan ja vaig ser més gran, i conscient, vaig depurar col·leccions i vaig quedar-me amb l’art com principal.”

–I respecte a l’art?

–“El fet d’estar tancat en un entorn, el meu o nostre entorn, a mi m’ha reafirmat en la necessitat vital de conservar aquelles obres d’art, que a la mida del possible, m’han generat alguna sensació.”

Doncs que no falti. Per si de cas, com fan els de Sarral, el consagrarem a algun sant que ens protegeixi de les malalties noves i des de sempre. Un o dos. O quatre.

Mapa: