Santa Maria de Castell-llebre, l’espiritualitat del romànic

(Josep Gordi –CR) A Catalunya hi ha centenars d’esglésies i ermites romàniques, moltes d’elles a les Serres Pirinenques. Totes tenen un particular encant i bellesa, però l’església de Santa Maria de Castell-llebre, a l’Alt Urgell, és especial i ho és tant per la seva situació damunt d’una cinglera com per la seva senzillesa i simplicitat. Aquesta és la nostra destinació per conèixer un nou santuari natural dins la col·lecció d’articles que publiquem a Catalunya Religió.

Si decidim anar-la a veure haurem de prendre la carretera C-14 ja sigui des de la Seu d’Urgell o des de Balaguer. Abans o després de l’embassament d’Oliana ens desviarem a la cruïlla vers Peramola i al cap d’un parell de quilòmetres, en direcció a aquest poble, ens apareixerà el camí cap a l’Hostal Can Boix. Quan siguem davant d’aquest establiment hoteler, aparcarem el cotxe i seguirem a mà dreta per una pista forestal que ens portarà fins a l’església de Santa Maria de Castell-llebre. Es tracta d’una passejada de prop de sis quilòmetres, amb molt poc pendent i que ens permetrà, en menys de dues hores de camí, gaudir, vers el sud, del contrast entre l’ampla vall del Segre i, cap al nord, dels verticals espadats de les primeres Serres Pirinenques. Una caminada bellíssima que convida a no destorbar cap dels sons i dels silencis que la natura ens ofereix. Les primeres hores del matí, les millors! Aquesta passejada també us permetrà gaudir de la magnífica i estratègica situació del castell i l’església de Castell-llebre que van construir-se sobre una cinglera que domina l’estret pas del Segre cap als Pirineus.

Un cop arribem a l’esperó rocós on s’aixeca el conjunt de Castell-llebre admirarem les serres pirinenques. A la nostra esquerra ens apareix la serra d’Aubenç, al fons de la vall l’embassament d’Oliana i a la dreta el Port del Comte. Al fons s’albiren els cims del Pirineu axial. Arribats ací podem, l’estona que desitgem, d’aquesta magnífica talaia.

Haurem d’obrir una porta que ens permetrà el pas a aquest espai i serem ja al davant de l’església de Santa Maria de Castell-llebre. Tot gaudint de les muntanyes i les planes que ens envolten us proposem de fer un viatge en el temps. Reculem mil anys enrere, just al moment que el castell era dret i l’església plena de vida. De ben segur que en aquest espai fortificat i elevat hi havia altres edificacions on residien aquells que cercaven la protecció dels murs del castell i de la Mare de Déu de Santa Maria de Castell-llebre que era la patrona d’aquestes terres i on, al llarg de segles, els habitants dels pobles del voltant hi anaven en processó. Tornem mil anys enrere. En aquells moments la por per les ràtzies sarraïnes, violències feudals o pels relats apocalíptics feien que els habitants d’aquelles valls i muntanyes cerquessin refugi i protecció. El conjunt de Castell-llebre havia de ser un espai que havia de causar admiració tant pels murs i torre del castell com per la torre de dos pisos de l’església.

Tinguem present que els pobres pagesos i pastors que anaven a la celebració de la missa dominical o a pregar en algun moment de la seva jornada, eren persones que miraven l’horitzó amb recel, temorosos de qui podia arribar i al cel amb esperança que la pluja i les temperatures els hi fossin propícies per tal d’aconseguir una bona collita o que el ramat no patis cap minva. Calia encomanar-se a Déu per tant!

Quan els pagesos i els pastors eren prop de l’església, observaven una arquitectura contundent, però clara on predominaven les formes geomètriques senzilles: quadrats, rectangles, cercles o semicercles. Aquest aire robust i senzill de ben segur que afavoria l’acolliment. Quan els feligresos eren dins del temple, els apareixia una única i curta nau rectangular i molt poca il·luminada, ja que les úniques finestres se situen en l’absis. Aquest queda orientat a l’est per on arriba la llum del nou dia. Per tant, tot convergia cap a aquest punt, és a dir, cap a la llum i, en conseqüència cap a Déu. Aquest semicercle esdevenia de ben segur un punt d’atracció de tota la comunitat, ja que era el punt més il·luminat en el qual se situava l’altar, el celebrant i on s’establia un pont de comunicació entre el terrenal i el diví. Era el moment d’agenollar-se i escoltar unes paraules en llatí, que segurament no entenien, que els feien sentir, com a comunitat, en mans de la divinitat.

Al llarg del segle XI quan començà a construir-se l’església i durant les posteriors centúries medievals, l’església era un veritable espai comunitari on es congregaven els residents de l’espai fortificat amb els pagesos que vivien en cabanes i treballaven la terra de les fèrtils planes fluvials, així com els pastors que pasturaven els seus ramats entre les muntanyes i les planes. D’altra part, els voltants de l’església era un espai sagrat, és a dir una sagrera on no podien haver-hi actes de violència. Per tant, no és estrany que en algunes esglésies s’excavessin sitges per guardar-hi el gra que en aquest lloc quedava fora de perill. Com ja hem comentat l’església era, a la vegada, un espai de devoció mariana, ja que segons la tradició el Baró de Peramola va trobar la marededéu mentre caçava i els seus goigs fan referència a aquesta situació.

Puix entre penyes, Maria,

voleu ésser venerada:

Siau nostre empar i guia,

de Castell-llebre invocada.

i a la protecció que oferia a aquells que anaven a pregar als seus peus.

Fer-vos aquí una capella

tot el poble va votar,

i els devots troben en ella

l'auxili més singular.

Volgueu, Mare, demostrar

que sou de tots advocada.

Des d’aquesta miranda podem admirar les muntanyes pirinenques, les planes de ponent i el primer congost del Segre. Un lloc bell i estratègic, un lloc d’acolliment i protecció al llarg dels segles. Abans de retornar a casa nostra dediquem, si ens bé de gust, uns minuts a sentir el silenci d’aquestes muntanyes i tal com potser feien els seus habitants medievals a experimentar la força i la serenor de la llum.