Santa Eulàlia, defensora de la Barcelona de 1714

(Valentí Serra –Caputxins) Aquest divendres Barcelona commemora la festa de la seva patrona. El cos de santa Eulàlia reposa a la cripta que hi ha sota l’altar major de la catedral de Barcelona en un bellíssim i majestuós sarcòfag que un gran artista pisà, deixeble del mestre Nicolau de Pisa, esculpí en alabastre l’any 1327. La identitat del nom de la santa amb el nom d’una altra màrtir de Mèrida –i la semblança d’ambdós martiris– ha fet que alguns autors dubtessin de la seva autenticitat, però des de molt antic, i tal com ho demostren els estudis històrico-crítics d'Àngel Fàbrega, aquesta santa, verge i màrtir, té un culte constant a Barcelona ja documentat en el segle VI.

Els llibres la litúrgia visigòtica o mossaràbiga recullen la seva festa el dia 12 de febrer, data en què segurament ocorregué el martiri, que consistí en els assots, la creu i el foc en els primers anys de segle IV (segurament el 12 de febrer del 303) durant la persecució de Dioclecià en un indret situat fora de la muralla barcelonina, on actualment hi la plaça del Pedró allí “estigué exposat el seu virginal cos exànime crucificat, després d’haver sofert cruels martiris”.

En el monument que hi ha al mig de la plaça del Pedró –inaugurat el 29 de novembre de 1673 per tal de recordar el martiri de Santa Eulàlia– en una de les inscripcions lapidàries hi diu, en la llengua universal llatina: “Atura’t, vianant, davant del secret llindar d’aquesta ciutat, on Eulàlia meresqué, feliç, la palma del martiri, i que sempre acompanya a qui amb sincera pietat li resa”.

Vers l’any 635 l’abat d’un antic monestir barceloní, Quirze, impulsà al llarg del segle VII el culte que la santa ja tenia a Barcelona i féu bastir un monestir que dedicà a Santa Eulàlia on hi foren dipositades les relíquies. Amb la invasió sarraïna van ser ocultades les relíquies de la protomàrtir barcelonina que, retrobades i identificades l’any 877 pel bisbe Frodoí en l’antiquíssima esglesiola marinera de Santa Maria de les Arenes, es disposà el trasllat a la catedral, on la santa passà a ser-ne cotitular i patrona de la ciutat de Barcelona.

Una venerable tradició la fa filla d’una Vil·la romana del “Desert de Sarrià” on, l’any 1578, els framenors caputxins arribats d’Itàlia hi establiren el noviciat i la primera fundació caputxina en territori ibèric. L’any 1899 el gran poeta d’inspiració franciscana, Jacint Verdaguer, publicà el recull de poemes titulat Santa Eulària, que conté un poema titulat “Lo Desert”, amb un esment al frondós hort-jardí dels caputxins que, en temps de santa Eulàlia: “Los boscos de llorer flayrós y ombrívol li fan de bell y místich oratori…”

A propòsit de la vida i martiri de santa Eulàlia hi ha força llibres i estudis, essent els pioners, i més antics, el publicat a Tarragona l’any 1590 pel framenor Bartomeu Ordóñez, titulat La Eulàlida i que conté “la vida y martyrio de S. Eulalia de Barcelona, primera Virgen y mártyr de España, llamada entonces Tarraconense” i, també, el llibre estampat a Barcelona l’any 1593 pel dominic fra Ramon Pons, amb el títol de Llibre de la vida y miracles, dels gloriosos Sants, Sancta Eulària, Patrona de Barcelona, y S. Ramon de Penyafort del orde de Predicadors.

Santa Eulàlia fou especialment invocada pels barcelonins durant el setge que sofrí la ciutat l’any 1714 en l’etapa final de la Guerra de Successió. En aquelles difícils circumstàncies, des d’una visió sobrenatural dels fets, els catalans mantingueren l’esperança d’un miracle fins el dia de la capitulació. En efecte, quan dimití del comandament de les tropes catalanes, general Villarroel, els barcelonins optaren per nomenar a la Mare de Déu de la Mercè generala dels exèrcits i col·locar visiblement el penó de Santa Eulàlia en els principals punts de defensa de les muralles, talment el millor exponent de la teologització d’una guerra.

Fra Valentí Serra de Manresa, és religiós caputxí i col·laborador de fra Ramon, l’Ermità dels Pirineus