A Calaf, el 5 de febrer no se celebra santa Àgata, com en moltes ciutats de Catalunya, sinó Santa Calamanda, patrona de la vila, que la tradició fa filla de Calaf i a qui es dedica la festa major d’hivern, una celebració viscuda i sentida. Al matí, a l’església parroquial, té lloc la missa solemne. El temple s’omple de fidels sota la presidència destacada d’un bell bust reliquiari amb la imatge de la Santa en un baldaquí situat a un costat del presbiteri.
Presideix l’eucaristia Carles Riera, rector dels Prats de Rei i reconegut lingüista, fet que es fa evident en una homilia plena de referències literàries. La celebració d’enguany, en escaure’s entre setmana, facilita que sigui concelebrada, i juntament amb el rector de Calaf, Enric Garcia, que és canonge i vicari episcopal de Vic, l’acompanyen també l’escolapi Josep Morros, rector de Castellgalí, i Josep Maria Pujol, rector de Santa Margarida de Montbui.
El bust reliquiari s’exhibeix al presbiteri juntament amb un reliquiari-ostensori més petit, que és venerat pels fidels mentre es canten els goigs. De manera singular, aquesta veneració no té lloc al final de l’eucaristia com és costum arreu, sinó enmig de la celebració. I és que, en acabar la missa, té lloc la Metredansa, un ball únic i propi de Calaf, recuperat l’any 2015. Es tracta d’una dansa en cercle, amb les mans baixades, puntejant amb els peus i fent evolucionar la rotllana primer cap a la dreta i després cap a l’esquerra. Tot seguit, els dansaires avancen cap a l’interior del cercle i en surten, repetint el moviment diverses vegades.
La Metredansa, una dècada de la seva recuperació
"Avui fa deu anys que vam recuperar la Metredansa dins la missa de Santa Calamanda", explica Conxita Solà, que també ha dirigit els cants durant la celebració. Solà és tota una institució a Calaf i l’ànima de l’esbart dansaire de la vila. La recuperació es va dur a terme amb motiu del Mil·lenari de Calaf, en forma de ponència el 2015. "Amb la idea que quedés alguna cosa del Mil·lenari, es va adaptar la dansa perquè tingués continuïtat un cop passada la celebració", explica. Per això la Metredansa es balla dues vegades l’any: per la festa major d’estiu, a la plaça, i per la festa major de Santa Calamanda, a l’interior de l’església, dues vegades.
La primera dansada a l’església té lloc a l’altar i és especialment simbòlica. Envoltant el bust reliquiari, una petita rotllana de dansaires —que representen la parròquia, els hereus i la pubilla, el grup de dansa, l’Ajuntament i el Consell Municipal d’Infants i el de la gent gran— ballen la Metredansa al so de l’orgue. En acabar l’eucaristia, la música torna a sonar i els dansaires se situen al centre del temple.
Seguint les indicacions de Conxita Solà, els fidels, juntament amb els sacerdots, envolten els bancs com si es tractés d’una gran sardana encerclant una de més petita. La dansa és senzilla i permet que tothom hi pugui participar. Un llarg aplaudiment posa punt final a la celebració.
El llibre d’orgue de Calaf, un tresor local
Gràcies al treball de la Conxita Solà amb altres col·laboradors, els darrers anys, Calaf ha recuperat diverses danses pròpies pel fet que, l’any 1964 Josep Crivillé va adquirir al mercat dominical de Sant Antoni de Barcelona, el llibre d’orgue de Calaf, que es considerava perdut.
El llibre conté 171 melodies, com ballets, cançons, bastons, dianes, marxes, sardanes curtes o contrapassos... A partir de l’estudi que va començar Crivillé i amb l’empenta de persones com Conxita Solà, a Calaf s’han pogut recuperar fins a vuit danses extretes del llibre; ja que el llibre és un bell recull de música profana que es podia interpretar dins les esglésies com a divertiment en certes festes i períodes festius de l’any litúrgic.
La santa “més guapa i més dolça”
Fa pocs dies ha vist la llum un nou llibre titulat El Camí dels ossos dedicat a les relíquies catalanes, escrit pel periodista Sergi Ramis. En la presentació a la llibreria Altaïr, Ramis explicava com havia quedat impressionat per la bellesa del bust de Santa Calamanda. I, certament, no li faltava raó, és dels més bonics del país, descrivint a Santa Calamanda com la santa més guapa i més dolça.
En acabar l’eucaristia, el rector em mostra molt amablement el bust, bellament ornamentat amb una corona de pedres precioses. En retirar uns petits caragols que fixen la corona, s’obre el cap del reliquiari després de treure un passador que el tanca. A l’interior s’hi conserven, dins un estoig de plata i vidre, els ossos del crani de Santa Calamanda.
L’obertura del reliquiari genera expectació entre els fidels que encara romanen al temple i que s’atansen al presbiteri per presenciar aquest moment poc habitual i que agraeixo al rector. "Mossèn, això no ho havia vist mai", comenta una feligresa mentre ho immortalitza amb el mòbil.
Un cop contemplada l’obertura del reliquiari, Santa Calamanda torna a ser guardada secretament fins al pròxim 5 de febrer, a l’espera que els fidels retornin per venerar la patrona de Calaf -la més guapa i la més dolça- tot cantant els seus goigs. "Puix que sou nostre tresor i de Crist Jesús Esposa. Calamanda gloriosa, deu-nos vostre favor".
