(La Salle) A la Comunitat de La Salle Comtal hi viu el Germà Salvador Fargas. És la cara amable que rep als nens i nenes de P3 cada matí. A l’escola ell és molt estimat per això, entre d’altres coses, i per les seves famoses garrapinyades.
El jurat dels premis Església Plural va decidir per unanimitat el juny passat concedir-li el premi Mn. Vidal i Aunós a una trajectòria personal. El Germà salvador és president d’honor de la Fundació Comtal, ha dedicat tota la seva vida als infants i joves més fràgils.
La seva trajectòria professional com educador és extensa, ha passat per per La Seu d’Urgell, Berga, Barcelona, Mollet, Badalona, l’Hospitalet, però hi ha quatre grans moments a destacar, el primer al’Institut Ramon Albó de Protecció de menors, on hi va estar quatre anys, el primer com educador i els restants com director. El segon moment, que va durar set anys, va ser al barri de Sant Roc de Badalona, on a més de la seva activitat a l’Escola Proa amb infants d’ètnia gitana, feia, fora d’horari laboral, classes d’alfabetització a les germanes dels alumnes de l’escola. El tercer moment és a l’Hospitalet, al Centre Els Alps per a joves sense llar. El quart moment, que va començar ara fa 20 anys i encara dura, és a Ciutat Vella on ha treballat intensament en el Centre Obert J.S.Gavina, a l’Escola Cintra i, actualment, al Centre Obert Tria de la Fundació Comtal, de la que ha sigut president durant vuit anys, i ara n’és el president d’honor. A més de tota aquesta immensa tasca, el Gmà Salvador va ser un dels impulsors a Catalunya del mètode de lectura eficaç.
Germà, com va acollir el premi?
El dia que m’ho van anunciar va ser una sorpresa! Aquest premi el mereixeria molta gent tant o més que jo! Agraït, molt agraït per la consideració.
El portaveu d’Església Plural, Josep Torrents, va dir de vostè això: “el Gmà. Salvador s’emmarca dins d’aquest perfil de persones que es passen la vida fent el bé, portant felicitat allà on són però sense fer soroll” S’hi sent identificat?
(riu) Sí, sí ,sí. Allà on he anat m’he identificat amb el lloc on he estat. La meva teoria és dir “allà on vas, ets un més”, per tant estima’t el lloc i estima’t a la gent. I em penso que ho he aconseguit i de tot arreu en conservo un gran record i em penso que ells de mi també.
Aquí a La Salle Comtal l’aprecien molt. És un referent per als nens petits.
Si, al moment d’entrar a l’escola… Estic molt content! Dir-lis bon dia a tots amb la millor cara possible, que el primer referent que tenen del centre sigui un somriure. Ho faig també amb els pares i en gaudeixo.
Que és el que més li fa gaudir?
Veure aquella cara somrient, com es van acostumant a l’escola, com al cap d’uns dies van canviant, es van relaxant… venen més a gust a l’escola.
És com trobar-se amb un avi!
Ja m’ho diuen! Avi, iaio, …. i ho accepto molt de grat, de fet ja en tinc l’edat, i m’agrada molt.
Algun record que es pugui explicar?
Home mira… Alguns t’entenen i altres no, dels nens que ens arriben aquí a La Salle Comtal n’hi ha moltíssims que no són d’aquí i els que ens venen no han anat a la llar d’infants…
Per aquests infants aquesta acollida és molt important, el llenguatge del cor és universal, oi?
Sí, penso que és així.
Repassem la seva trajectòria extensa… Voldria preguntar-li pel seu pas per Institut Ramon Albó de Protecció de menors, on hi va estar quatre anys.
Per mi va ser el canvi de vida, fins aleshores havia estat en escoles “ordinàries”. Allà arribaven infants de famílies desestructurades. Llavors jo hi anava els estius mentre estava estudiant a Roma. M’encarregava dels grups. Eren 460 nanos i suposava molta feina. Sempre vam mirar perquè poguessin tenir l’atenció més individualitzada possible. Recordo que els dissabtes hi havia moltes famílies que anaven a buscar nens però a un centenar no els venien a buscar i jo mateix els acompanyava. Tot sol amb els 100 infants baixava amb tren des de Parets fins a la Plaça de Catalunya. Els deixava allà, les famílies els venien a buscar i els dilluns hi tornava i els pujava altre cop.
Hi manté el contacte amb algun d’ells?
Ara no. Un cop em vaig trobar a un dels nanos que havia tingut (somriu). Era a la Plaça de la Catedral, em va cridar “Salvador! Salvador!” i em va explicar que treballava en una pastisseria i estava molt bé. Content.
Seguim repassant trajectòria. Al barri de Sant Roc. Va durar set anys, va ser al barri de Sant Roc de Badalona, on a més de la seva activitat a l’Escola Proa amb infants d’ètnia gitana, feia, fora d’horari laboral, classes d’alfabetització a les germanes dels alumnes de l’escola…
Els grans records que tinc d’aquella època era fer la classe al grup de gitanes. Els pares dels nanos que venien a classe em van demanar fer classe a les germanes. Les dones i a més gitanes no anaven a classe. Vaig passar molt bones estones. Els ensenyava a començar a llegir sobretot, era el més important.
Es va trobar amb algunes dificultats?
M’havia de fer càrrec que algunes venien amb ganes i d’altres no. Jo anava fent i paciència.
Què en va aprendre d’aquella experiència?
Que no som tant diferents! Sempre em van respectar i van agafar certa confiança. No vull dir noms però recordo tres que eren molt amigues i un dia apareixen les tres nenes al pis, em truquen, i em vaig fixar que una tenia molt mala cara… “Que et passa?” li vaig preguntar, “es que el Vicente….” em contesta. Problemes amb el seu amic. Vam passar la tarda al pis de la comunitat xerrant. Al cap de 15 dies van tornar i la nena em va dir “que el Vicente se ha casado!” això era significatiu de la confiança que havien agafat amb mi.
Molta! I després va treballar a l’Hospitalet, al Centre Els Alps per a joves sense llar.
Era un centre per joves que no tenien res, no podien comptar amb la família, la majoria venien del Raval i allà podrien estar un temps fins que trobessin feina. El centre el portaven les germanes del Sant Vicenç de Paül. També recollien persones que passaven la nit al carrer. Jo em cuidava de la part dels joves, al vespre els assessorava hi parlava…
I al Centre Obert Gavina quina tasca hi feia?
Era fer repàs i lectures, estar amb ells, preparava la biblioteca… També a Cintra. La feina amb els nens era similar. Lectura, lectura.
Em parla molt de la lectura. Vostè és el responsable, un dels impulsors a Catalunya del mètode de la Lectura Eficaç.
Sí. Estant jo de director a Berga el Germà Joan Lluís Casanovas, que era Visitador Auxiliar de Pedagogia, es va posar en contacte amb un Germà francès on allà hi havia tot un mètode de comprensió lectora. Va fer venir un Germà aquí. I en una reunió em va interessar com explicava. El Germà Joan Lluís va convidar-nos a anar a França a veure com ho feien. M’interessava molt. Dues o tres professores s’hi van enganxar i jo també. La qüestió es llegir i després treballar-ne la comprensió, es feien unes fitxes després de llegir per veure si realment ho havien comprès o no. Al principi cada cole ho feia i se les canviaven entre els professors. I llavors el Germà que portava l’editorial Bruño a Madrid va veure la possibilitat de fer quaderns. Vaig començar amb això. I vaig fer proves als Alps. I anàvem amb els de Bruño per les escoles publiques i privades explicant el mètode. Jo sempre els hi deia: llegir tothom pot però llegir i recordar el que has llegit necessita un esforç! (I es toca el front). Cal pensar en allò que llegeixo. He fet una vintena de quaderns, ara ja ho he deixat. Em va ocupar moltes hores… Fa més de 25 anys que va començar i encara dura aquest mètode! Sóc el germà de la Lectura Eficaç!
Ara ajuda a la Fundació Comtal…
Al venir a viure a La Salle Comtal feia la recuperació amb els infants al principi, lectura,… Després el primer president ens va deixar i em van nombrar i durant molts anys hi estat col·laborant. Hi estic molt bé allà.
Vostè que ha treballat en tants llocs diferents i amb la seva perspectiva del temps, ha vist si ha canviat alguna cosa, la pobresa és la mateixa?
La manera de ser dels infants és la mateixa però el que passa és que em dol, el que em costa és quan son grans i pensen “i ara que faré jo?” Quan jo vaig començar a hi havia nois que tenien possibilitats. Ara la dificultat és que trobin un lloc. Abans tenien més possibilitats de sortir-se’n, ara ni amb ganes de vegades se’n poden sortir.
I l’arribada de la immigració…
Si… l’he vist aquí a Ciutat Vella…
S’ha hagut d’adaptar a una realitat diferent a la que vostè havia viscut…
Jo intento apropar-me a ells, que vegin que et preocupes i t’interesses, que vegin que el pots ajudar, tot i que de vegades et trobes impotent, però sempre hi ha la bona voluntat i on no hi arribem nosaltres que hi arribi el Senyor.
I vostè que s’emporta per l’ànima?
El sentir-se proper sempre es reconfortant.
Deu haver rigut molt i plorat molt, Germà…
Hi ha una mica de tot, hi ha una mica de tot…
Jo no puc marxar sense parlar de les seves garrapinyades! Li agrada molt fer postres. (Riu) Jo crec que aquesta pregunta ja se l’esperava.
A veure, jo fins als 43 anys no havia fet absolutament res de cuina, ni un ou ferrat. A l’anar a Sant Roc vam començar a viure la comunitat en un pis i vam haver de començar a fer-ho tot. El tema dels postres va venir més tard. Les garrapinyades va ser al venir a Comtal. Hi havia un Germà que vivia a Berga que en feia i un dia que vam fer un passeig junts ell en va fer. I em van agradar tant que li vaig demanar la recepta. La primera prova se’n va anar a les escombraries.. (riu) i ara he anat fent, és una cosa que agrada molt! Després t’ho ensenyo. I com va tant bé per picar les porto a les reunions d’escoles, als mestres, festetes…. sempre van bé. I després pastissos de tota mena, galetes, tortells, panellets… i tot el que convingui. Amb això el que més em reconforta és fer el pastís d’aniversari dels nens del CRAE i pel seu aniversari venen a buscar-lo.
Al veure que la gent esta contenta jo també n’estic.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.