'La salut espiritual' de Ramon M. Nogués, un llibre instructiu

(Cristianisme al Segle XXI) El passat dimecres 30 de novembre, a la sala d’actes el CIC, va tenir lloc la presentació del llibre La salut espiritual. Neurociència i qualitat mental, de Ramon M. Nogués, membre de la junta de “Cristianisme al segle XXI”. L'acte va comptar amb presència de l’exsuperior general dels escolapis, l’actual provincial, el director d’Afers religiosos de la Generalitat de Catalunya, el director general de la Institució Cultural del CIC i molt públic assistent.

Va presentar l’acte Ignasi Moreta, que va explicar que l’autor va fer confiança a l’editorial Fragmenta des de l’inici, quan hi va publicar Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió (2007) i va seguir amb Cervell i transcendència (2015). Tot seguit Luis López González, doctor amb psicopedagogia i coordinador del programa TREVA (Tècniques de Relaxació Espiritual Aplicades a l’Aula), va subratllar l’estil proper, sensible, instructiu, amable i discret del llibre tot i que no deixa d’afrontar els temes més candents i donar-hi resposta des de la seva confessió cristiana i sense cap por d’afrontar altres confessions. Va incidir en un interrogant i el seu contrari: Es pot ser saludable sense obertura espiritual? I explicà la manera d’entendre l’espiritualitat com una concepció del coneixement i experiència global. Per a ell, el llibre volia ser un “avís per a navegants espirituals” perquè, a la frase “els divans dels psiquiatres estan plens de religiosos” hi oposava: “Els monestirs estan plens de psicòlegs i psiquiatres”. Va reivindicar la part material de l’espiritualitat perquè “tenim teologies de la corporeïtat, però poca corporeïtat en les teologies”. I va acabar exposant que Nogués reivindicava els dons de l’Esperit d’una manera ben actual.

L’autor del llibre va assegurar que els 7,2 milers de milions de persones que formen la humanitat, més de 6,2 diuen pertànyer a una tradició espiritual o religiosa. I, per exemple, la cambra de lords de Gran Bretanya hi ha 26 bisbes i que al nord d’Europa hi ha esglésies oficials. O el parlament finlandès no es pot constituir sense majoria de parlamentaris pertanyents a l’església luterana finlandesa. I, tot això, en l’Europa d’avui.

Va mostrar les 30 pàgines mensuals que l’Institut Biocultural de la Religió dels EUA envia mensualment amb unes 300 cites biogràfiques i va explicar com als hospitals es comencen a practicar tècniques de meditació per ajudar determinades les teràpies. “Assistim a un món en què es van substituint les religions per les espiritualitats, i haurem d’assistir a aquesta evolució”, a dir. Va acabar l’exposició esmentant quatre característiques d’una espiritualitat saludable: 1) Tenir el Jo ben establert (contra les confusions de l’advaita o no-dualitat actual); 2) Voler obrir-se a un camp mental crític, perquè tota religió ha de poder ser reflexionada (no sols racionalitzada); 3) Posseir un sistema simbòlic de referències (ateses les limitacions del cervell humà); i, 4) Procurar arribar a una pràctica que ens nodreixi de saviesa.

Tot seguit va intervenir el conseller de Sanitat Antoni Comín, que duia el llibre subratllat de dalt a baix i, després de lloar la tasca editorial de Fragmenta i confessar que assistia a l’acte en qualitat de conseller, de creient cristià i de filòsof, es va excusar perquè no havia pogut preparar cap discurs com el llibre requeria. Però en va fer una síntesi lúcida a partir de quatre punts. En primer lloc, va explicar que el llibre superava la psicologia de la modernitat. En la premodernitat es parlava de cultura i ànima sense base biològica material (el cos); en la modernitat i la postmodernitat, teníem en compte el cos, la matèria, sense l’ànima, l’esperit; el llibre supera aquestes dues posicions i parla de la vocació espiritual de la matèria, del cos. I es que, vulgues no vulgues, tothom té experiència de tres transcendències (l’estètica, l’ètica i la religiosa). Totes tres tenen bases neurobiològiques. Sense elles no hi hauria vida autènticament humana. Arribats a aquest segon punt,, sorgia un parany: per què no arribar a aquestes transcendències amb una intervenció química substitutòria? Perquè seria fer un pas enrere, seria tornar a la matèria sense esperit. El pas endavant és el de l’autor del llibre: tota la matèria (i per tant, el cos) té vocació espiritual. Per això l’era axial de les religions (entorn del segle V aC, quan els profetes d’Israel, les religions s’originen en una mateixa època, quan l’evolució humana ja disposava d’un excedent per “espiritualitzar-se”.

El tercer punt, la consideració del cos com a cervell (“des de la punta del dit petit del peu fins al darrer cabell”, va insistir) i de l’espiritualitat com a necessitat excedent, no necessària (un humà sense vida espiritual no viuria pou humanament). Referint-se a Damasio, si l’impuls de la vida és viure voldria dir, al capdavall, viure espiritualment. I va concloure des d’una seriosa ironia: Si la salut mental forma part de la salut i la salut espiritual de la salut mental, ja podem començar a pensar en una Direcció General de Salut Espiritual. Això, per acabar, li va fer obrir el discurs fins a conseqüències imprevisibles. Vist que no totes les espiritualitats són font de salut, glosant l’autor, caldrà una avaluació científica de les espiritualitats. Admeté que els nostres sistemes de salut hauran de canviar de dalt a baix (“vist que els sistemes immunològics, depenen de la salut espiritual, potser haurem de portar la meditació als CAPs”, digué) i explicà algunes experiències que ja es duen a terme a Catalunya. Va acabar pronosticant que les coses anirien tal com plantejava el llibre del professor Nogués.