Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep Maria Carbonell, Eugeni Gay, David Jou, Jordi Lòpez Camps, Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, Francesc Torralba - La Vanguardia) El segle XXI la basílica de la Sagrada Família és, i serà encara més, el símbol de Barcelona. Quan les obres finalitzin d’aquí a deu anys, o menys, i culmini la torre principal de 172 metres, es convertirà en l’edifici més alt de la ciutat, més que Sant Pere del Vaticà, i quasi el doble de l’emblemàtica estàtua de la Llibertat a Nova York. Serà una de les icones arquitectòniques vives de la humanitat.

La seva significació ja és evident ara, en plena construcció. A Espanya, el seu atractiu només és comparable al Prado i l’Alhambra. És el segon temple més visitat d’Europa després de Sant Pere a la Ciutat del Vaticà. Cada any accedeixen a ell més del doble de la població de Barcelona, als que cal afegir els milions que l’admiren des de fora. No és estrany que la guia més internacional, la de Robert Hughes, escrigui: “La Sagrada Família és l’emblema de la ciutat com la torre Eiffel de París o el pont de la badia ho és de Sydney”. Aporta prestigi mundial, atractiu turístic, i diners.

L’Ajuntament de Barcelona és bo per explotar la seva imatge, però és incapaç de reconèixer-li alhora el seu valor. Quina contradicció més gran!

París té la basílica del Sacré-Coeur i mai cap regidor del seu Ajuntament, de la França laica i republicana, s’ha atrevit a qualificar-la de “mona de pasqua”, com ha fet el regidor d’Urbanisme de Barcelona, Daniel Mòdol, equiparant-la, pel que fa a les exigències administratives, a una “bastida”. Quin menyspreu tan gran pel propi patrimoni.

Cal dir les coses pel seu nom, amb respecte però amb claredat: és públic i notori que en algunes rengles del govern polític municipal tortura la idea que l’edifici més alt, més emblemàtic, de Barcelona, arribi a ser un temple catòlic. I és que, per què enganyar-nos, en el rerefons de les periòdiques escomeses contra la Sagrada Família, hi ha un esperit bel·ligerant amb la presència pública de l’Església.

Certament la Sagrada Família té un profund significat religiós, però això no significa res en contra seu, ni li treu res de la seva significació arquitectònica i artística, que pot ser apreciada per tots els ciutadans. Només des del sectarisme s’etiqueta la bellesa. Dit això volem subratllar que la Sagrada Família no ha de ser un parc temàtic, sinó un espai on sigui possible meditar sobre el que realment dóna sentit a les nostres vides, i lloc de trobada amb Déu. Aquesta és la finalitat principal.

La basílica és un obra del segle XIX (1882) que finalitzarà el segle XXI. Va començar quan el terreny on s’assentava ni tant sols era de Barcelona, sinó del municipi de Sant Martí de Provençals. És l’equivalent constructiu d’una catedral, quan començaren a alçar-se arreu d’Europa; és a dir, d’un esforç extraordinari a la cerca d’una bellesa diferent, un centre d’atracció, un lloc privilegiat de culte, i una obra que transcendeix en el temps els seus creadors, que rarament vivien els anys necessaris per acabar-la. Eren els deixebles, que entre la fidelitat i la pròpia reinterpretació, la terminaven. Era un obra de la comunitat. Això ha estat Notre Dame, i Chartres, Aquisgrà i Colònia, Florència, Canterbury, Santa Maria de Burgos, i la catedral de Barcelona, entre moltes d’altres.

I això és la Sagrada Família. Si en totes elles hagués prosperat la tesi que alguns defensen; deixar-la limitada al construït per Gaudí, cap d’aquelles meravelles de la cultura europea existiria. Ara, gràcies a l’esforç i l’entusiasme dels seguidors de Gaudí, i de l’Església, Barcelona afegirà en termes del segle XXI l’obra més emblemàtica d’Europa. Però no cal recórrer a la lògica dels grans temples medievals. Tenim un exemple ben català i del segle passat. Si Poblet no s’hagués
reconstruït, avui passejaríem per un munt de ruïnes ben conservades.

Gaudí va plantejar el temple com a continuació històrica de les catedrals com a expressió de fe, tècnica, i voluntat del poble. Va deixar el conjunt definit en dibuixos, descripcions, i maquetes per les parts significatives, i va deixar llibertat als seus successors per desenvolupar la seva obra.

L’atractiu turístic de la Sagrada Família incideix de forma no sempre positiva en la vida del barri. Suggerim que la Junta Promotora en diàleg amb l’Ajuntament, estudiïn adoptar iniciatives dirigides a assolir una relació més harmoniosa amb les persones i el territori. La basílica, per la seva transcendència, hauria hagut de gaudir d’unes actuacions més responsables per part dels diferents governs municipals. Cal que la política municipal integri la seva naturalesa extraordinària, treballant plegats pel bé de Barcelona i de la Sagrada Família, temple i barri. Sobren avantatges per assolir bons resultats.