Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Blog de la Sagrada Família) Antoni Gaudí ja va tenir contacte amb la professió d’arquitecte molt abans d’obtenir-ne el títol universitari: és conegut que va treballar com a ajudant de Josep Fontserè en el projecte del parc de la Ciutadella, amb Francisco de P. del Villar en el cambril de Montserrat, o també amb Joan Martorell, qui el va proposar com a arquitecte per a la Sagrada Família. El títol se li expedí en data del 15 de març del 1878, i només 5 anys més tard va esdevenir arquitecte del nostre temple. Si tenim en compte que no va deixar de treballar fins que va morir, el 10 de juny del 1926, es poden computar un total de 43 anys al servei del temple dels 48 de tota la seva vida com a arquitecte, cosa que representa el 90 % dels anys de la seva vida professional.

Aquestes dades les apuntem només per fer-nos una idea del fet que, sobretot al principi, Gaudí treballava de forma simultània en les obres del temple i en d’altres que anava fent arreu. És de suposar que el seu creixement, tant personal com espiritual i professional, s’havia de notar en el resultat de les seves obres, i que, per tant, per coincidència en el temps, la Sagrada Família havia de quedar d’alguna manera influenciada per aquesta maduresa que aniria assolint de manera progressiva i creixent.

Amb aquesta idea de partida hem volgut buscar, com ho faria un geòleg amb els estrats dels terrenys, si trobàvem en les parets i en l’obra construïda del temple indicis o rastres de la resta de projectes que delatessin d’alguna manera aquest creixement personal. Tot i la lògica del plantejament, la realitat és que no és gens fàcil establir cap relació tan directa, però sí que és cert que en el temple es troben elements extrets, aprofitats, readaptats o transformats a partir d’altres obres que feia Gaudí. I amb aquest plantejament mostrem aquí algunes d’aquestes influències principals.

La Colonia Güell: Una manera de treballar lliure i innovadora

El mateix Gaudí va dir en més d’una ocasió que la Colònia Güell havia esdevingut de vital importància per tirar endavant el projecte del temple. Era el seu banc de proves, un laboratori d’assajos. La gran maqueta polifunicular amb pesos i cordills que donava forma al projecte d’aquella petita església, tot i que de cap per avall, és una mostra important d’aquest sentit empíric que Gaudí va donar al projecte, el qual anava sorgint de les fotografies d’aquest model gegantí que, en ser vestit amb teles blanques, permetia al nostre mestre pintar sobre les imatges per convertir-les en visions del projecte imaginat.

Aquesta metodologia de treball va ser realment innovadora, però molt feixuga. Per al càlcul a la Sagrada Família, el mateix Gaudí explicava que feia servir el mètode gràfic en comptes de les polifunícules empíriques, però sempre deia que era el mateix, que un mètode era fill de l’altre. Així doncs, l’aprenentatge a la Colònia Güell és important per diferents raons.

D’una banda, perquè aquesta nova visió de l’estructura està concebuda de manera molt més lliure i deslligada dels rígids lligams de l’ortogonalitat entre línies horitzontals i verticals. En el temple podem veure fàcilment com les línies que dibuixen les columnes fugen de la vertical i s’inclinen per anar a buscar una posició estructural òptima, que correspondria a la línia del descens de les càrregues, és a dir, la línia inclinada que dibuixaria el cordill tensat per una col·lecció de pesos. Les formes arquejades de les voltes tan característiques de les naus del temple són el resultat estructural de repartir els pesos en acostar-los als capitells de les columnes i buidar del tot, amb forats hiperbòlics, les zones més allunyades d’aquestes.

D’altra banda, a la Colònia Güell hi trobem un mètode constructiu que genera una nova forma i una nova textura de pell. Els paraboloides de rajola del porxo els replantejava a l’obra amb una simple col·lecció de cordills tensats que dibuixaven les rectes que contenien aquestes superfícies reglades. El resultat va ser la configuració d’unes formes noves, unes panxes com a voltes realment sorprenents i una nova expressivitat gràcies als materials triats i a la manera d’anar-los disposant o arrenglerant sobre aquestes superfícies. Al temple també hi podem veure les voltes amb aquestes noves formes reglades, no només paraboloides sinó també hiperboloides, així com la textura i calidesa d’aquests materials ceràmics que en altres llocs, contemporanis al temps de Gaudí, no s’haguessin deixat vistos sinó revestits amb una capa protectora de guix, d’arrebossat de morter o d’altres materials més «nobles».

La Pedrera i la Torre Bellesguard: La singular vivència de les golfes 

Sobre les naus del temple, Gaudí va preveure una doble coberta de pedra i ho justificava pel fet que, amb el temps, les fetes de fusta havien estat massa sovint destruïdes. Així doncs, entre les naus i aquestes cobertes es generen tres nivells superposats de golfes. Aquests espais secundaris del temple, que són necessaris perquè l’espai principal funcioni correctament des de tots els punts de vista, tant des de l’arquitectònic com des del funcional i, fins i tot, des de la confortabilitat, també han estat cuidats amb tota la cura, tot i que el visitant no pot accedir-hi.

Sí que són conegudes, en canvi, les golfes d’altres obres de Gaudí, com les de la casa Milà, La Pedrera, convertides avui dia en el museu «Espai Gaudí», o també les golfes de l’ara visitable Torre Bellesguard. Fetes totes elles amb materials ceràmics deixats a la vista, sense emblanquinar, creen en l’interior de qui les esguarda una sensació d’espai interior difícil d’explicar amb paraules. En el nostre temple, aquesta vivència d’espai, tot i que secundària, és la que ha guiat el projecte de les golfes de les naus, especialment a l’hora de triar formes (superfícies reglades, paraboloides, panxes convexes…) i materials (ceràmica vista).

També a La Pedrera, si hom la mira des de fora, veurà en el pis de remat superior que tot ell és revestit d’una pedra més clara, la pedra d’Ulldecona, i, si s’hi fixa de prop, veurà que aquesta capa de pell és especejada amb peces quadrades col·locades en diagonal, com fent una xarxa. Al temple, la capa de pedra exterior de les voltes de l’absis, a 30 m, així com les de les naus laterals i transseptes, són d’aquesta mateixa pedra i estan col·locades de la mateixa manera. A més, en fixar-se en les finestres que foraden aquestes superfícies per procurar llum als interiors, hom hi podrà veure també una certa filiació o influència d’una respecte de l’altra.

Park Güell: El recurs estètic i constructiu del trencadís

La llibertat de colors que els trencadissos de ceràmiques diverses donen a les formes ondulants és potser una de les coses que més atrau els visitants cap al Park Güell. Els podem veure per tot arreu: als edificis de l’entrada principal, a les cobertes, a l’escalinata de la font del drac, a la sala hipòstila i al banc que delimita la plaça principal que hi ha just al seu damunt. Hem de considerar que aquesta experiència prèvia, no només amb la forma i el color, sinó també amb la manera de construir-ho, és un aprenentatge que a la Sagrada Família agafa la seva màxima expressivitat en els pinacles o terminals de les torres campanars.

Tanmateix, en l’arquitectura de Gaudí no hi ha res que sigui casualitat o caprici. El trencadís, de fet, no solament és un recurs estètic sinó que també té una raó constructiva i això ho podem veure, per exemple, en l’agulla vertical que corona un dels edificis d’entrada del Park Güell: el revestiment amb trencadís arlequinat de colors blau i blanc dibuixa unes hèlixs que s’entrecreuen, no de qualsevol manera, sinó que reprodueixen amb sobregruix els armats de reforç fets amb fleixos metàl·lics que Gaudí va disposar a l’interior de la massa construïda. De manera semblant, se sap que a l’interior de la part alta dels pinacles de les torres del Naixement, que Gaudí construïa durant els darrers anys, hi va disposar també un important esquelet metàl·lic interior. Així, el trencadís li servia per vestir l’exterior d’aquest acer, que quedaria embegut dins la massa del formigó.

Restauració de la Catedral de Mallorca: L'origen de les dimensions del temple

En contemplar el temple, s’hi poden veure coses que mostren una evident procedència del fantàstic treball que Gaudí va fer en la restauració de la Seu de Mallorca. Per posar diversos exemples, podem citar el baldaquí heptagonal a sobre de l’altar, rèplica gairebé idèntica del mallorquí, així com diversos elements de forja i baranes o el darrer fanal col·locat al pati d’accés a la cripta. Tot i això, potser unes de les influències més importants, tot i que no tan visibles o literals, són les mesures generals del temple.

Mallorca té una nau central de 12 m d’amplada i 44 m d’alçada, i unes naus laterals de 33 m d’alçada. Gaudí, coneixedor que aquestes mesures representen els límits dimensionals de l’estructura gòtica, va arrodonir per a la Sagrada Família aquestes mateixes dimensions als múltiples de 7,5 m. Així doncs, els 15 m d’amplada i els 45 m d’alçada de la nau central, i l’alçada de 30 m de les laterals, són dimensions filles de l’estudi estructural que Gaudí i el seu ajudant Rubió van aprendre a Mallorca en la comparativa que van fer amb tantes altres catedrals d’arreu.