Un exemple de construcció tradicional a la Sagrada Família

(Esteve Umbert i Eric Rusiñol - Revista Temple) Gaudí va dissenyar les cobertes superiors, tant la de les naus laterals com la de la nau central, definides amb una maqueta de guix a escala 1:25 quan s’estava plantejant l’última gran modificació de les naus. Ara, la seva realització permetrà cobrir les naus del temple i per primera vegada serà possible veure-les, al seu interior i a l’exterior, completament acabades.

El conjunt de cobertes del temple de la Sagrada Família es planteja des del seu origen com una do- ble coberta1, una la volta i l’altra pròpiament la co- berta. Aquesta té la virtut que aïlla de la climatolo- gia exterior a través d’una cambra ventilada com si fossin unes golfes i aporta un espai de servei per a diferents usos a la part superior de l’edifici.

Històricament les cobertes dels temples s’han construït de fusta o bé de pedra. La primera opció aporta una gran lleugeresa a l’estructura i trans- met les càrregues verticalment als murs de suport. Malgrat aquests avantatges, la naturalesa del ma- terial comporta un manteniment gairebé continu2 i el risc d’incendis en limita la vida útil. Per aquest motiu, la tendència ha estat la construcció de co- bertes pètries que resolen les mancances de l’an- terior tipologia, aquesta, però, comporta l’aparició d’empentes inclinades que cal compensar. Per so- lucionar-ho, es recorria principalment a la juxtapo- sició d’altres voltes i murs de molt gruix (romànic) o bé amb contraforts i arcbotants (gòtic). En el cas de la Sagrada Família, Gaudí opta per unes cober- tes pètries que queden alliberades de contraforts i arcbotants3 i, gràcies al sistema mecànic plante- jat, les càrregues es poden traslladar directament a la base de les columnes sense necessitat d’ele- ments externs4 que hagin de contrarestar les em- pentes horitzontals.

L’estratègia proposada és comuna a totes les cobertes superiors del temple, tant la de les naus laterals com la de la nau central. Aquesta última, a causa de la verticalitat de la solució, queda sub- dividida en tres nivells interiors suportats per les columnes de les naus.

Estudi històric i definició del projecte

El projecte s’ha pogut definir a partir de l’estu- di de la documentació original, és a dir, a partir de les maquetes, documentació gràfica i escri- ta de les generacions precedents i fotografies originals prèvies al 1936. Al mateix temps, s’ha establert una coherència amb els trams de co- berta ja construïts de l’absis i els transseptes del mateix nivell.

En relació amb la documentació gràfica, cal destacar el treball de l’arquitecte Lluís Bonet Garí amb Ramon Berenguer en l’aixecament complet de la secció transversal de les naus a partir dels fragments de maquetes que tenien disponibles i el minuciós estudi de les llanter- nes que realitza l’arquitecte Francesc Cardo- ner a finals dels anys 70.

Gaudí va deixar definides moltes parts del tem- ple en models de guix a diferents escales i tre- ballades amb gran nivell de detall. En el cas de les cobertes del temple, la solució va quedar de- finida en una maqueta de guix a escala 1:25 quan s’estava plantejant l’última gran modificació de les naus. Per desgràcia, aquesta maqueta va ser danyada durant la Guerra Civil.

Les feines de restauració i recuperació dels fragments que es van poder salvar ens han per- mès reconstruir aquesta maqueta (que ara es pot veure exposada al museu) i ens serveixen per establir la geometria dels diferents elements que la componen. En l’actualitat es fa servir la tecno- logia escàner làser per tal d’aconseguir un mo- del tridimensional de gran fidelitat amb l’original. Una vegada disposem d’aquest model, es pot editar informàticament, eliminant les parts no re- llevants, i s’analitza per reconstruir la geometria. En paral·lel, s’estudien les fotografies històriques d’aquests mateixos models a través de la geo- metria descriptiva per poder determinar les pro- porcions i mides del conjunt.

Les llanternes

En l’actualitat, de la solució definitiva plantejada per Gaudí per a les naus de la Sagrada Família, manquen per construir les cobertes laterals a la nau principal i les de la nau central. Recentment s’ha definit el projecte per al nivell de 30 m. A di- ferència dels altres trams d’absis i transsepte, aquestes han de cobrir dues crugies de les naus laterals en comptes d’una. És a sobre aquesta segona crugia de la nau lateral on se situaran les llanternes, uns cossos piramidals que sobresur- ten per sobre del pla de coberta i permeten l’en- trada de llum a les voltes.

Antoni Gaudí va incorporar les llanternes des de la segona versió de les naus, en què plan- teja la solució de columnes inclinades per a l’es- tructura del temple. Les columnes arriben fins als tres nivells de les cobertes de la nau cen- tral i en inclinar-se generen una empenta no compensada per les naus laterals. Les llanter- nes són precisament un volum extra de pedra que ha de fer de contrapès de manera que les càrregues arribin a la fonamentació amb una inclinació gairebé vertical.

Les columnes de les naus laterals arriben fins al nivell de la coberta on s’enllacen per for- mar la base de suport que sustentarà tant el pes de la llanterna com l’empenta de les voltes ceràmiques adjacents. Aquestes columnes man- tenen el mateix diàmetre que al nivell inferior, però en simplifiquen la geometria, que passa a ser octogonal. El capitell es defineix amb plans triangulars i paraboloides hiperbòlics de mane- ra que fa la transició entre la columna i la jàs- sera de suport de la llanterna.

La llanterna està composta per quatre plans inclinats, de manera que en essència es tracta d’una piràmide de base quadrada. Les arestes d’aquesta piràmide s’arrodoneixen mitjançant pa- raboloides hiperbòlics i al vèrtex trobem el termi- nal definit per quatre paraboloides més que su- porten una esfera. A cadascun dels costats de la llanterna hi ha una finestra romboïdal que per- met l’entrada de llum cap a l’interior.

Cadascuna de les quatre columnes de ca- da llanterna es realitzarà amb una peça de for- migó prefabricat (d’uns 4 x 4,2 m i 4,5 T de pes) que es portarà fins a la seva posició per ser connectada a l’estructura existent. Un cop col- locat el grup de columnes pertanyents a una llanterna, es formigonaran les unions per tal de formar un conjunt monolític. Formada així la ba- se de la llanterna, aquesta es realitzarà com una construcció de pedra tradicional, col·locant bloc sobre bloc amb juntes de morter.

Un cop col·locada la peça de clau que tanca la volta de pedra quedarà pendent construir el terminal. Aquest està compost per cinc blocs de pedra que es connecten a través d’un tensor d’acer inoxidable per tal de formar un únic ele- ment que es portarà a obra, amb tots els acabats.

Com s’explica a un article anterior en relació amb el projecte de les torres centrals5, en l’actu- alitat no es disposa de suficient volum de pedra de Montjuïc. Per aquest motiu, s’ha optat de nou per fer servir una barreja de pedres de manera que es pugui aconseguir un cromatisme el més semblant possible als frontons de 30 m, situats just al davant de cadascuna de les llanternes.

La textura escollida per a la major part dels blocs de pedra de les llanternes és de tipus ber- rugat. La resta de superfícies, com les finestres, els paraboloides o les parts interiors, es definei- xen amb textures que van des de l’afinat fins al punxonat per tal de destacar-les o bé per facili- tar l’evacuació de l’aigua de pluja.

Finalment cal destacar el tractament de tren- cadís que s’aplicarà al terminal, realitzat amb ceràmica blanca de diferents tons i algunes pe- ces daurades del mateix material que els que es poden veure als terminals dels campanars. La proposta es validarà properament amb la re- alització d’un prototip.

Les Cobertes

“El conjunt de les dues naus laterals està cobert per una sola teulada plana, de poc pendent, per tal de donar la màxima mida possible als fines- trals de la nau central.”6 Tal com descriu Puig Boada, els finestrals alts agafen així suficient di- mensió per poder il·luminar a través d’uns grans vitralls el centre de la nau. Aquesta coberta pla- na es vincula amb el frontó del finestral de la nau lateral amb un paraboloide ascendent i amb el desguàs entre frontons amb un de descen- dent que canalitza les aigües recollides.

Com succeeix als transseptes i l’absis, exteri- orment les cobertes estan acabades amb pedra calcària d’Ulldecona amb especejament diago- nal i el paraboloide del frontó es diferencia sub- tilment amb trencadís blanc de quatre tonalitats. De la mateixa manera, hi ha la presència d’uns baixants inclinats que permeten desaiguar les cobertes superiors i en permeten l’accés i man- teniment a través d’uns graons piramidals.

Per sustentar la geometria de la coberta s’han plantejat unes voltes de maó de pla rebaixades que descansen sobre uns arcs ceràmics que co- incideixen amb les inflexions entre pla de cober- ta i paraboloides, els quals són els encarregats de transmetre les càrregues a les columnes de la nau. El fet de suportar aquest tipus d’espai amb arcs i voltes és un recurs habitual en l’obra civil de Gaudí com a les cases Milà o Batlló. En aquest sentit també trobem exemples d’altres autors com el Vapor Aymerich7 i el Celler Cooperatiu de Pinell de Brai8, que han estat referents ineludi- bles per entendre l’aplicació de la volta de maó de pla al nostre entorn més proper.

Els arcs són de perfil parabòlic i estan consruïts sobre cindris de fusta amb maons a sar- dinell i la plementeria amb filades horitzontals. Les trobades entre arcs es resolen amb nusos de pedra que permeten absorbir les diferents direccions i especejaments.

A l’hora de plantejar les voltes s’han utilitzat els criteris generals proposats per Rafael Guas- tavino, on la fletxa de la volta és el 10% de la llum9, això permet tenir una curvatura accepta- ble i que la volta treballi correctament. El fet de tenir curvatura implica que les vores de les vol- tes tenen més gruix que a la part central, aquest increment es massissa amb formigó lleuger.

Per a la construcció de les voltes, s’ha recu- perat el procés constructiu tradicional de volta catalana on aquestes s’executen de manera similar als arcs i es disposa d’un entramat de cin- dris que serveix de guia per a la col·locació de la primera capa de rajola (senzillat) amb espe- cejament en espiga. Entre aquesta i la segona capa (doblat) la volta es reforça amb una malla de fibra de basalt per poder resistir el vent i even- tuals episodis de sisme. Per tal de poder validar la solució, s’ha realitzat un prototip d’un sector de volta a Galera.

Tot i que la volta de maó de pla és una tècni- ca àmpliament utilitzada, la seva resistència depèn dels materials que la componen: el morter i la rajola o maó. Per aquest motiu s’ha realitzat una extensa campanya d’assaigs per tal de co- nèixer el comportament real de cada un dels materials i de la volta com a material compost.

El projecte

El desenvolupament de les cobertes de les naus laterals ha estat el resultat de l’esforç colectiu realitzat pels diferents de departaments que compren l’equip tècnic conjuntament amb 2BMFG i ARUP en la definició estructural, el Laboratori Lluís Agulló de la UPC en la cam- panya d’assaigs i AIA en el camp de les instal- lacions.

La construcció d’aquest àmbit del temple és particular pel fet de combinar grans ele- ments prefabricats de formigó produïts al ta

ler amb grans extensions de volta de maó de pla i pedra construïdes com es feia tra- dicionalment a peu d’obra.

Finalment, la realització d’aquestes cobertes conjuntament amb les de la nau cen- tral permetrà cobrir les naus del temple i per primera vegada serà possible veure- les, tant al seu interior com a l’exterior, com- pletament acabades