“M’he passat l’estiu en clausura, com un monjo franciscà en la meva cel·la musical, treballant”. Amb aquestes paraules, la cantant catalana de renom internacional Rosalía obria el capítol que el pòdcast Ràdio Noia li ha dedicat. En una conversa distesa amb la periodista Mar Vallverdú, sota el títol “M’allito amb Rosalía” i estirades sobre un gran llit rosa, l’artista va parlar sense filtres de la seva vida espiritual, de la seva relació amb la fama i del sentit que dona avui a la seva música.
Durant la conversa, Rosalía recupera records de la seva infància compartits amb tota una generació: “Ens llevem, mirem el Doraemon, el Super3, les Tres Bessones, la Bruixa Avorrida...”. A través d’aquests referents comuns, la cantant reivindica les seves arrels catalanes i una quotidianitat que contrasta amb l’univers glamurós on ara es mou. “Hollywood o les celebrities dels Estats Units eren com déus grecs al Mont Olimp per a mi”, recorda, “una cosa més que una realitat, una al·legoria”. I afegeix: “Jo no hi arribo per obligació allà, sinó perquè la meva missió a la vida és fer música”.
“tinc un desig dins meu que sé que aquest món no pot satisfer. Serà aquest espai l'espai de Déu?”
Aquesta idea de “missió” suposa un element transversal i vertebrador de tot el diàleg i defineix la seva actual etapa vital. Rosalía confessa que el seu últim treball ha nascut d’un espai mental diferent, més madur i interioritzat: “He fet aquest disc des del lloc de no tenir por al fracàs”. Després d’anys de disciplina i ambició, l’artista afirma que ha deixat enrere la necessitat d’aparentar seguretat i que ara crea “des de dins cap a fora, des de la rendició”. “No considero que hi hagi possibilitat de fallar si vius el teu camí, realment”.
La conversa pren un to més espiritual quan Vallverdú li pregunta per la seva relació amb la fe i amb la senzillesa. Rosalía admet sentir-se fascinada per la vida contemplativa: “Admiro molt les monges, són com ciutadanes celestials. Hi ha una bellesa en la vida austera que em sembla molt profunda”. En aquest sentit, reflexiona que “potser el luxe real és privar-se d’alguna cosa” i que l’abundància autèntica “no és posseir, sinó desprendre’s”. Una declaració que contrasta amb l’opulència que sovint acompanya el seu univers estètic i que revela un desig latent de retorn a l’essència. De fet, la cantant de Sant Esteve Sesrovires afirma: "Crec que, com a artista, com més espai fas dins teu millor receptacle ets. Idealment, hi ha una connexió entre la buidor i la divinitat. D’alguna manera, si aconsegueixes fer espai, potser alguna cosa que ve de dalt, alguna cosa que està per sobre de tu, pot arribar i passar a través teu", per acabar concloent que "Jo tinc un desig dins meu que sé que aquest món no pot satisfer. Serà aquest espai l'espai de Déu?".
“Per crear necessites un període de privacitat, de foscor. Una llavor necessita foscor per créixer”
Rosalía també defensa la necessitat de la introspecció com a part del procés creatiu: “Per crear necessites un període de privacitat, de foscor. Una llavor necessita foscor per créixer”. Assegura viure ara un temps d’aïllament voluntari, allunyada de l’exposició constant, amb l’objectiu de respectar el seu “compàs intern”. “Cadascú sap quins són els seus temps”, diu, “però potser ens falta afinar l’oïda per escoltar-los”.
Al llarg de l’entrevista, la cantant barcelonina mostra un pensament sorprenentment filosòfic. “L’important és estar al centre d’un mateix. Mentre estiguis al teu centre, què importa com ho vegin els altres?”, reflexiona. Una visió que combina espiritualitat, autoconeixement i una certa ironia sobre la pròpia condició d’icona global.
En definitiva, la Rosalía que parla a Ràdio Noia, potser no és la mateixa que va conquerir el món amb Motomami. És una artista que busca sentit i llibertat, que qüestiona l’èxit i que reivindica la quietud com a font de creació. En un temps accelerat i sobreexposat, Rosalía defensa tornar a les arrels per defensar la lentitud, l'espiritualitat i el silenci.
Potser és per això que les seves paraules ressonen, dins el pòdcast, amb un to que podríem titllar d'oració pop -i que, amb imaginació, ens podria recordar a un regust salmòdic-.: “Si m’esforço, afinaré la meva oïda per saber quins són els meus temps”.
