Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Escola Pia) Qui li havia de dir, a la Rosa Sànchez, que desmuntaria tot un claustre i el tornaria a muntar, peça per peça? I qui diu un claustre, diu tota una escola sencera! Pallarolades, comentaria més d’un amb un somriure. Somriures com els de la Rosa, que va ser professora i directora d’Igualada, cada cop que parla de l’Escola Pia. Ara continua vinculada com a àvia a l’Escola Pia de Sarrià – “M’encantarà que escriguis que tinc cinc néts que viuen a Barcelona i tots cinc són alumnes de l’Escola Pia”- i membre de la subseu de la Fundació Educació Solidària a Igualada, des d’on continua sumant per transformar el món a través de l’educació. Com continua sumant a la capital de l’Anoia com a  Síndica Municipal de Greuges. 

Podria escriure un llibre sencer sobre el meu pas per l’escola! Però com que em demanes que no sigui gaire extensa, faré un petit resum de tot. L’any 1991 vaig començar a treballar al Col.legi Abat Oliba, pertanyent a les escoles religioses d’Igualada, per substituir-hi el P. Àngel Cuevas que en va assumir la direcció i estava massa ocupat per poder fer classes de Literatura. Passats uns mesos, ja m’hi vaig quedar fent classes de Literatura Castellana, Geoeconomia, etc. Al cap de tres cursos l’Abat Oliba va decidir desfer-se i va quedar tot sota la titularitat de l’Escola Pia. Va ser en aquell moment quan ja vaig traslladar-me a l’Escola Pia, a la  Plaça Castells, d’Igualada, exercint com a professora d’ESO i Batxillerat. (de fet vaig fer quasi totes les assignatures de Lletres). Vaig estudiar Geografia i Història i també tinc una part d’estudis de Ciències Empresarials.

Totes les assignatures… i molts papers de l’auca, vas fer!

A finals del 1997, el P. Àngel Cuevas es va traslladar a Cuba i posteriorment a  altres llocs de les Amèriques, on encara és. Va ser llavors quan tant el P. Cuevas, com el P. Mascaró (Secretari Gral.) i el P. Andreu Trilla (Provincial), van confiar en mi per nomenar-me directora-gerent de l’escola d’Igualada.

Què ha significat per a tu treballar a l’Escola Pia?

Va ser molt més que exercir una professió. Va ser un gran repte. Va ser aprendre a dirigir; aprendre a respectar al màxim els interessos i preocupacions de cadascuna de les famílies que ens confiaven els seus fills; va ser adonar-me que l’educació compartida (escolapis-professorat-família i alumnes) era quelcom indivisible i que allò que fóssim capaços d’inculcar al jovent, marcaria el seu futur personal i professional. També va representar la responsabilitat de nous projectes: reconstruir l’escola (que va acabar sent pràcticament tota nova), per exemple. Quan van restaurar el claustre  van desmuntar-lo tot peça per peça, numerant-les i fotografiant-les i després canviant les que no estaven en condicions, i tornant-les a col.locar. També van fer-hi uns fonaments adequats. La façana de l’escola era com una vela de vaixell al vent, aguantada per una bastida de ferros. També vaig assumir el repte de tornar a tenir alumnes petits (Infantil i Primària, afegint-hi la Llar d’infants), introduir Ensenyaments Professionals i Cursos de Formació per a adults, equipar l’escola informàticament, vincular l’escola amb l’empresa, etc.

Quins records destacaries?

Tinc grans records, però entre els més estimats hi ha el del claustre de professors de l’escola i les amistats que d’allà en van sorgir; i la relació amb l’alumnat que sempre enyoraré. També el caliu que es respirava en les reunions de directors, al Secretariat, com a mínim un cop cada mes. El suport que vaig sentir en tot moment per part dels escolapis, del Ramon Francolí i després del Joan Vila.

També em van marcar les poques visites que ens va fer el P. Àngel Cuevas i en les quals vaig constatar fins a quin punt una persona pot entregar-se totalment per ajudar els més necessitats.

Un altre dels meus grans i apreciats records és el tracte freqüent amb el Provincial, Jaume Pallarolas, a qui tant trobem a faltar. Van ser moments de molta feina, de construcció de l’escola, i a la vegada, moments divertits tenint present el seu caràcter obert i agradablement irònic. I per no allargar-me, vull assenyalar el fet que entre la Comunitat Escolàpia que es va instal·lar a Igualada, poguéssim comptar i seguim comptant, amb el P. Andreu Trilla, a qui admiro enormement i a qui sempre li estaré profundament agraïda.

Amb quins adjectius descriuries la teva escola?

Els adjectius que posaria a la meva escola serien: responsabilitat per ensenyar en valors, igualtat per a tot tipus de persones, consciència de pertànyer al col·lectiu de la ciutat i a la seva tradició escolàpia, identitat amb els valors de l’Escola Pia de Catalunya, capacitat per posar l’educació a nivells d’excel·lència, familiaritat, amistat i solidaritat, sobretot amb els més desafavorits.

La teva vinculació amb l’Escola Pia, però, va més enllà de l’escola?

Estic vinculada a la subseu de la FES a Igualada perquè la vaig veure néixer mentre era directora de l’escola, quan en Ramon Francolí la va posar en marxa. En el moment en què vaig deixar la direcció del centre, el P. Manel Bagunyà, a qui recordem amb molta estimació, em va allistar per ajudar-lo en la subseu, junt amb en Ramon Prats. Més endavant vam reclutar l’Andreu Escobar, el Pau Corcelles, el Pere Gomà, en Bernat Sallarès, antic alumne. L’Antònia Enrich s’hi va afegir quan es va prejubilar de l’Escola Pia. El que fem, a grans trets, és formar part d’Igualada Solidària (Ajuntament d’Igualada per a esdeveniments solidaris). Preparem exposicions, concerts, danses, etc., ara tot frenat per culpa de la pandèmia, excepte les reunions d’Igualada Solidària que cobreixen l’Antònia Enrich i l’Andreu Escobar. A part de les activitats de la subseu, no comparteixo altres activitats perquè dedico el meu temps a altres tasques. Però l’Escola Pia m’ha donat tant que, malgrat la manca de temps, sempre estaré disposada a col·laborar-hi.