Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

Galeria d'imatges

(Ramon Bassas-CR) En Josep Montoya és un diaca missioner al Pirineu, ordenat fa onze anys. Viu a Valldoreix però cada setmana puja a la Cerdanya, fent equip ―«un tàndem», apunta― amb la seva dona, la Conxita Salvadó, impartint els sagraments en una sèrie de pobles de la comarca. Fins fa poc, feia aquest mateix servei al Pallars Jussà, concretament a la Vall Fosca, que és l’indret que ens convida a visitar avui en el marc del monogràfic L’estiu a casa.

La Vall Fosca és al terme municipal de Torre de Capdella. Montoya creu que, per poc concorreguda, és una vall idònia per descobrir el romànic. «És la porta desconeguda al Parc Nacional d’Aigüestortes i amaga tot un reguitzell d’esglésies romàniques de més de 800 anys», ens informa. En Josep destaca sobretot l’Església de Sant Vicenç de Capdella, construïda cap als segles XI i XII.

―És la seva preferida? ―faig.

―«De fet, per la seva situació i per ser una ermita, on realment he descobert què vol dir silenci, serenitat, llum, soledat, alegria, espiritualitat, el so de la natura i fantàstiques vistes de la vall aquesta és l’ermita de Sant Cristau» ―respon.

Es refereix a una altra construcció romànica tardana, potser del segle XIII, però «sobre la qual no hi ha cap mena de documentació», m’informa en Josep. És al serrat de les Cabanes, a uns 500 m del poble d’Obeix i molt ben restaurada. Hi podem arribar enfilant-nos per la carretera que porta a Aguiró, Obeix i Astell, travessant el riu Flamisell, que és el que defineix la Vall. En Josep ens explica que aquests tres pobles celebren cada any un aplec força concorregut el primer dilluns després de l’Ascensió. «Allà s’hi aplega la gent dels tres pobles que han arribat caminant i se celebra una Missa i es comparteix vi dolç, coca i xocolata», segueix. S’hi conserven els Goigs de sant Cristòfol, impresos el 1906. Ho tenim tot, doncs.

Abans d’arribar al desviament dels poblets esmentats, en Josep ens convida a fer una aturada. Tot just passat el pont sobre el riu Flamisell que hem citat, demana que girem la vista a l’esquerra i hi trobarem l’església de Sant Martí, del segle XI. «Es tracta d’un edifici format per un únic espai de planta quadrada on prima la verticalitat», ens instrueix. «És un curiós edifici religiós, que sembla que formaria part d’alguna altra construcció, fins i tot un possible claustre». L’interior és tan petit ―«no hi caben més de quatre persones», aclareix― que es poden tocar les parets laterals amb els dos braços oberts en creu.

En Josep no para de proposar-nos noves fites. Per exemple, l’església de Sant Julià del poble d’Espui o Sant Vicenç de Capdella «on hi ha una reproducció d’un Crist de fusta policromada de més de 2 metres d’alçada i que l’original està exposat al MNAC de Barcelona». I no tan sols el romànic. Enmig d’aquest paisatge que sembla que no hagi canviat en vuit-cents o mil anys, hi ha una mina d’urani de mitjan del segle XX a Castell-Estaó, i la central elèctrica de Capdella, «la primera central elèctrica que va il·luminar Barcelona, que encara funciona», adverteix, al costat d’un museu molt recomanable.

En Josep insisteix que tant o més interessant que el patrimoni arquitectònic és el magnífic paisatge que l’acull. «És que la seva situació privilegiada, dona una visió d’altura fantàstica sobre la Vall Fosca, una vall tancada i que dona raó al seu nom», em comenta. «Però el gran patrimoni de la Vall Fosca jo el vaig descobrir els meus anys de servei com a mossèn diaca, en les persones que hi viuen i treballen», reconeix. «Són en els homes i dones de la vall, que es desviuen per la cura de ramats de vaca bruna i corder raça xisqueta. En els padrins i padrines que expliquen contes i t’acompanyen per els viaranys frescos i amagats en el boscà territori on no hi manca mai l’aigua».

Ell i la seva dona no faran vacances. A l’estiu, de fet, tenen més feina. O sigui que ens recomanen d’acompanyar-los, «mantenint les distàncies de seguretat, això sí». I completar aquest magnífic recorregut contemplant també el seu bestiar, fer esports d’aventura «o potser només contemplar el cel tot mullant el peus al marge del riu on de ben segur hi corre una aigua ben fresca». A bodes em convides.