Costa-Jussà: “La interculturalitat dels claretians s’ha d’acompanyar de la inculturació”

(Jordi Llisterri –CR) Aquest dissabte es commemoren els 150 anys de la mort de Sant Antoni Maria Claret. Nascut a Sallent el 1807, missioner a Catalunya i un temps a Canàries, fundador a Vic el 1849, arquebisbe a Cuba i finalment confessor de reina Isabel II fins la seva mort a l’exili el 1870. Aquest aniversari coincideix amb l’inici de la nova província claretiana de Sant Pau, que agrupa les comunitats de Catalunya, Euskal Herria, França i Itàlia. Ricard Costa-Jussà és des del gener el provincial de Sant Pau.

Per què el pare Claret va morir a l’exili?

Sant Antoni Maria Claret mor exiliat a Fontfreda, al sud de França, fruit de la seva fidelitat a allò que se li havia encomanat. Després de ser arquebisbe de Cuba de 1850 a 1857, els darrers anys de la seva vida és nomenat confessor de la reina. Ell deia que a palau se sentia “com en un gàbia” i, per això, el primer que va fer va ser refusar viure al palau reial i resideix a Madrid a la comunitat claretiana de Montserrat. En tota l’etapa al servei d’Isabel II va saber buscar sempre l’element missioner i li va servir per poder anar a predicar per diversos llocs d’Espanya quan acompanyava la reina. Totes les hores que no l’ocupava en aquest encàrrec estava disponible per a la missió. És el que fa tota vida, a les missions populars, a Canàries, a Cuba... busca sempre la manera d’evangelitzar.

Amb la revolució de 1868, coherent amb la responsabilitat que té, acompanya la reina fins l’exili. A la frontera, els reis marxen a París i ell entén que ja ha complert el seu encàrrec. Es refugia primer a Prades i, amb la salut ja molt delicada, l’acullen a l’abadia cistercenca de Fontfreda. Són uns dies de testimoni, de malaltia, que estan ben documentats perquè l’acompanya el pare Jaume Clotet, cofundador del claretians. Quan el porten a Fontfreda, li pregunten què vol que li preparin pel viatge. I Claret contesta que “el mateix que m’ha acompanyat tota la meva vida missionera: un farcell amb dues mudes i la Bíblia”. Allà morirà el 24 d’octubre de 1870 i allà serà enterrat fins el trasllat a Vic.

L’actual tomba del pare Claret és molt més recent.

Sí. Es pot dir que la itinerància missionera de Claret fins i tot té una itinerància sepulcral. Ara el Centre d’Espiritualitat Claretiana ha publicat un article que ho recull. El seu cos és portat a Vic el 1897, però abans de ser beatificat el 1934, l’han d’amagar a Santa Eugènia de Berga el 1932. També passa el mateix durant la Guerra Civil, en què es destrueix el temple de Vic. El nou temple s’inaugura el 1970, però no és fins el 1999 que es trasllada a l’actual sepulcre de la cripta, obra de Domènec Fita... Claret va ser perseguit i calumniat mentre vivia i pels serveis que feia, però gairebé va ser més perseguit després de mort marcat per les revolucions i les guerres.

UNA CONGREGACIÓ PER A LA MISSIÓ

El 1849 funda en una cel·la del seminari de Vic la Congregació dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, però molt poc després el nomenen arquebisbe a Cuba. El pare Claret continua treballant com a membre de la congregació?

Ell no va deixar mai la congregació, era la seva obra. Però en tot moment, quan li pregunten per la “seva” congregació, ell deixa clar que la congregació té un superior que l’ha succeït. El pare Esteve Sala els primers deu anys i després el pare Josep Xifré. Claret té clar que no és el superior de la congregació, però acompanya en tot allò que li demanen i els superiors generals estan en constant interrelació amb ell.

Anys després de la mort de Claret, els Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria acaben sent coneguts com els claretians.

L’important és que parlem de “missioners claretians”. Va tot junt. I hi ha missioners claretians, laics, sacerdots, germans, diverses branques de família claretiana... però sempre parlem de missioners. El pare Claret influeix en tot allò que el va inquietar en tota seva vida en el seu itinerari missioner. En circumstàncies històriques que la Paraula no era predicada, que la Paraula no era usada en el llengua del poble... Claret busca com fer que la Paraula de Déu arribi a tothom. Aquesta inquietud el fa descobrir que vol un estol de missioners. I això el fa aplegar-se amb altres capellans amb la mateixa inquietud i fundar la congregació. En el moment de la fundació eren cinc i ell ja diu que neix una gran obra. Al cap dels anys som més de 3.000 missioners claretians a 68 països.

I què teniu en comú?

El pare Claret busca una congregació per a la missió. I no només això, sinó que aquesta missió respongui al que és “el més urgent, el més oportú i el més eficaç”. Hem de ser creatius, hem d’estar atents als temps. L’important no és ni una estructura –que hi ha de ser– ni una forma única i concreta. L’important és la predicació, que la Paraula sigui anunciada i que Déu sigui conegut. Això ha marcat al llarg del temps i ens ha portat a una extensió i a una pluralitat d’obres. En funció de les necessitats i les urgències.

Per això els claretians no teniu només una dedicació en un camp concret?

Hi ha congregacions més identificades a una sola obra o en una obra principal. Per nosaltres és el servei a la missió. Aquest anunci té camps molt diversos. I a vegades que no és l’anunci des d’una predicació directa, sinó que suposa la presència i fer camí amb certes minories, certs col·lectius... Com a presència de Déu que acull. La predicació no sempre es fa des d’una trona.

Els darrers anys la congregació ha crescut molt en altres continents com l’Àsia i és una organització molt més internacional. Els orígens a Catalunya continuen tenint rellevància?

La província de Sant Pau amb el territori de Catalunya continua essent custodi dels llocs claretians de referència. Vic, font i cenacle de la congregació. Sallent, vila natal. El temple sepulcre. Però aquests llocs són vitals perquè estan vinculats a tota una vida de presència claretiana. No conservem parets per conservar parets. Són llocs importants perquè sempre han mantingut vida. I aquesta vida ha estat arrelada a la seva missió. Ara són, sobretot, llocs de formació, de trobada, de grups... S’ha volgut que pedagògicament i pels serveis que ofereixen aquests llocs siguin transmissors del que és i significa la vida de Claret i de la congregació. També se n’ha fet aposta de tota la congregació a nivell mundial situant a Vic el Centre d’Espiritualitat Claretiana, amb un equip format amb gent de tots els continents. Això ens ajuda a veure Claret des de diverses cultures i dels continents i, alhora, anar a les arrels per no trair-les.

UNA NOVA PROVÍNCIA

L’1 de gener es va posar en marxa oficialment la nova província de Sant Pau. Es tracta d’ajuntar províncies perquè sou menys claretians?

Des dels anys 90 la congregació s’ha plantejat a nivell mundial la seva reorganització. Com l’organització està al servei de la missió. S’ha anat fent per continents i Europa hem estat els últims. S’ha de reconèixer que avui Europa té missioners de més edat i que la crisi vocacional és forta. Però som un bon nombre: 675 claretians a Europa. En aquest plantejament conjunt finalment s’ha optat per la província de Sant Pau formada per les antigues províncies de Catalunya, d’Euskal Herria, i per les delegacions de França i d’Itàlia. Europa va estudiar diverses formes d’organització i al final se’n va haver d’escollir una. Hi ha també la província de Santiago que abraça Aragó, Castella, Valencia fins a Galícia... i la de Fàtima amb del sud d’Espanya, Portugal i Regne Unit. I està en camí la nova província de l’est d’Europa. Hem apostat per això amb totes les pegues i dificultats que comporta, però pensant des de la pluralitat de la presència missionera a Europa. No és només un tema numèric. Europa que havia estat molt rica en donació de missioners a fora, però també estava formada per províncies amb territoris molt petits. Això ens obre una possibilitat de missió en positiu. És un equilibri.

També cada vegada teniu més presència de missioners claretians vinguts de fora d’Europa. La setmana passada es van celebrar tres ordenacions a Vic de claretians de la província de Sant Pau, un procedent d’Indonesia i dos de l’Índia.

La vida missionera sempre és itinerant. Això s’ha donat sempre. Europa té missioners arreu del món, i tothom coneix Pere Casaldàliga com a missioner. I ara ho vivim a Europa. Això també coincideix amb una Europa més plural i diversa de la que teníem abans. Aquesta diversitat, que a vegades ens sorprèn eclesialment, socialment ja està als nostres carrers i als nostre barris. Certament el servei missioner i la interculturalitat han d’anar sempre acompanyats de la inculturació. És a dir: jo treballo aquí, la meva missió és aquí. Hi aporto tota la meva riquesa, vida i trajectòria, però m’inculturo com qualsevol missioner que va a fora. En la història missionera aquest camí ja està fet.

FER-SE CLARETIÀ

A més del marc global de secularització, en el cas dels claretians, per què creieu que no hi ha vocacions a Europa?

Certament, la reducció vocacional a Europa és brutal. Això té a veure amb dues realitats. Una és la reducció de realitat cristiana a Europa. Abans pel fet de néixer a Europa ja érem cristians i ara és una opció. Ara ens toca viure una realitat més plural i potser ho vivim encara amb uns criteris d’una altra realitat.

L’altra realitat és que la inquietud de les vocacions és feina d’una comunitat. Una comunitat que valora les vocacions. Evidentment, si el Senyor crida i l’altre no és sord i respon, la vocació és tossuda. Avui veiem que moltes coses que fa un sacerdot o un religiós es complementen amb la funció del laic batejat. I després d’una època molt clericalitzada, ara toca desvetllar el que és natural de la vida cristiana, la vocació del laïcat batejat. Però això no pot apagar la vocació a la vida consagrada. Que no ens passi al revés. Que desvetllar el protagonisme dels laics ens privi de veure la necessitat de la vida consagrada i sacerdotal en la vida cristiana.

Un jove d’avui, per què val la pena que es faci claretià?

Un jove d’avui s’ha de fer claretià si sent la crida a fer-ho. El Senyor sempre té els seus camins, però també aquesta crida és més fàcil quan una persona té uns vincles que poden desvetllar-ho. Per què val la pena? Perquè val la pena tota opció a entregar la vida per amor i per servei als altres. La vida a tota vocació i a una vocació claretiana és un compromís a entregar la meva vida. Un lliurament des d’allò que em fa feliç i em dona joia, juntament amb altres. Recordem que la nostra vocació claretiana té una vocació comunitària, de fer amb els altres dins de la congregació i amb l’Església. Convido als joves que no ho descartin d’entrada.

Quina és la diferència respecte a altres vocacions?

Sense desmerèixer el voluntariat o les bones obres, estem parlant d’entregar tota la meva vida a una manera i a un servei. Tota. No a tenir la meva vida i entregar unes hores o uns anys. Això és part d’una vida laical i és molt meritori. En la vida religiosa o sacerdotal cal fer aquest pas de risc en el que t’has d’entregar amb totalitat. És un pas de confiança i el nostre món ens porta més a voler tenir moltes seguretats prèvies. La vocació te la poden explicar, t’ho poden dir, ho pots veure en l’alegria d’altres, però fins que no fas el pas, no ho experimentes.

I hi ha una singularitat de la vocació claretiana?

El perfil claretià ha de ser algú que faci una experiència d’enamorament i de relació personal amb Déu i de fascinació per la Paraula de Déu. I amb una dimensió mariana, amb la figura de Maria en la història de la salvació i en d’acompanyament a l’Església. I també compartir que aquesta crida i aquesta experiència viscuda em porta a un lliurament amb una disponibilitat al servei de la missió.

TEMPS DE PANDÈMIA

Com han anat els primers mesos de nova província?

Som una província amb diferents realitats europees i el primer que vivim és el virus de la Covid que ens ha afectat a tots per igual. Per tant, hem iniciat el camí amb aquesta nova realitat. Per ara estem en temps de veure com amb les formes de fer diverses anem descobrint un nosaltres conjunt. I en tot el treball previ a la creació de la província s’ha vist que aquest “nosaltres” ha de tenir present la història de cada organisme i la seva inculturació en cada territori. A tot arreu, hi som com a missioners claretians amb un llenguatge comú, però al final s’aterra en algun lloc. Nova província no és sinònim d’unificació. Nova província és sinònim de familiaritat i de projecte comú.

Quin és el perfil principal de les vostres activitats?

Tenim presència forta en plataformes socials en les quatre regions. Alguna vinculada als claretians i altres amb estructures que acompanyem. Una altra dimensió és la parroquial, que atenem a tota la província. A més, a Catalunya i Euskal Herria tenim estructures educatives pròpies. Un repte és sentir-ho tots com a propi.

Abans hem parlat de la creativitat del pare Claret. Com s’ha respost a les conseqüències de la Covid-19?

Certament l’audàcia i la creativitat hi han estat. Les formes perquè el ministeri i l’acompanyament a la gent continués han estat veritablement meritòries. Els més joves han tingut la capacitat tecnològica d’obrir nous canals. Altres s’han vist més limitats, però hi ha hagut creativitat en la manera d’ajudar les persones, en l’atenció social, en l’escolta. Fins i tot, a vegades, hem hagut de posar límits a la bona disponibilitat de la gent a fer coses per prudència o per les circumstàncies de risc tant d’aquell qui ho volia oferir com aquells a qui ens dirigíem.

I tants dies tancats no us heu barallat?

Bé, ja veníem barallats i desbarallats d’abans... Crec que les comunitats ja tenim molt treballada la pluralitat. Hem pogut aprofundir en el sentit de la missió com a comunitat. En un moment en què es tancava tot, la pregària de la comunitat es convertia en focus d’expressió vital de tots els qui anàvem acompanyant. I en l’àmbit escolar crec que hem estat a l’alçada. S’ha d’agrair què estan fent els equips directius i el professorat. Enmig de les dificultats hi ha hagut molta disponibilitat i han sabut fer pinya. En tot moment el que s’ha plantejat és el “com ho fem?”. I això és molt claretià.