Repensar l’escola cristiana

(Albert Batlle, Míriam Díez, Josep Maria Carbonell, Eugeni Gay, Jordi López Camps, David Jou, Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, Montserrat Serrallonga, Francesc Torralba - La Vanguardia) L’escola cristiana a Catalunya és una realitat rellevant tant pel que fa al gruix de centres educatius que la configuren, com pel nombre de famílies que any rere any hi confien l’educació dels 260.000 alumnes. Sota aquesta denominació s’hi apleguen escoles que participen de carismes diferents i de sensibilitats socials distintes, però que comparteixen un mateix projecte educatiu, fonamentat en l’autonomia dels centres, l’atenció primordial al dret dels pares a l’educació moral i religiosa dels fills, el desenvolupar una educació integral, física, psíquica, social, i espiritual des de perspectives que van d’una matisada inspiració cristiana, a les quals ofereixen Jesucrist com a centre de la seva formació.

La diversitat de carismes i d’estils educatius que hi ha en aquest model excel·lent d’escola, és fruit d’una llarga història de presència cristiana que s’ha concretat en congregacions, ordres, i associacions, especialment atentes a l’educació dels infants. D’aleshores ençà, els temps han canviat, i moltes necessitats d’ordre social que atenien són avui competència de l’Estat. Amb tot, l’escola cristiana segueix tenint un paper decisiu en el nostre país, no solament perquè està donant resposta a situacions de gran vulnerabilitat, sinó també perquè irradia una cosmovisió i un estil de vida que és valuós en si mateix, perquè partint dels fonaments cristians persegueix trametre uns forts valors de servei, solidaritat i respecte.

En més d’una ocasió es posa en qüestió la legitimitat d’aquesta proposta educativa, fins i tot es considera que és anacrònica i obsoleta. Hi ha una sèrie de tòpics, que no responen a la realitat, perquè hi ha abundància de referències empíriques, que indica la seva valuosa aportació educativa.

S’afirma, en ocasions que és una escola elitista, quan l’escola cristiana s’estén per tot tipus de barri, i encara ho faria molt més si el concert aportés els mateixos recursos per alumne que els que disposa l’escola pública. Hi ha tendències ideològiques, amb força política en el nostre país que voldrien la seva lenta o veloç extinció, negant el dret constitucional dels pares i malgrat uns resultats educatius de primer nivell per a un país que els necessita perquè viu immers en veritable emergència educativa. L’escola cristiana juga un paper clau en la formació integral dels nens i dels joves del nostre país i cal que hi sigui amb ple vigor.

Alguns afirmen, també, que és un focus d’adoctrinament de les consciències. En realitat no hi ha educació neutral perquè en tota proposta educativa subsisteix una comprensió, implícita o explícita, de l’ésser humà, del seu lloc en el món i del seu destí. El sistema educatiu vigent no és neutre axiològicament. Transmet uns determinats valors i continguts i en tot cas el que cal és valorar-ne la idoneïtat.

L’escola cristiana no amaga, ni pot amagar, els pressupòsits antropològics i la proposta moral ha de ser capaç d’oferir-la amb revocabilitat i versemblança a les generacions més joves, tenint en compte el seu nivell cognitiu i el seu estat de desenvolupament psicològic. És una qüestió d’honestedat institucional i de fidelitat a l’Evangeli, la seva font d’inspiració. L’Estat té el deure de garantir que tot ciutadà rebi una educació de qualitat, garantir el màxim d’equitat, així com el drets constitucionals dels pares a d’escollir quina educació volen donar als seus fills, tot tenint en compte la seva sensibilitat moral i religiosa.

Per desenvolupar la seva missió, l’escola cristiana necessita un marc d’autonomia i econòmic que li permeti poder ensenyar segons el seu propi ideari. Un sistema de concert equivalent al de l’àmbit sanitari que tants bons resultats aporta per la salut de la població.

L’escola cristiana està ubicada en entorns molt diferents, tant en l’àmbit rural com urbà, tant en contextos de confort i benestar material, com en àmbits de gran vulnerabilitat social i econòmica. L’elitisme és incompatible amb l’ètica de l’Evangeli que parteix de la dignitat sublim de tota persona i de l’opció preferencial pels més febles.

En aquest context cultural, entenem que a l’escola cristiana li pertoca irradiar la seva identitat i els seus valors en el món, sense complexos i por, singularitzar la proposta educativa que fa i fer-ho persuadint la ciutadania del valor que té la cosmovisió que presenta.

Això exigeix audàcia i coherència i lluitar contra la moral del replegament. Pouar en les fonts d’inspiració i traduir-les en el llenguatge actual és un desafiament de primer ordre que exigeix, a la vegada, imaginació i memòria.