La reforma de la Cúria vaticana

Què ha canviat en els deu anys del papa Francesc?

Francesc Romeu –CR Finalment, després d’una dècada d’intens treball, el papa Francesc ha complert un dels objectius principals del seu pontificat i que ell va assumir en la seva elecció: la tan esperada i desitjada reforma de la Cúria vaticana. No es tracta d’una dèria personal del papa Francesc -com alguns enemics declarats l’acusen- sinó que -com ell mateix ha repetit tantes vegades- era un compromís que ell va acceptar dins del paquet de les propostes que els cardenals van fer en les congregacions (reunions de cardenals) abans de l’inici del conclave que el va escollir a ell. Els cardenals ho havien dit, repetit i reclamat. I el papa Francesc simplement ho va entomar i ara ho ha portat a la pràctica.

Un compromís dels cardenals

Alguns analistes assenyalen que la Cúria s’havia anat convertint en un organisme fort, dur i pràcticament independent del papa. Com el que ja havia passat en altres moments de la història, com durant la llarga agonia del papa Pius XII (i el control de sor Pascualina). Ara, però, s’atribuïa tot al tarannà del papa sant Joan Pau II, un home molt viatger i que els deixava fer. La Cúria era qui ho sabia tot: tenia tots els informes, ho manegava tot i prenia les decisions. Per això van escollir com a successor de sant Joan Pau II a un home del mateix engranatge, a Joseph Ratzinger, com a Benet XVI. Però la mateixa Cúria el va engolir a ell mateix, demostrant que allò era un autèntic desori. Recordem que, fins i tot, de la taula del mateix Benet XVI, tancat en el reservat Palau Apostòlic, li van desaparèixer documents confidencials. És el famós cas del ‘Vaticanleaks’. Acompanyat d’una nefasta gestió en les finances del Vaticà i un descontrol en el seguiment dels casos de pederàstia protegint fins i tot al fundador dels ‘Legionaris de Crist’, Marcial Maciel. Tot això va conduir lentament a la renúncia de Benet XVI.

Els cardenals, en el conclave que va escollir al papa Francesc, ho van tenir molt clar. El proper papa no podia ser un home de la Cúria sinó que fins i tot havia de ser el reformador de la Cúria. Per això havia de ser un cardenal que vingués de molt lluny (distant) i amb poca simpatia amb la gestió vaticana (crític). L’arquebisbe de Buenos Aires tenia un bon perfil i alhora era un dels qui ja havia patit en la seva pròpia pell que la Cúria era un òrgan fiscalitzador de l’episcopat més que no pas un organisme del papa al servei dels bisbes i de les esglésies del món. Recordo que el bisbe Joan Carrera, auxiliar de Barcelona, m’explicava que, en el pas dels bisbes per les diverses congregacions vaticanes durant la visita ‘Ad Limina’, no se’ls hi demanava pas que informessin respectivament sobre les seves diòcesis sinó que més aviat se’ls hi reclamava que justifiquessin les dades que ells ja posseïen amb anterioritat. “Ells ho saben tot!”, em deia.

Un anàlisi sever de malalties, receptes i diagnòstics

Recordem que en el primer Nadal del papa Francesc al Vaticà, en la felicitació que el papa fa als treballadors, ja va ser molt clar amb el que volia i els hi va exposar les “malalties” que patia la Cúria, sota el model dels pares del desert. En total eren quinze “probables malalties” que eren “malalties guaribles”: la de sentir-se immortal, immune o fins i tot indispensable; la del “martalisme” o de l’excessiva ocupació; la de l’enduriment mental i espiritual; la de l’excessiva planificació i del funcionalisme; la de la mala coordinació; la de l’”alzheimer espiritual”; la de la rivalitat i la vanaglòria; la de l’esquizofrènia existencial; la de les xerrameques, murmuracions i xafarderies; la de divinitzar els responsables; la de la indiferència envers els altres; la del rostre de funeral; la de l’acumulació; la dels cercles tancats; i la del profit mundà i del lluïment.

L'any següent el Papa va donar una mena de catàleg de les virtuts necessàries que ha de tenir qui presta un servei a la Cúria. Era el que ell anomenava “les receptes o els medicaments” contra les malalties de l’any anterior. El tercer any el papa Francesc va explicar que “era necessari parlar de malalties i de cures perquè cada operació, perquè tingui èxit, ha d'estar precedida per profunds diagnòstics, anàlisis atentes i ha de ser acompanyada i seguida per prescripcions exactes”.

Per tant, tots estàvem advertits. Un altre punt que també ha deixat ferits a molts treballadors vaticans ha estat la constant denúncia del papa Francesc del “carrerisme” eclesiàstic, sobretot en els clergues de la carrera diplomàtica. Molts d’ells han vist truncades les seves aspiracions i s’han apuntat descaradament als bàndols dels enemics del papa Francesc.

I per fi arriba la Reforma

El dissabte 19 de març de l’any passat (2022), el dia de Sant Josep, es van celebrar els nou anys de l’inici del ministeri pastoral del papa Francesc (fixeu-vos que ja no es diu la “presa de possessió”). Per donar-nos una sorpresa d’aniversari, el papa va fer pública la Constitució Apostòlica ‘Prediqueu l’Evangeli’ (Praedicate Evangelium) sobre la Cúria Romana i el seu servei a l’Església i al món.

Per tant, després de nou anys -gairebé tota una dècada-, el papa Francesc havia complert un dels seus objectius principals i, per aquest motiu, a partir del diumenge 5 de juny del 2022, festa de la Pentecosta, quedava definitivament abrogada i substituïda l’anterior Constitució que regulava la Cúria vaticana, la ‘Pastor Bonus’, del papa sant Joan Pau II, del 28 de juny del 1988. Ara farà 35 anys.

El text d’aquesta nova Constitució, que és legislatiu, està dividit en 250 articles i ja en el primer article es recorda que “la Cúria Romana és la institució de la qual se serveix ordinàriament el Romà Pontífex en l’exercici del seu suprem ofici pastoral i de la seva missió universal en el món”. En l’article 4 es repeteix que “la missió és pastoral” i en l’article 5 s’insisteix que la seva “funció és la missió de l’Església”, és a dir, per tant: l’evangelització. Una clara afirmació de la vigència encara del Concili Vaticà II i amb la lúcida voluntat que la Cúria canviï i passi de ser un organisme de poder a ser una estructura de servei.

Per a l’elaboració d’aquest text definitiu recordem que es va fer un llarg procés de consultes i de confecció de diversos esborranys per a ser revisats i esmenats, tant pels responsables de la mateixa Cúria com pel Consell de Cardenals, passant abans per totes les conferències episcopals del món.

Al servei de l’evangelització

¿Quines són les principals línies d’aquesta reforma de la Cúria? N’apuntaré algunes. La primera i la més evident és que ara es posa molt més clarament i de manifest que l’objectiu de la Cúria és el mateix de l’Església, és a dir, l’evangelització. Això es veu ben bé quan en l’organigrama es posa com a primer de tots els organismes (dels “dicasteris”, se’n diu a partir d’ara) precisament el de l’Evangelització. Aquest estarà per sobre del de la Doctrina de la Fe, modificant el que havia estat fins ara, una herència encara del que havia estat el Sant Ofici durant la Inquisició medieval.

I, fins i tot, aquest de la Doctrina de la Fe ara se’l subdivideix en dues seccions diferents: una doctrinal i una altra disciplinaria. Però, sense barrejar-ho. I una altra novetat: el nou dicasteri de l’Evangelització, per indicar la prioritat que té a partir d’ara, el dirigirà el mateix papa personalment.

Amb l’autoritat dels laics

Un segon aspecte important i innovador és el del nou paper dels laics dins de la Cúria. Com diu el text: “el papa, els bisbes i els altres ministres ordenats no són els únics evangelitzadors a l’Església”, perquè “tot cristià, en virtut del baptisme, és un deixeble missioner... inclús en funcions de govern i responsabilitat”. I continua dient que “la seva presència i participació és també essencial, perquè cooperen pel bé de tota l'Església i, per la seva vida familiar, pel seu coneixement de les realitats socials i per la seva fe -que els porta a descobrir els camins de Déu al món-, poden fer valuoses contribucions, especialment pel que fa a la promoció de la família i el respecte als valors de la vida i de la creació, de l’Evangeli com a ferment de les realitats temporals i del discerniment dels signes dels temps”.

D’aquesta manera, des d’ara, una laica o un laic pot presidir perfectament un dicasteri o un organisme de la Cúria; no cal que sigui ni un cardenal ni un bisbe ni un capellà perquè la seva autoritat no depèn d’un ministeri ordenat sinó de la potestat (autoritat) atorgada pel mateix papa. Gran canvi! D’això se’n diu “desclericalització”.

Descentralització, subsidiarietat i reducció de dicasteris

Un tercer aspecte, també important, és el de la descentralització i l’aplicació del criteri de subsidiarietat, segons el qual les conferències episcopals i els bisbes, més pròxims als llocs i a les mateixes realitats, recuperen competències i responsabilitats que abans havien quedat concentrades a Roma.

Un quart aspecte és que s’han reduït considerablement els dicasteris i consells pontificis; ara són només 16. En molts d’ells s’han racionalitzat les seves competències, o bé s’han fusionat, com –per exemple- el de Cultura i el d’Educació. I també se n’han creat de nous, com el del Servei de la Caritat.

Ara cal aplicar-ho a totes les cúries

Per acabar, vull recordar que l’estiu passat, la darrera setmana del mes d’agost, el papa Francesc va tenir tots els cardenals reunits a Roma en un consistori de més de tres dies per presentar-los-hi aquesta reforma de la Cúria vaticana. Una Cúria que deixa de ser unes oficines fiscalitzadores dels bisbes per passar a ser un organisme de servei per a l’evangelització i on hi siguin molt més presents els laics i, més concretament, les dones. La Cúria deixa de ser l’organisme al servei del papa i passa a ser l’organisme al servei dels bisbes.

Un nou estil que ara el papa Francesc els hi ha demanat als cardenals que siguin ells mateixos els qui intentin aplicar-lo. Ho han de fer en les diverses conferències episcopals de cada país on ells hi són presents, en cadascuna de les cúries diocesanes de les seves pròpies diòcesis, en les parròquies i en cada un dels fidels.

Segons hem pogut saber, en els dos dies que va durar la trobada dels 180 cardenals, en tres llargues sessions de treball, es van dividir en 12 grups de 15 persones cadascun, i van acabar tots amb una sessió plenària amb el papa Francesc, on es va poder parlar de tot i amb total llibertat. Sabem que tot va girar a través de quatre grans temes: la transparència financera de les institucions de la Santa Seu, la prioritat de l’Església en l’evangelització, la Cúria que passa d’estar al servei del papa a estar al servei de tots els bisbes, i la presència dels laics i laiques en els càrrecs de govern. Sabem que en aquest darrer punt hi va haver un reduït grup de cardenals que hi va plantejar problemes tècnics i fins i tot van proposar de limitar-ne el nombre. Em pregunto: Tant costen els canvis? Tant ens costarà seguir el model del papa Francesc?

Francesc Romeu és capellà i periodista