(Escola Pia) La vida d’en Ramon Riera està entrelligada, des de ben petit, amb l’Escola Pia. De nen va ser alumne i de jove, escolapi; més tard, professor com la seva dona i la seva sogra, a l’Escola Pia Sabadell, on els seus fills van ser alumnes i un d’ells encara n’és docent. I un cop jubilat, en Ramon va continuar lligat com a voluntari a l’escola i treballant com educador als carrers. Sempre al costat dels seus alumnes, fossin alumnes de l’ESO, joves aprenents d’oficis o persones adultes immigrades que rebien classes d’alfabetització. I quan una parla una estona amb ell entén perfectament l’expressió “va morir amb les botes posades”. En Ramon seguirà fent camí com allò que és, educador, per aconseguir un món millor, acollidor i just, on tots i totes tinguem veu i siguem escoltades.
Com vas conèixer l’Escola Pia?
Vaig néixer en un poble petit. Era el gran de tres germans i els pares tenien una botiga de queviures. Quan tenia 8 anys, el pare va morir. Pel poble van passar uns escolapis, recordo el pare Serraïma, i feien activitats sobre Calassanç. Ens van dir d’anar amb ells a estudiar. Jo volia anar-hi i per la mare va ser un descans perquè era vídua i tenia diversos fills. Vaig anar al seminari menor a Olot. Aquell viatge va ser la primera vegada que vaig veure el mar! Després vaig anar a Alella, on vaig passar quatre anys, i vaig fer vots simples… Després vaig marxar dos anys a Irache i més tard dos anys a Albelda i dos a Salamanca. Durant els anys 60, els que estudiàvem Teologia, anàvem a fer pràctiques a un cole, abans de fer-nos sacerdots. Vaig anar a Balaguer i després a Sabadell, on feia classes a primària, amb les professores. No vaig arribar a fer els vots solemnes com a escolapi. Vaig començar Magisteri i me’n vaig anar a fer la mili a Marina (a San Fernando, a Madrid… i allà vaig acabar la carrera).
Però aquest no va ser de lluny ni el final d’aquesta vinculació escolàpia…
L’any 1976 vaig demanar si tindrien algun lloc de feina per a mi tot i que jo pensava que dirien que no perquè havia deixat l’Orde de l’Escola Pia… Quina sorpresa! Em van donar una feina i hi vaig estar fins a l’any 2012 en què em vaig jubilar. Jo havia estudiat anglès, pel meu compte, amb uns discos de pedra que en dèiem i en una acadèmia. I amb aquesta feina vaig començar: fer classes d’anglès. Va ser un canvi relatiu de vida: fins llavors, l’Escola Pia havia estat casa meva però va continuar sent-ho igual perquè hi passava moltes hores. Vaig canviar la sotana per l’Anna, que també va treballar a l’Escola Pia de Sabadell fins que es va jubilar l’any 2011, on també havia treballat la seva mare de professora fins al 1978. Els meus fills han estudiat a l’escola i un hi és profe encara. Imagina’t!
Vas treballar en dos segles a l’Escola Pia de Sabadell, al XX i al XXI, però res més lluny de la realitat que imaginar una feina repetitiva…
Al llarg de la meva carrera he impartit anglès a 6è, 7è i 8è d’EGB, després vaig ser tutor de 8è, i impartia anglès però també català, castellà, gimnàstica, religió… a partir del 1993-94, feia crèdits variables i el 1997-98 vaig començar a primer d’ESO. Abans de jubilar-me, l’any 1998, vam presentar la proposta d’un PGS. Teníem molts alumnes que “passaven” dels estudis, no sols del cole, i vam oferir estudis per a dependents de comerç, auxiliars administratius… eren joves generalment complicats. La direcció va dir que sí i ens en vam anar a un pis llogat. L’any 2006 ens vam canviar de lloc i després vaig passar a l’ESO. L’any 2007 vaig parlar amb un conegut. Hi havia molta immigració: i si fèiem classes per a analfabets adults? M’hi vaig apuntar. Els matins al cole i a la tarda feia alfabetització, fins a l’any 2012 que em jubilo, ho vaig compaginar. Tenia alumnes de 18, 25, 30 anys… alguns amb carrera i tot al seu país! Venien buscant feina, un futur, i els vam fer classes als que ja sabien suficient llengua per presentar-se a la prova d’accés del Grau Mitjà. Això ho podia fer tot i estar jubilat.
Què els ensenyava? Anglès, francès, mates, socials, català, castellà… tres hores al dia. Això els servia per tenir papers. Estava amb ells i parlava. Aquells homes, al matí recollien ferralla i cartró… Les classes les fèiem en una caseta davant del cole, que ens deixava l’Escola Pia. Eren gent d’arreu del món, vaig tenir alumnes de més de 30 països. El 2016 ja no es va fer el curs perquè ja no hi havia alumnes. Llavors, durant un temps vaig fer repàs i pràctiques a alumnes immigrants que vivien a Sabadell però que feien els cursos a CEAR a Barcelona. Amb la pandèmia, el 2020, vam tancar les classes de reforç. I em van dir prou per l’edat.
Així que tot i jubilar-te vas continuar treballant hores cada dia…
Jo, a casa, mirant la tele? No! Estic ficat a Mans Unides. T’has passat la vida fent coses i coses… i ara? Tinc dos fills i ells em van animar: “Si et trobes bé, has de fer coses”. Per què feia classes a immigrants? Perquè col·labores en allò que saps que pots fer.
I què t’ha aportat aquesta feina extra?
He sigut molt feliç tot i els problemes. He après molt, a espavilar-me per entendre la seva situació. I saps què? Sempre un gràcies a l’acabar la classe… Aquí ja no ho trobes, això, i són coses petites que t’alegren el dia a dia.
Què és per a tu l’Escola Pia?
Una entitat però també una direcció, uns companys, uns alumnes… amb qui tinc molt bona relació. Si l’hagués de definir amb paraules, aquesta entitat per a mi és família, oberta políticament i religiosament, acollidora, sempre al dia, respectuosa, animada, agradable, comprensible, engrescadora i fidel als ideals. De fet, tot i jubilar-me, jo hi seguia vinculat: organitzava la festa de Calassanç o la rua de carnestoltes, per exemple. Però aquest virus… Ara he tingut un nét i estic tancat a casa per la covid. El virus m’ha fet pensar que sóc d’alt risc. Tinc 72 anys. I m’he fet gran en dos dies.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.