(Claretians) “Quants anys et queden de vida? No ho sabem. Doncs viu aquesta vida dins les teves possibilitats”. És el plantejament que es fa el pare claretià Ramon Olomí Batlle en iniciar una nova etapa vital. Aquest curs, en què ha celebrat 50 anys com a capellà, deixa enrere 28 anys al govern de la província dels Claretians de Catalunya.
Olomí fa la reflexió amb motiu de l’experiència de ‘Fragua per als 70 anys i més’. L’inici de la pandèmia del coronavirus el va atrapar a mig recés a Los Negrales, a Madrid. El recés durava tot un mes, del 28 de febrer al 28 de març. “Va ser l’últim dia que podia agafar el tren per tornar a casa”, recorda el pare Ramon. Amb el confinament, els que s’hi van quedar encara van allargar l’estada un mes més.
Subratlla que hi ha fet “una valoració general de la vida, d’allò positiu i d’allò negatiu” i que ara sent una crida a mirar endavant: “Viu aquesta etapa, viu-la!”. Una nova etapa lliure de grans responsabilitats, amb un esperit vital renovat. “Tot el passat ens pot ajudar, però es tracta de mirar el futur amb les possibilitats actuals”. La nova etapa implica un ritme més pausat. “Abans feies quatre coses a la vegada i tenies 27 al cap pendents de fer; ara en tinc una i me n’oblido”, hi afegeix amb ironia.
El pare Ramon va ser dotze anys provincial dels Missioners Claretians a Catalunya, del 1992 al 2004, i després va formar part del govern provincial, fins a finals de 2019, amb el naixement de la nova província de Sant Pau. Com és aquesta nova etapa? “Ara visc molt tranquil; com a provincial has de tenir una visió global i tractes moltes persones, al govern tens una altra responsabilitat.” Els darrers anys portava l’economia de la província. I ara agraeix “no estar pendent del banc o d’aquell pagament”. I fa broma: “Ara ja ho tinc tot pagat”.
“A la vida les coses positives superen les negatives”
El treball del recés a La Fragua planteja tres elements claus en la vida del pare Claret. Primer, sobre la frase de l’Evangeli que va colpir el fundador dels claretians quan era a l’església dels sants Just i Pastor: “Quin profit en treu, l’home, de guanyar tot el món si perd la seva vida?”. Segons explica Olomí, “en un primer apartat es fa la reflexió de què has fet de la teva vida”. Després, entorn del Patris mei. És a dir, l’experiència del pare Claret de Déu com a pare. I, finalment, la donació: Caritas christi. “L’amor de Crist l’empeny”, apunta.
“Són tres elements que conviden a fer una petita autobiografia”. Un moment per repassar i valorar l’itinerari vital. Amb 76 anys reconeix: “Déu n’hi do les pàgines que vaig escriure!”. En el capítol dels “errors” apunta: “De la culpabilitat de totes les coses mal fetes? Segons com es prengui, pot ser malaltís”. En el recés els fan fer llistar coses positives i negatives del conjunt de la seva vida i revisar experiències personals: on han estat, què han fet, què en valoren. Una primera setmana de reflexió. Un exercici “interessant”, assegura, que li va fer veure que “a la vida les coses positives superen les negatives”.
Després van dedicar una segona setmana d’exercicis espirituals a diferents figures bíbliques. Personatges ja grans “que donen per molt”, diu. Des d’Isaac, Sara, Zacaries, el pare de Sant Joan Baptista, passant pels dos homes que volien abusar de Susana o Nicodem. Sense descuidar el personatge de Maria, imprescindible en l’espiritualitat mariana.
“Què voldries dir a la congregació abans de morir?”
També explica que un dels exercicis del recés és pensar què posaria en un testament personal per a la congregació: “Què voldries dir a la congregació abans de morir?” El claretià Ramon Olomí només té paraules de reconeixement: “Si soc alguna cosa a la vida és perquè m’ho ha donat la congregació: m’ha fet una formació, m’ha donat unes possibilitats de desenvolupar la meva vocació”. I continua: “Tot el que tinc, ho he rebut i m’ho ha donat la congregació: la vida de comunitat, els estudis, les responsabilitat que m’han donat i que m’han fet desenvolupar unes capacitats que mai no hauria pensat que tenia”. Com a exemple, diu que mai s’hauria imaginat dedicar-se a l’economia.
Ser claretià l’ha fet feliç? “Sí, sí, m’ha desenvolupat com a persona”, apunta. “També t’adones de què vol dir la felicitat… passes moments més dificilots i d’altres que et sents millor”. Reconeix “haver deixat moltes coses enrere”. És part de la feina del recés: “He fet el que he pogut i el que no, no ho he fet; i mira!, estic content”. Es remet al moment present, des de la comunitat claretiana de Valls: “Ara soc en una comunitat on ens entenem, som cinc persones, sempre amb bon humor; què més vols a la vida?”
La dinàmica de grup a La Fragua
El recés, orientat a gent gran, és la primera vegada que s’ha fet en clau de família claretiana. Catorze persones han conviscut al Centre Fragua, sota la guia espiritual dels claretians Juan Carlos Martos, de la província de Fàtima, i Salvador León, de la província de Santiago. El recés s’estructura amb una xerrada al matí i una altra a la tarda. I compta amb dinàmiques de treball individual, en parelles i en grup.
L’experiència de recés ja l’han fet abans d’altres claretians, com en Josep Armengol, en Josep Roca o en Josep Rovira. Abans, però, el recés tenia un format més extens, de tres mesos. Es viatjava una setmana a Terra Santa i també es visitaven els llocs claretians: Vic, Cervera, Barcelona.
El pare Ramon valora la bona relació entre els participants, així com la profunditat en les estones de compartir. “Érem gent de llibre, amb una capacitat de reflexió bastant potent”. Explica que encara es comuniquen per Whatsapp. “Va ser un grup molt col·laborador en les intervencions i les activitats grupals”.
Els espais amplis també hi ajuden. A uns cinquanta quilòmetres de Madrid, a La Fragua hi podrien viure unes quaranta persones, matisa el claretià. Amb un hort, s’hi pot passejar bé. “Amb el confinament tampoc tenies necessitat de sortir perquè hi havia espai a dins per passejar, donar voltes, podies jugar a frontó, el lloc és adequat”.
Els caps de setmana es programen sortides. “El primer vam anar a l’Escorial, on el pare Claret va ser director i hi va fundar una Escolania que encara continua”. Després amb el confinament ja no van sortir. Però van veure alguna pel·lícula que donava peu a valoració. “Interessant, ho recomanaria”, conclou el pare Ramon.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.