Rabbani: “Cal fomentar en els joves el criteri propi, la recerca de sentit i el compromís amb la comunitat”

Entrevista a Rosa Rabbani, membre de la comunitat bahà'í de Vilafranca del Penedès

(Direcció General d'Afers Religiosos) Els seguidors de Bahá’u’lláh han celebrat amb l'arribada de la primavera el cap d’any, segons el calendari bahá’í. La Direcció General d'Afers Religiosos entrevista en el butlletí d'abril Rosa Rabbani, membre de la comunitat bahá’í de Vilafranca del Penedès, que ho ha celebrat amb altres coreligionaris de Sitges, el Vendrell, Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes. Rosa Rabbani és doctora en psicologia i dirigeix l’Institut de Psicoteràpia i Educaciócom a especialista en teràpia familiar.

Deixeu-nos començar l’entrevista amb una sorpresa per al lector: bon any nou! Com ha anat el Naw-Ruz?

Molt bé, gràcies! Una festa per desitjar bondat i bons auguris sempre va bé. De fet, ho hauríem de fer cada dia de l’any! El 21 de març passat, coincidint amb l’inici de la primavera, va començar l’any 172 del calendari bahá’í. Aquesta data està plena de sentit perquè simbolitza el renaixement de la vida i és un bon moment tant per a l’avaluació i la introspecció com per projectar i emprendre. De fet, fa cinc anys, l’ONU va declarar aquesta data Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

I el 21 d’abril començarà el mes de ridvan.

El primer dia de ridvan té molta importància per a nosaltres perquè recordem el moment queBahá’u’lláh (1817-1892) va anunciar la seva missió profètica. Després d’anys de preparació, va començar la predicació. Bahá’u’lláh es va presentar com a successor de tots els profetes i va anunciar que Buda, Moisès, Jesús i Muhàmmad són enviats de Déu per a cada època, i que ell va arribar per als temps presents. Va predicar la unitat de Déu, de la humanitat i de les religions.

Què caracteritza els bahá’ís?

Per a la fe bahá’í, l’element més sagrat són els textos de Bahá’u’lláh. No tenim clero, ni rituals. Sovint ens reunim en cases particulars i ho fem tot segons la cultura de cada país. Entenem que és el que Déu ens demana: a cada país i època, cal fer arribar el missatge de pau i harmonia segons les necessitats de la gent. Mentre les persones intenten renovar el missatge diví, per a nosaltres és la mateixa divinitat qui renova el missatge.

I això què suposa en la vida quotidiana?

En poques paraules, la unitat en la diversitat. La comunitat bahá’í és molt diversa en mentalitats, criteris, nacionalitats... i per tant, la comunitat fa contínuament l’esforç d’avançar en la recerca tot integrant la minoria. De fet, un bahá’í no ha d’estudiar només els escrits de Bahá’u’lláh, sinó també els de les altres religions.

Com deia, en la nostra fe no hi ha jerarquies ni clero. Tots els bahá’ís majors de 21 anys poden participar en l’administració dels afers de la comunitat si són elegits per a aquest servei. En el passat, les religions van necessitar un clero per vehicular el missatge profètic, però gràcies a l’educació universal ja no calen mitjancers i per això els bahá’ís ens podem organitzar democràticament. El mateix Bahá’u’lláh va treballar llargament per estendre l’educació per a tothom a la Pèrsia del segle XIX, quan es tractava d’una reivindicació utòpica.

Organització democràtica, defensa de l’educació universal, respecte per totes les religions... i alhora sou víctimes d’una gravíssima persecució religiosa. Com hi feu front?

Efectivament, comptem els màrtirs per milers arreu del món. Encara ara sofrim molta repressió i especialment en el bressol de la nostra fe, l’Iran. Hi ha tres maneres d’entomar-ho: amb victimisme, amb venjança o amb l’opció que hem pres, que és la resiliència constructiva. Sense enfonsar-nos i sense respondre traint els nostres principis pacifistes, mirem de sobreviure proactivament. Un bon exemple d’això és la universitat bahá’í. Com que a Iran tenim vetat l’accés als estudis superiors, hem creat una xarxa d’estudis superiors no reconeguda oficialment però que universitats de tot el món reconeixen.

Per sort, a Catalunya ja tenim resolta l’educació per a tothom.

Al nostre país tenim els grups de prejoves, perquè ens adonem que hi ha moltes vides apàtiques, que no troben sentit. La vida no és escassa de sentit i cal infondre entre els joves l’esperit de servei. Aquests grups fan una contribució absolutament necessària i alhora meravellosa: per crear una nova civilització, cal fomentar en els joves el criteri propi, la recerca de sentit i el compromís amb la comunitat. I això tant per al present com pensant en el futur. El camí que dóna sentit no t’ha de venir per herència, sinó pel mateix compromís.