Quin simbolisme hi ha darrere els ornaments vegetals de Nadal?

Josep Gordi –CR Si passegem per la Fira de Santa Llúcia de Barcelona o per qualsevol dels mercats de Nadal que s’instal·len a les places de moltes ciutats i pobles europeus, observarem un gran nombre d’elements vegetals que es venen com a ornaments nadalencs. Però, quin simbolisme tenen totes aquestes plantes? Per què hi ha aquest lligam entre vegetals i la festa cristiana de Nadal?

Una tesi doctoral feta sobre la Fira de Santa Llúcia dividia aquesta fira en quatre sectors: figures, verd, artesania i simbombes. Sota el títol de verd es relacionaven els següents elements vegetals que estaven en venda: arbres de Nadal, tions, rams de vesc de la sort, branques o molsa per al pessebre, centres florals i plantes nadalenques. El periodista Eugeni Xammar escrivia una crònica en el difícil any 1939 sobre la Fira de Santa Llúcia i deia el següent: “La fira era, si es pot dir, la fira del paisatge. Venia bé per comprar la molsa, el grèvol, el llorer, el vesc o una mica de suro si en feia falta”. Per tant, des de fa moltes dècades, algunes espècies vegetals o fragments d’elles formen part de la decoració casolana de les festes nadalenques.

Abans d’endinsar-nos en la simbologia concreta d’aquestes plantes convé reflexionar entorn de per què volem envoltar-nos d’arbres, tions, branques, plantes per Nadal. La festa coincideix amb el solstici d’hivern, és a dir, una època de letargia i calma vegetal com a resultat del fred i la reducció de les hores de llum. La presència d’aquests components vegetals dins la festa cristiana del naixement de Jesús s’interpreta com un lligam entre el cristianisme i els ancestrals cultes a la natura, els boscos i els arbres propis dels pobles europeus precristians. En aquest moment de l’any en què la llum comença a guanyar, molt lentament, espai en el cicle diari, guarnir la casa amb branques, troncs o rams de vesc de la sort és connectar amb les societats rurals que enganxaven a la porta de casa o a les finestres de les granges un ram de vesc per tal de demandar fertilitat i fortuna per a la família, els conreus o el bestiar abans de l’esclat de vida primaveral.

Comencem amb l’arbre de Nadal. Els dies o les setmanes prèvies a les festes nadalenques, els carrers i les places de molts pobles i ciutats s’omplen d’ornaments en forma d’arbre i s’acostuma a plantar un gran avet en un lloc central. També en moltes llars entren els arbres i els ornamentem amb llums i sanefes. L’arbre de Nadal per excel·lència és l’avet. Aquesta és una espècie sempre verda o perennifòlia que simbolitza la resistència al fred i, al mateix temps, l’eternitat. Quan guarnim un arbre de Nadal, estem davant d’un símbol que representa el desig tan humà d’entroncar el cel i la terra, d’embellir la nostra realitat quotidiana, d’agermanar-nos amb els amics arbres, de portar bocins de natura a la nostra llar, de seguir una tradició que ve d’antic i que perpetuem amb els nostres gestos any rere any.

Un segon element, propi de les terres catalanes, és el tió. Joan Amades esmenta que, segons la contrada, el tronc que es transforma en tió correspon a diferents espècies. A l’Empordà era una soca d’alzina surera i en altres indrets eren troncs de roures o de pins. A Mallorca es rodeja el tió de farigola, ginebre, romaní i altres plantes aromàtiques. Totes elles, arribat el seu moment, acabaven a la llar de foc per tal que la seva olor envaeixi i perfumi tota la casa. La tradició fa cagar el tió la nit de Nadal. En alguns indrets de muntanya dipositaven el tió de manera que el capçal restes encès i connectat amb la llar de foc. Troncs que ens donen escalfor i llum amb d’altres amb els quals, per celebrar el naixement del nen Jesús, ens ofereixen regals i llaminadures per als més petits de la casa.

El vesc de la sort: símbol de fertilitat

Quan relacionàvem els ornaments vegetals nadalencs hem esmentat els rams de vesc de la sort. Es tracta, normalment, de petites branques d’avet que embolcallen un ramell de vesc amb fruits. El vesc és una planta paràsita que creix tant sobre alguns arbres de fulla caduca com damunt d’avets o altres coníferes. Per aquest motiu aquesta planta pren diferents noms: el vesc de la pomera, el vesc de l’avet o l’herba del vesc.

Com que el vesc creix damunt de la capçada dels arbres i, tot i que les seves fulles fan fotosíntesi, viu de la saba que circula pels vasos conductors de l’arbre sobre el qual viu, és verd tot l’any. El seu fruit, que és una baia blanca de la mida d’un pèsol, no deixa de ser una herba de difícil accés i de gran curiositat. Potser per aquests motius o pels seus valors medicinals els druides celtes la van convertir en una planta sagrada. Segles més tard els pobles centreeuropeus la van convertir en l’herba de la bona sort i s’enganxava per les festes nadalenques a la porta d’entrada de casa o a les finestres.

Quan als pobles rurals es parla de tenir sort es refereixen al fet que la família gaudeixi de bona salut, a què les collites siguin abundants i el bestiar no emmalalteixi, sobretot. La sort, doncs, és sinònim de fertilitat. Per aquest motiu en els pobles del nord d’Europa els promesos es besaven sota els arbres que tinguessin vesc.

Una bellesa externa que afavoreix el goig interior

El grèvol és un arbust que pot arribar als 15 metres d’alçada i que presenta unes fulles perennes punxants i d’un verd intens, és fàcil observar-ne en el sotabosc de les fagedes. El gran atractiu d’aquesta planta són els fruits vermells que configuren unes branques molt vistoses. Recordem que el grèvol és una planta protegida a Catalunya, respectem-lo si ens el topem en el decurs d’alguna passejada. Assegurem-nos que sigui de viver si n’adquirim. Els pobles celtes l’hi atribuïen bona sort i prosperitat i, com en el cas del vesc, tant pel simbolisme com per la seva bellesa es va estendre per tota Europa aquest costum ornamental.

Per tot plegat, quan engalanem la porta de casa, el seu interior o qualsevol racó amb un arbre de Nadal, ramells de vesc, branques de grèvol, de llorer o amb una ponsètia ens preparem per enaltir el naixement de Jesús i ben segur que aquesta bellesa externa afavoreix el goig interior.