Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Francesc Romeu/CR) En aquests moments estem rebent i acollint el papa Benet XVI que ens visita a Barcelona. No és ni una visita gratuïta ni de cortesia per a nosaltres sinó que li traurem el màxim profit possible: projectar a tot el món la imatge del Temple de la Sagrada Família (un bon escenari) amb la presència del màxim líder espiritual del món, el cap de l’Església catòlica, el papa Benet XVI (un bon actor).

Ben segur que la suma de l’escenari i de l’actor comportarà un èxit per a tots. Però, qui és ben bé aquest que ens visita? Benet XVI és Joseph Ratzinger. És tracta d’una persona gran, amb el seu doble sentit. Gran, per la seva avançada edat: 83 anys. I gran, per la seva significació religiosa. Per ser breus, podríem assenyalar les tres grans etapes de la seva vida.

Un gran teòleg

Joseph Ratzinger, jugades del destí, va néixer un Dissabte Sant: el 16 d’abril del 1927, a la regió bavaresa d’Alemanya. La seva infantesa va quedar de ple marcada per la fèrria dominació del règim nazi i pels estralls de la Segona Guerra Mundial. Però, tan prompte com va poder, amb 19 anys ja es va posar a estudiar el que serien els dos eixos culturals de la seva vida, la filosofia i la teologia, a Freising i a Munich, arribant a ser capellà amb només 24 anys.

Un anys després ja va començar a ser professor, una cosa que avui en dia –crec jo- encara no ha deixat d’exercir. Com tot professor de teologia a Alemanya ha fet dues tesis doctorals, una per a la categoria acadèmica i una altra per a la docència. Una, la primera, sobre sant Agustí i l’altra, la segona, sobre sant Bonaventura.

La seva carrera acadèmica el va portar per diverses universitats: Freising, Bona, Muñiste, Tubinga, Ratisbona... Mentrestant també hi va haver la seva participació com a teòleg expert en el Concili Vaticà II, com a consultor de l’arquebisbe de Colònia, Joseph Frings. I anys després (1972), fruit del Concili, amb Hans Urs von Balthasar, Henry de Lubac i d’altres va fundar la revista “Communio”. D’aquesta etapa jo us recomano un bon llibre d’ell: “Introducción al cristianismo”, publicat en el complicat any 1968, que és un bonic repàs del Credo adreçat als joves universitaris.

Un gelós home de la Cúria vaticana

La seva trajectòria teològica va quedar estroncada quan el papa Pau VI el va nomenar, amb 50 anys, arquebisbe de Munich i Freising. El mateix any en el qual el mateix Pau VI també el va crear cardenal. La seva experiència pastoral –com a bisbe- va ser molt curta i, pel que diuen, tampoc no va ser pas massa reeixida en la diòcesi de Munich.

Poc menys de cinc anys després el papa Joan Pau II el va nomenar prefecte (president) de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, una tasca que no se li pot negar que se la va prendre, amb 55 anys, amb un zel impressionant. Durant els prop de 24 anys que va estar al capdavant d’aquest "ministeri de l’interior", vetllant per la recta doctrina, no va parar de perseguir a dreta i esquerra (més a l’esquerra que a la dreta) qualsevol teologia que no fos l’oficial, aconseguint –com diuen alguns teòlegs- convertir la seva pròpia teologia en la única oficial.

Les persecucions contra l’anomenada Teologia de l’Alliberament van ser constants i es va guanyar la fama de tornar el control teològic a l’època de la Santa Inquisició i convertint el seu dicasteri en un nou Sant Ofici. D’aquesta època és el seu llibre (una entrevista periodística) “Informe sobre la fe”, necessari per conèixer el seu anàlisi de la realitat eclesial.

Dins d’aquesta etapa en la Congregació de la Fe ha quedat com a una obra màxima corporativa el “Catecisme de l’Església Catòlica”, del qual ell mateix en va dirigir la comissió preparatòria. Poc a poc, i amb els anys, va aconseguir ser la mà dreta del papa Joan Pau II (gairebé la única) i fer-se present com a membre gairebé de totes les Congregacions, Consells i Comissions vaticanes, aconseguint la màxima cota de poder en el Vaticà amb una astúcia i un zel impressionants.

Ell era l’home de la Cúria quan, ja mort i enterrat Joan Pau II, va entrar en el conclave de l’abril del 2005, presidint-lo, com a degà que era del col·legi cardenalici. El seu anàlisi eclesial no era gens engrescador: “la barca de l’Església se’ns està omplint d’escombreries!”         

Un papa de transició

El 19 d’abril del 2005 a les sis de la tarda va ser escollit papa i va prendre el nom de Benet XVI, en memòria de sant Benet, patró d’Europa, i en record del papat de Benet XV (1914-1922), que va ser curt (8 anys) però de transició, entre la Primera Guerra Mundial i la pau posterior.

Ara bé, el pontificat de Benet XVI en aquests cinc anys ha sorprès a tots. D’una banda, pel fet de ser tan bon professor, sembla estrany que hagi anat tan seguit d’una multitud d’errades de comunicació i de malentesos bastant innecessaris, la qual cosa ha fet que creixin al voltant seu nombrosos personatges que s’erigeixen en ser-li els seus intèrprets i, fins i tot, els seus defensors. Massa vegades en aquests cinc anys s’ha hagut d’explicar la voluntat de les seves paraules o de les seves decisions.

Però, per altra banda, la persecució teològica sembla que s’ha acabat del tot. Fins i tot, el seu successor al capdavant de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el cardenal William Levada, no és un gran teòleg sinó un gran executor. Ell va ser el qui, com a arquebisbe de Sant Francisco (EEUU), més va ajudar Joseph Ratzinger a lluitar contra els casos de pederàstia als Estats Units.

I aquí és on està la crisi més forta d’aquest pontificat: la immensa aparició de casos de pederàstia que impliquen a capellans i a bisbes d’arreu del món. Ara bé, no és pot acusar que Benet XVI hagi amagat ara el cap sota l’ala, més aviat hem de dir que ho ha afrontat amb un nou estil de fer: no amagant les coses (com es feia abans) sinó afrontant-ho amb duresa (col·laborant amb els tribunals civils). Així, no ha dubtat en reconvertir la pederàstia, passant-la de ser un pecat amagat a ser un delicte civil. Això és el que li ha tocat viure en el seu pontificat.

Ara, per a Benet XVI, el problema ja no són els teòlegs en els tribunals eclesiàstics sinó els eclesiàstics en els tribunals civils. Tot un canvi de rumb. Aquestes eren les escombraries que entraven en l’Església (les immoralitats) i no les altres (les teologies).