(Cristianisme al Segle XXI) La sala d’actes de «Cristianisme i Justícia» de Barcelona la tercera sessió d’«Espai Obert» organitzada per «Cristianisme al segle XXI». Amb el títol Catalunya a l’Arxiu secret Vaticà, la sessió de dissabte passsat va anar a càrrec de l’historiador mossèn Ramon Corts, autor del volum La qüestió catalana en l’arxiu secret Vaticà (1875-1923) (Barcelona: FTC, 2018). L’historiador començà advertint de la temptació del «presentisme», que consisteix a voler fer dir a la història el que ens agradaria que digués en la situació actual. Sortosament, el seu estudi —que arriba fins a Primo de Rivera, perquè a partir de la I Dictadura les relacions del Vaticà amb Espanya i Catalunya són tota una altra cosa— es basa en documents, que diuen el que diuen, sense condemnar ni canonitzar res ni ningú.
Inicià a conferència explicant que el terme «qüestió catalana» es troba originàriament el 1825 («els catalans són gent inquieta i poderosa») i, deu anys més tard, quan s’escriu que a Aragó i Catalunya «l’esperit de l’antiga independència s’ha desvetllat i senyoreja». Aquestes expressions que els nuncis comuniquen al Secretari d’Estat no s’han pas d’entendre com a reivindicacions autonomistes sinó més aviat foralistes (en termes de descentralització), perquè som en plena primera carlinada (1833-40) i el carlisme de caire integrista arrelaria en el clergat baix (no així en l’episcopat, perquè la monarquia procurava presentar al papa una terna de bisbes més o menys liberals). Altrament, els nuncis, generalment italians, partidaris del Risorgimento i de la unitat italiana, valoraren el catalanisme com una disgregació de la unitat de l’Estat. Així i tot, el tema de la llengua en la predicació, els seminaris, els sagraments —confessió— i el catecisme va ser un cavall de batalla des de l’últim quart del segle XIX. Ho testimonià amb una carta del 1878 del nunci al degà de la catedral d’Urgell, demanant com hauria de ser el substitut del bisbe Caixal, exiliat per carlí (seria Salvador Casañas, que seria cardenal 1896 i, des de 1901, bisbe de Barcelona).
Per no perdre’ns, i davant d’una barrija-barreja de conceptes dels nuncis, que mai no parlen, per exemple, de les Bases de Manresa, el conferenciant exposà els quatre escenaris en què evolucionà el catalanisme des de punt de vista eclesial, des del provincialisme de Balmes, al regionalisme (més cultural que polític) de Torras i Bages, que implicaria un cert autonomisme cristià com presenta a La Nacionalitat Catalana (1892) i resumeix la frase, que potser no va dir mai, però que sintetitza el seu pensament, «Catalunya serà cristiana o no serà». El catalanisme polític de Cambó i Prat de la Riba certament van contradir els pressupòsits de Torras i Bages (es podia ser catalanista des del republicanisme o l’ateisme), però, per al conferenciant, fins als primers temps de Jordi Pujol, el catalanisme va beure de Torras i Bages, amb un autonomisme allunyat de la corrupció centralista i de l’asfixia sobre Catalunya, i del darrer dels escenaris, constituït per la gran personalitat de Vidal i Barraquer, que pugnà per la independència de l’Església sense mai comprometre-la.
Ara bé, davant de la divisió dels catòlics entre integristes i liberals, Torras i Bages aconseguí unir uns i altres en l’ideal d’un catalanisme regionalista de caire cultural amb algunes reivindicacions polítiques sota la protecció de la Mare de Déu de Montserrat (l’Ajuntament barceloní bescanvià amb l’Església els horts de les monges cavalleresses de Sant Jaume —on urbanitzà la plaça Urquinaona— per la muntanya montserratina). Així i tot, es van viure tensions, sobretot en el tema de la llengua, ja esmentat, i en el de nomenaments de bisbes. El Concili de Trento havia dit «que els fidels tenien dret a ser evangelitzats amb la llengua materna», mentre des de l’Estat volien bisbes no catalans per a Catalunya per «espanyolitzar-la.» Quan no es trobava cap sortida, s’aplicava la «solució valenciana», cercant un prelat que, almenys, dominés el que s’anomenava «dialecto del catalán». Altrament, el ponent llegí alguns documents en què des de Roma es deia que costaria fer bisbe Torras i Bages «porque no quiere, y es muy rico y no necesita nada para mejorar». Ho va ser el 1899, però quan el volien traslladar a Burgos el 1906 va fer intervenir el cardenal Vives i Tutó (conegut a Roma per «Vives è tutto!», atès el poder que tenia), que va escriure al cardenal Rampolla (successor in pectore de Lleó XIII, però vetat per l’emperador) dient-li que el nunci Rinaldini era curt de vista, si treia de Catalunya Torras i Bages.
Segons l’historiador, l’Església donà suport a la Restauració perquè a Espanya convenia una major estabilitat política i social, perduda durant la I República. A més, no li interessava a Amadeu de Savoia (1871-73), perquè la casa de Savoia havia estat contraria als Estats Pontificis i amb els borbons hi trobava major estabilitat i privilegis. Cert que el catalanisme es considerava una força centrífuga que deteriorava l’Estat, però l’Església mai hi actuà en contra, entre altres coses, perquè Torras i Bages seguia sant Tomàs en dir que el sentiment de pàtria era una cosa bona perquè venia de Déu. Una altra cosa era que a l’Església li agradés que sacerdots o religiosos —com els caputxins, que van rebre algun cop d’atenció— militessin en algun partit.
Mossèn Corts acabà la xerrada insistint que, en història, mai no és tot blanc o negre, que calen sfumature. I ho demostrà parlant del nunci Tedeschini (1921-36), furibundament anticatalanista, i, tanmateix, en el seu temps tots els bisbes van ser catalans i va ser capaç de deixar dit que, si Catalunya mai esdevenia independent, ser-hi amb alguns prelats catalanistes.
Davant d’una conferència com aquesta. el col·loqui va ser molt animat, per bé que moltes qüestions ultrapassaven el període històric que el conferenciant s’havia proposat exposar. Tanmateix, es parlà del bisbe Irurita, de la carta col·lectiva dels bisbes quan la guerra incivil, dels nomenaments episcopals, de la inòpia dels nuncis, del perquè del secretisme dels arxius vaticans, que encara tenen tancat al públic el període de Pius XII, i dels futurs estudis en que el ponent està treballant. S'acomiadà recordant la propera sessió oberta a tothom del proper 9 de febrer sobre Els grans abats de Montserrat i la seva acció en favor del catalanisme, pel monjo Bernabé Dalmau, director de Documents d’Església.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.