(Laura Mor –CR) Si la gent no es desplaça al lloc de culte per pregar, serà la capella que els anirà a buscar. Aquesta lògica que podríem atribuir a la “nova evangelització”, amaga una pràctica estesa arreu del país i de més de cent anys d’història. Són les capelletes de visita domiciliària. Una tradició invisible que va cridar l’atenció del jove Víctor Rodríguez, ara fa uns dotze anys. “El fet que una capella arribés a les cases em va captar molt l’interès”, explica.
Per protegir-les de l’oblit, ha restaurat i conservat prop de quaranta peces, que ha anat adquirint en webs de col·leccionistes, encants i mercats de segona mà. Aquests dies es poden veure a la Casa de la Sardana de Barcelona, a l’exposició ‘Circuits invisibles de devoció popular’. Aquest dimecres s’inaugura la mostra amb una conferència de Joan Arimany Juventeny, expert en religiositat popular.
Víctor Rodríguez Íñigo (Barcelona, 1987) és politòleg de formació i s’ha dedicat a la gestió cultural. És patró de la Fundació Maurí de La Garriga, al Vallès Oriental, on resideix. Fa sis anys que és tècnic a la Casa de la Sardana, que és també Casa de la Festa, a Barcelona.
Parlar de capelletes de visita domiciliària és mostrar una xarxa de veïnatge que el col·leccionista va apreciar des del primer moment: “Des de l’associacionisme em va sobtar molt que el veïnat estigui enllaçat i comunicat”, apunta Rodríguez, a raó dels itineraris que fan les capelles. Expliquem a continuació els principals elements compartits per aquestes capelletes que visitaven les cases.
L’itinerari. La capelleta circula cada dia de la setmana per una casa, fins a passar per una trentena de cases, de manera que cada família la té un cop al mes. El calendari de l’itinerari queda recollit amb el llistat amb el nom dels veïns i l’ordre del circuit, al dors o la part frontal de la capella. Al final de la llista hi ha la persona cel·ladora, que cuida de la capelleta.
Els elements comuns. Què comparteixen, aquestes capelletes ambulants? Com el seu nom indica, “de visita domiciliària”, són pensades per a ser transportades. Tenen una nansa a la part superior, que permet portar-les amunt i avall. I van protegides, amb un vidre i unes portes. També contenen un llibret d’instruccions sobre com s’ha de rebre i acomiadar la capella, amb unes pregàries, i les normes de comportament davant de la capella. En el cas de la sagrada família és on està més institucionalitzat, les pràctiques, els carnets… que feien els fills de la sagrada família. També tenen en comú la guardiola a la base i el llistat de veïns i cases per on circulava.
L’origen. Les capelles més primitives són les dels ermitans o aplegadors, que predicaven i captaven amb aquestes capelles. Circula, per exemple, una capella originària d’ermità amb l’advocació de la Mare de Déu de Montgrony. Però qui les va estendre per Catalunya, des de principis del segle XX, va ser el pare Manyanet, fundador dels Fills de la Sagrada Família. Volia que hi hagués un Natzaret a cada casa i promoure la devoció a la Sagrada Família en l’àmbit familiar. La gent acostumava a dir que els portaven “la Sagrada Família” no pas una capella.
La finalitat. Les capelletes de visita domiciliària són una manera de portar la fe a les llars i a les famílies que no es podien costejar una capella particular. Serveixen com a element de devoció popular, perquè les famílies puguin, en un espai íntim, mantenir un fil de pregària. Les primeres capelles es van fer amb aquest sentit més devocional o pietós. Després es va veure que, a banda de servir per pregar, es podien recaptar diners per a les missions o a la congregació. Per exemple, algunes capelles finançaven l’edició d’una revista de pietat, com la dels pares Passionistes que, a Barcelona, porten la parròquia de Santa Gemma. Per això, al cap d’uns anys, les capelles incorporen la guardiola. Alguns dels carnets que tenien les famílies expliquen aquesta finalitat. I conviu així una doble missió: la pastoral o religiosa i la recaptatòria, que permet també estendre la pràctica amb noves capelles.
Les advocacions. La col·lecció mostra capelles amb imatges ben diverses, des de santa Gemma Galgani i sant Gabriel de la Dolorosa amb la Passió de Crist i la marededéu sota la Creu. La capella del pa de sant Antoni, que mostra una de les tasques dels franciscans: la caritat. També n’hi ha de la Milagrosa, que a Espanya és de les que més circula, o del Sagrat Cor, que porten els religiosos d’aquesta congregació, impulsors, com el pare Manyanet, de les capelletes. On hi ha missioners del Sagrat Cor, han fet circular capelles de la Mare de Déu del Sagrat Cor. També hi ha imatges de Jesús en el calvari, el Cor de Maria i el pare sant Antoni Maria Claret, la capella “la enfermera” dedicada a la marededeu del “perpetuo socorro” que, molt probablement, servia per visitar malalts, o la capella de la bona mort, amb la mort de Sant Josep al costat de Jesús i de Maria. La més curiosa de tota la col·lecció: una mare de déu feta de ganxet, una picada d’ull al col·leccionista.
La localització. Arreu del territori hi ha hagut capelletes, tant als pobles com a les ciutats. A la col·lecció de Víctor Rodríguez hi ha capelles que han circulat per la Diagonal de Barcelona. La col·lecció abasta cent anys en història de capelles. N’hi ha que tenen just deu anys i d’altres que són centenàries.
La qualitat dels materials. Depenent dels barris o de la condició de les famílies o del pressupost de la parròquia, hi ha capelles més luxoses i n’hi ha de més austeres que circulaven per barris de menestrals. Trobem capelles planes amb una sola imatge, que pot ser un marc de fotos o una pintura a l’oli, amb la nansa superior per transportar i una guardiola. La majoria d’imatges són fetes de guix i també hi ha plaques amb relleu. La categoria artística varia en funció de la qualitat de la talla, la pintura que utilitzen, el detall i la riquesa en la decoració. Dues imatges aparentment idèntiques poden amagar qualitats contrastades: ho determina si els ulls de les imatges són de vidre o pintats, si els daurats del vestits són més rics; la simplicitat o ornamentació de les corones dels sants… Entre unes i altres el pressupost de creació artística es pot triplicar. La gran majoria s’han fabricat a l’Art Cristià d’Olot i també d’altres fàbriques ja desaparegudes, com per exemple les Arts religioses d’Olot.
El format. Entre les capelles hi ha diferències no només en l’advocació sinó també en el receptacle, la caixa de fusta. Pel que fa al volum, les capelles antigues eren molt més grans i pesades. A mesura que la gent s’ha anat fent gran i ha volgut mantenir la tradició, moltes parròquies han encarregat a fusters o a cases d’imatgeria la construcció de capelles més petites i lleugeres.
El finançament. En un determinat moment, les capelles es construeixen amb un calaixet amb una ranura per poder-hi posar monedes, com a forma de captació de fons per les missions de les congregacions o ordes de l’advocació concreta de la capella, o bé per a la parròquia. Actualment, la capta que resulta en acabar l’itinerari, el recull la persona que fa de cel·ladora -acostuma a ser una dona- i la fa arribar a Càritas. Pel que fa al manteniment, els mateixos fidels, amb les almoines, són els qui les han arranjat i mantingut les capelles quan s’han fet malbé.
La propietat: La parròquia és qui n’ostenta la propietat i la majoria són dedicades a la Sagrada Família. Però si a la població on circulen hi ha congregacions o ordes religiosos, l’advocació de la capella coincideix amb el sant fundador o patró. És el cas del salesians que són a Ripoll, amb capelles dedicades a Maria Auxiliadora, o a Berga, amb els franciscans i les capelles de sant Antoni, que circulaven per Berga i tenien com a principi i fi el convent de sant Francesc de Berga. Algunes de les que han deixat de circular, s’exposen avui a la sagristia o en una capella lateral de la parròquia a la que estaven adscrites.
El canvi d’hàbits. Aquesta tradició de devoció popular ha continuat amb les generacions més grans. Però la manca de relleu no només s’explica per un canvi generacional i un procés de la secularització, amb el tall en la transmissió religiosa. Sinó que també hi ha hagut un canvi d’hàbits: amb la jornada laboral d’avui, la majoria de dies no hi ha ningú a casa fins al vespre, mentre que abans la dona sempre era a casa, algú o altre podia fer la recepció de la capella i potser eren els nens qui la portaven a la següent casa. Avui costa assumir el compromís associat al relleu de les capelles.
El pas del temps. Algunes de les capelles tenen signes visibles del seu ús, com les marques per la flama de les espelmes, sobre la fusta. Algunes capelles també han perdut les portes o fins i tot la imatge de l’interior que el col·leccionista ha substituït per una de nova.
Benedicció anual. Les capelletes de la Sagrada Família s’apleguen cada any en una missa especial en què es beneeixen les capelles. A Granollers, per exemple, ho van fer a finals de desembre, per la festivitat de la Sagrada Família.
La invisibilitat. Fa de mal dir quantes capelles circulen a dia d’avui. Dues generacions enrere, són moltes les padrines que les recorden. Caldria preguntar a cada parròquies si a dia d’avui en tenen d’actives. Mínim un cop l’any, les cel·ladores passen comptes del que han recaptat amb les guardioles per a Càritas. Però si no fan la missa per reunir i beneir les capelles, no se sap quines mantenen activa l’itinerància. Són circuits de devoció popular, encara avui, invisibles.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.