| Amb el suport de: |
 |
Quan un dolor emocional és intens i persistent, les paraules de consol cauen en un sac buit. Alleugereixen el pes just en el moment en què les rebem, però al cap d’una estona el dolor torna a prendre força, com una bèstia, i ens absorbeix de nou en un remolí de desesperança. La companyia vol aturar el cop, però la part més embullada del dol la passa un amb un mateix.
Val per a un trencament sentimental, per una mort, per la desfeta d’un projecte laboral que ens il·lusionava, per l’estroncament d’un projecte polític que ens va donar fe en el món. Quan això passa, a les mans ens hi queda un amor que ja no sabem on posar. El dolor i la consciència del dolor, allò que pensem sobre el dolor que patim, la manera com afecta el nostre comportament i les possibilitats de projectar un futur, s’acaben vivint en silenci.
Escrivia Rodoreda que “a la consciència cadascú hi està sol amb ell mateix”, i és cert que en aquest laberint per entendre’ns i per viatjar al fons del nostre patiment, la solitud s’hi fa protagonista, perquè en la nostra unicitat rau la unicitat del nostre dolor. Per molt que en parlem, de vegades només rebem un consol de bona fe embolcallat d’una certa incomprensió. Com bé s’explica, però, la solitud i el sentiment de solitud no són ben bé el mateix.
Diumenge de Rams, al voltant de les sis de la tarda, a Vic hi plovia amb força. Vam enfilar C-17 amunt des de la Garriga amb una colla d’amics amb qui la fe ens fa de vincle. En arribar a la capital d’Osona, em vaig adonar que no duia paraigua i l’Eudald em va oferir d’aixoplugar-me sota el seu. Bé, de fet no m’ho va oferir explícitament: quan vaig dir que no en duia, amb un gest d’home antic que és present en tot el que fa, em va estendre el seu allargant el braç.
Vam anar a ballar sardanes a l’església dels Trinitaris amb l’ai al cor i mullant-nos les sabates bones: el Diumenge de Rams a Vic surt als carrers la processó del Silenci —o dels Dolors, o dels Armats—. És un esdeveniment amb dos-cents setanta-cinc anys d’història d’aquells que expliquen fins a quin punt la fe i la cultura popular poden arribar a ser un sol món. Per culpa del xàfec tot apuntava que la processó no podria sortir, però a quarts de nou ens vam dirigir igualment cap a l’església dels Dolors, l’església barroca del segle XVIII on havia de començar la celebració. Mentre hi anàvem, el paraigua de l’Eudald m’emparava de la pluja.
L’església era plena com un ou de vigatans –i osonencs en general– vestits amb les vestes de penitents. Hi havia força xivarri: l’ambient era d’incertesa, però també d’aferrissament. “Per poc que puguem, sortirem”, ens va dir un dels membres de la junta major de la Congregació dels Dolors. L’església esclata de dauradures només d’entrar-hi: el retaule d’inspiració barroca, reproduït després de la Guerra Civil, presideix la nau amb l’esplendor característica de l’època en què s’emmiralla.
La Mare de Déu dels Dolors era a l’esquerra del retaule, preparada per fer via pels carrers de la ciutat. Aguantava el seu Fill mort amb expressió de desconsol, coberta de llàgrimes, travessada per la pena com una espasa franquejant-li el pit. Davant de l’altar hi havia el Sant Crist. Tota l’església era plena de referències a la passió: al retaule mateix, de fet, un dels àngels duu una llança amb vinagre que regalima de la punxa. Es fa paradoxal que del patiment en pugui brollar tanta bellesa, però el dolor és fèrtil, sobretot en la seva expressió artística.
Al mur que queda a la dreta del retaule barroc hi ha una obra que només d’entrar crida l’atenció: és un grup de joves –vestits com els joves d’avui– carregant una creu, presentant-la a Joan Pau II. És un quadre de Jordi Díaz Alamà, de set metres de llarg per tres d’ample, d’un hiperrealisme que embriaga. Em va fer pensar que la tradició és l’únic que de veritat exerceix de contrapès al pas del temps, per això és inexacte parlar-ne com un pes empallegós: perquè a través de la repetició salvem alguna cosa que ens situa per sobre de la nostra condició de mortals.
Un quart d’hora abans de les nou, el prior de la Congregació va enunciar des del faristol de l’església que la processó sortiria als carrers. Al cap d’uns minuts més, les campanes de l’església van començar a tocar morts, el Bisbe de Vic va dedicar unes paraules als presents, un grup de congregants va cantar el primer Stabat Mater i es va fer el silenci. Des de dalt de la gelosia des d’on ens ho miràvem els qui no formem part de la congregació, la sensació era d’intrusió i de privilegi.
El soldat armat que va trucar a la porta de l’Església dels Dolors va trencar el silenci pacient dels qui érem a dins. Les portes dels Dolors es van obrir i els armats, a pas rítmic obrint un passadís entre la gentada, van reverenciar el Sant Crist al centre de la nau. El silenci es va convertir en un enxarxat de sons hipnòtics: el timbal dels armats, les seves passes compassades, les campanes que tocaven morts i duien el preludi de la processó als carrers de Vic. La pulcritud ritual i la devoció col·lectiva revelen fins a quin punt el moviment, el gest de dur la Mare de Déu dels Dolors al carrer, preserva un immaterial sagrat.
Vam sortir a correcuita de l’església dels Dolors per veure passar la Mare de Déu per la plaça de l’Estudiant on la gent s’hi esperava emmudida, veient desfilar ciris i improperis. L’Eudald estirava el braç i em custodiava de la pluja. Esperant la Mare de Déu dels Dolors mentre Vic guardava silenci, deixant-me gronxar per la força del que perdura en el temps, tot es feia pregària. La tradició roman perquè ens llega alguna cosa que les generacions que ens han precedit van pensar que tenia valor.
Aquell silenci i aquella espera per veure la figura d’una Mare sostenint el seu Fill mort menaven cap endins: fins i tot el Fill de Déu i la seva Mare van patir com ho fan els homes. El meu Déu s’ha fet com jo perquè pugui acostar-m’hi i ha triat patir per poder ser a prop meu, a prop de tots nosaltres. En l’hermetisme del nostre patiment, en la cruesa del nostre dolor, la Mare de Déu es fa present i ens acompanya en silenci. Quan el dolor és intens i persistent, les paraules cauen en un sac buit. Res que pugui dir-se val res, perquè el llenguatge queda estripat: tot el que ens queda és qui ens fa costat.
Per la plaça de l’Estudiant, a ritme de tambors i campanes tocant morts, vaig veure passar una dona amarada de llàgrimes, coberta de vels negres, sostenint un cos masegat. Vic era als carrers, malgrat la pluja, per acompanyar-la. Em va semblar que la processó dels Dolors és la manera que va trobar la ciutat, dos-cents setanta-cinc anys enrere, de tornar-li el favor a la Mare de Déu: per cada vegada que ens ha ofert el seu consol i no l’hem sabut rebre, per cada vegada que ha estat pacient fins que hem pogut recuperar el viarany de l’esperança, per cada vegada que ens ha sostingut mentre ens pensàvem que en aquell dolor hi érem sols amb nosaltres mateixos.
Vic acompanya la Mare de Déu en el seu dolor perquè és Ella qui ens acompanya quan el dolor és el nostre. La processó de la Mare de Déu dels Dolors ens explica que quan els carrers són la nostra interioritat, quan els mots no valen res, quan la processó va per dins, hi ha algú que no ens deixa mai sols i ens acull sota el seu mantell d’Amor; quan ens sembla que el patiment s’ho emporta tot, sempre hi ha algú que aguanta el paraigua. Acompanyar-la en el seu patiment ens fa conscients que Ella sempre ens acompanya en el nostre.
