(Carmelites descalços) Aquest mes d'agost al web Castell Interior recupera una sèrie d’entrevistes publicades per Laia de Ahumada a la revista Pluja de Roses entre els anys 2011 i 2012. En aquest cas, Angelina Prenafeta, deixeble d'Àngela Volpini i acompanyant de presos.
Entrevista a Angelina Prenafeta
L’Angelina s’ha instal·lat fa un parell d’anys a Lleida. Després de molt de temps d’absència, gaudeix de la vida familiar i dels amics. És de tot arreu on es troba a gust, i no li importa viatjar si ensuma que, allà on va, pot aprendre, encara més, a ser i a viure en plenitud. El pis on viu és com ella: lluminós i obert als quatre vents. La terrassa és plena de plantes aromàtiques que li permeten recuperar receptes antigues per obsequiar els amics amb un gotet de patxaran de regalèssia. L’Angelina, després d’una llarga trajectòria d’acompanyament espiritual, se’n va anar a viure a Gran Canaria per formar-se en l’“Escuela para aprender a vivir” del psicòleg Bonifacio Cabrera. Actualment, així que pot, s’escapa a Nova Cana (Casanova Staffora, Itàlia) per participar en els cursos de la seva gran amiga Àngela Volpini. Bonifaci i Àngela són, per a ella, les dues cares d’una mateixa moneda: l’humà i el diví, indissociables en el grup de reflexió que porta a Lleida. Ha escoltat, al llarg de la vida, moltes persones, i ara ha volgut també obrir les oïdes i el cor als presos de Lleida. Dino amb ella i la gravadora paladeja les paraules d’una sobretaula que no voldria que s’acabés mai més.
En un dels manuscrits autobiogràfics, santa Teresina escriu: “Ho trio tot!” Quan vaig llegir aquesta frase vaig pensar en tu, Angelina.
És veritat. La meva mare em deia que ja de petita ho volia tot. Un dia li vaig dir: “Mare, que em dónes ametlles garapinyades?” N’hi havia cinc, i em va dir: “Va, dos o tres”. I jo li vaig respondre: “Doncs, dos i tres”. I ella es va quedar tan parada que no va dir res i me les va donar. Jo ho volia tot. Si tu ho vols, saps que et correspon. Jo ho vull tot, jo vull l’amor perquè l’amor em correspon, és la meva essència.
Jo em pregunto per què santa Teresina va dir això. Ho vol tot perquè està disposada a donar-ho tot, està oberta a tot, perquè ha fet experiència del que és l’amor. Per mi el tot és l’amor, i quan dius “ho vull tot”, dius: vull l’amor, vull ser lliure, vull estimar. Quan dius que ho vols tot és perquè abans ja ho has rebut tot. Teresina, amb la seva senzillesa, ho volia tot perquè havia experimentat l’amor. Sabia que Déu era el tot, i ella volia Déu i estava disposada a donar-ho tot, i realment així ho va fer: el seu va ser un camí d’amor, del tot.
Ho vols tot perquè ho has rebut tot…
Quan Jesús està a la creu diu: “Tot s’ha complert” (Jo 19, 29). El “tot” surt força vegades a l’Evangeli: “Tot allò que demaneu… ho rebreu” (Mc 11, 24). És clar que sí, perquè ja ho tenim, ho tenim tot. Només cal prendre consciència del que ja és. El tot ja hi és, ja ens ha estat donat, només cal que en prenguem consciència. Déu és el tot; Déu s’expansiona, i nosaltres, quan fem un acte d’amor, ens expansionem; nosaltres som l’expansió de Déu. Quan estimem, Déu s’expansiona. El tot de Déu és el meu tot. Amb el meu tot faig el seu tot. Aquest “tot” no significa pas fer coses espectaculars, són les coses petites de cada dia, perquè tot és pura gratuïtat.
Així, no ens cal demanar res perquè ja ho tenim tot?
Per a mi la pregària és donar gràcies. Gràcies per l’amor que ens sosté, per una presència que viu en nosaltres. No demano res perquè ja ho tinc, només cal que ho faci realitat. Jo estic aquí perquè m’han estimat, perquè m’han volgut. El més important ha estat adonar-me que la meva vida, a part que me la puc fer com jo vull, és un regal, un pur regal, però pot quedar en pura possibilitat si jo no vull desenvolupar-la.
Quan t’adones que la persona és pura capacitat per rebre-ho tot, recordes d’on véns i descobreixes que Déu t’estima pel que fas i pel que ets. Déu t’ho estima tot, i et sents estimada del tot, sents que véns d’una font i que la qualitat, que abans només li donaves a Déu, ara te la dónes a tu, perquè, per pura gràcia, també ets divina, i aleshores ho vols tot perquè saps que tens capacitat, perquè tens la qualitat divina.
Per pura gràcia, jo sóc pura capacitat. Tinc una possibilitat infinita i jo la vull perquè m’atreu l’amor, i quan trobes aquest amor les altres coses et semblen descafeïnades.
Què has après amb l’Àngela Volpini, a Nova Cana?
No he trobat ningú que parli de l’ésser humà com ho fa ella. Vinc d’un món on he patit un condicionament religiós que no m’havia afavorit el desig profund, al contrari, jo era culpable i necessitava ser salvada perquè jo mateixa no podia. El desig profund és la imatge de Déu en mi, si el vaig realitzant, m’estic divinitzant, i Déu hi és, però qui fa feina sóc jo, i això és el més bonic. Abans deien que això era orgull, però jo penso que, sense perdre mai de vista que sóc pura gràcia, Déu m’ha donat la llibertat per experimentar el que Ell mateix experimenta, i poc a poc trobes el gust de l’amor.
A l’arribar a Nova Cana descobreixo la importància de ser jo mateixa, de no haver d’imitar cap model. Durant molts anys vaig seguir Jesús com un model, fins que vaig comprendre que el seguiment és conèixer-lo i aprendre a ser. Ell em revela qui sóc. En el moment que ho vaig descobrir, tot va canviar, va ser com si Ell em digués: “Angelina, no em segueixis, sigues tu mateixa com jo ho vaig ser”. A mesura que vaig sent jo, la relació amb Ell esdevé completament diferent.
Com?
Com més conec Jesucrist més em conec a mi. Jesús és el meu revelador i en canvi la imatge que en tenim, sovint, és la d’una projecció de déus apresos que no corresponen. Jesús et revela qui és el Pare, qui és Ell i qui ets tu.
Jesús és contemporani, és una presencia viva, totes les generacions en són equidistants. És un ésser viu amb qui et pots relacionar, és una presencia que hi és, encara que no hi creguis, nomes cal que t’obris. És una presència que s’ha de sentir. Jo li dono les gràcies i Ell me les dóna a mi. A Déu li podem aportar la nostra presència i el nostre amor, perquè és quelcom que Ell no té. Estem acostumats a parlar-ne, però costa molt d’explicar.
Tot això que estàs dient, és el que treballes amb el teu grup de reflexió?
En el meu grup faig servir el material de l’Àngela, i quan ella parla de consciència o de llibertat, jo busco què diu Jesús sobre la consciència i la llibertat. El mètode que faig servir està basat en preguntes. S’ha d’ajudar les persones a reconèixer Déu. Quina imatge tinc de mi i quina de Déu. El que tu dius de tu, li reconeixes a Ell.
I darrerament fas escoltes a la presó.
Vaig oferir-me als mercedaris per fer escoltes: és un espai per poder-te expressar. Em van dir que assistís primer a les celebracions de l’eucaristia de diumenge perquè els presos m’havien de conèixer, i més endavant podria oferir aquest espai. Hi vaig anar durant uns mesos. I ara cada setmana rebo una dotzena de persones.
Quan escoltes és com si veiessis l’altre des d’un claustre interior, des del qual l’observes i descobreixes la seva bondat. Tot el que li ha passat són circumstàncies, però hi ha un racó d’innocència que no el pot profanar ningú, i això em fa creure en les persones. Un dels presos em va dir: “Conmigo no venga porque soy muy malo”. I jo li vaig dir: Doncs, mira, precisament quan t’he vist he pensat: “quina cara de bo que té”. Es va quedar tot parat, i amb els ulls enaiguats em va assegurar que això no li havia dit mai ningú. S’ho passen malament.
Què t’agrada dir a les persones que acompanyes?
Sigues tu mateixa! Encaminar les persones perquè siguin elles mateixes, que tinguin una gran coherència. És el mateix que fa Jesús amb mi. Tot allò que diu, m’ho reconec, Ell m’està dient allò que sóc. Abans ens deien que havíem d’obeir, perquè si obeíem no ens equivocaríem mai, perquè s’equivocava qui et manava, però tu, no. Jo era tan coherent que m’ho creia, i al final t’oblides del que tu penses, com si no fos bo. Refer això costa, però es pot fer. Pots començar a néixer a cada moment. Tot el que fas està bé, si estàs en tu mateix, tant és pelar patates com fer una conferència. Quan descobreixes això, trobes una pau, un benestar…
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.