L’expressió protestant en les Cantates de Bach

(Cristianisme al Segle XXI) El passat dissabte dia 6 de maig, a la sala d’actes de «Cristianisme i Justícia» dels Jesuïtes del carrer Casp, «Cristianisme al Segle XXI» va celebrar la sisena sessió del curs d’«Espai Obert» dedicat als 500 de la Reforma protestant amb una xerrada-audició sota el títol Les 'Cantates' de Bach, expressió de la pietat protestant al barroc, a càrrec de dos musicòlegs, el catòlic mossèn Lluís Saumell i el protestant de l’Església evangèlica, Elies Cortés. Amb la sala plena, l’acte començà puntualment amb la presentació dels ponents i l’habitual lectura, aquesta vegada d’un himne de Luter, a càrrec de Jaume Botey, President de «Cristianisme al Segle XXI».

Mossèn Lluís Saumell ens endinsà en la vida i panorama musical de Johann Sebastian Bach (1685 - 1750), organista i compositor de música barroca, membre de la família de músics més extraordinària de la història —uns 120—, tot aturant-se en moments biogràfics crucials com ara la seva formació musical —per a Luter, un veritable mestre d’escola havia de saber música i no tenir por de cantar— a més de la formació en teologia, història, geografia, llatí i física. Entre aquests punts parlà de la seva família —set fills de la primera muller i tretze més de la segona— i del seu itinerari vital que el portà als 14 anys, juntament amb el seu vell amic de l'escola George Erdmann, a estudiar a l'Escola de sant Miquel de Lüneburg, on fou acceptat al cor alhora que completava els seus estudis sobre els grans mestres (Schultz, Pachelbel, Froberger o Buxtehude). Fou llavors quan conegué l’organista Georg Nöhm i viatjà a Hamburg per escoltar Reincken. De violinista a Weimar el 1703, esdevingué organista de l'església Nova d’Arnstadt, on va escriure les seves primeres obres de consideració. Als 22 anys acceptà l’oferta provinent de l'església de Sant Blai de Mühlhausen, on començà la composició de cantates gràcies a l’entesa amb les autoritats locals. Nou mesos després ocupà el càrrec d'organista de la cort del duc Guillem Ernst de Saxònia-Weimar, on entra en contacte amb les tendències musicals europees (Vivaldi, Corellli, Albinoni, Couperin o el seu contemporani Händel) i realitza transcripcions al clavecí i a l’orgue d’alguns d’aquests compositors com ara Vivaldi: Concert per a 4 clavecins en la menor. El1714 ascendeix a Konzertmeister de la cort, amb la qual cosa la seva tasca es desvia preferentment cap a la música instrumental. Comença a escriure el seu primer cicle de cantates, una cada mes. Descontent del duc Guillem, el 1717 accepta una oferta del príncep Leopold d’Anhalt-Köthen, per esdevenir mestre de capella. Hi crearà importants obres instrumentals (Concerts de Branderburg, 1a part del Clavecí ben temperat), ja que la cort de Köthen era calvinista i la música religiosa hi era prohibida. Hi passarà 9 anys feliços, abans de traslladar-se a Leipzig amb el simple càrrec de Kantor (amb càrrec d’ensenyament i composició i direcció de la música per a les esglésies de Sant Tomàs i Sant Nicolau). No es va entendre amb les autoritats i mirà d’obtenir el càrrec de composició de la cort de Saxònia i envià al rei, a Dresden, fragments de la Missa en si menor. Allí es va poder lliurar ala composició de música religiosa i vocal. Va escriure cantates frenèticament fins cap al 1728, quan Bach ja disposa de 5 cicles complets que se succeiran any rere any. A Leipzig, Bach també escriurà obres colossals com la Passió segons sant Mateu (1727), la Passió segons sant Joan , misses, obres per a teclat o estudis de contrapunt (L’art de la fuga). Saumell explicà l’aïllament dels darrers temps, malgrat els èxits a Polònia o la rebuda a Berlín, fins a la ceguesa i a la mort exemplar, subratllant que tota la seva producció era per donar glòria a Déu (Soli Deo gloria). En acabar va fer una petita immersió en la seva obra colossal (1.127 peces). Explicà que 50 anys després, quan Mozart visità Leipzig, davant d’una seva peça havia exclamat que finalment algú li ensenyava alguna cosa nova. I acabà dient que, si l’un podia ser el músic per excel·lència, l’altra era la música.

Elies Cortés, per la seva banda, ens posà tots els assistents al 23-IV-1723, quan Bach accepta el càrrec de Kantor a Leipzig (una rebaixa en molts aspectes), però es disposa a regular la música religiosa durant tres anys extraordinaris, ja que la reforma luterana suposava una revolució musical quant a melodies, veus i interpretacions... (Luter mateix era un bon compositor i cantor). Explicà la sèrie de festes litúrgiques de l’església reformada (fixes i mòbils), però amb un total d’una seixantena en total, durant les quals la gent, més participativa, esperava una cantata nova en cada ocasió, que solia interpretar-se després de l’Evangeli o del sermó i en la qual hi podia haver recitatius, àries, corals, cors, instruments... Focalitzà el seu discurs, doncs, en la cantata (peça per cantar un solista o més veus amb acompanyament d’instruments) i la xerrada, a partir d’aleshores, es convertí en una interessant audició de set peces, comentades totes elles, amb un power-point amb la traducció de l’alemany al català, durant les quals ens vam assabentar de detalls tan interesants, com per exemple, que, a causa de la marginació de les dones, les sopranos eren interpretades per nens i les contralts les havien d’executar contratenors. La tria, iniciada amb la cantata 156, que expandia serenor, fou seguida per la 102 (expressió del refús de conversió) i la gairebé mística 49 , una ària-coral entre Jesús i l’anima, iniciada amb dos melodies diferents fins a la conjunció (un típic quòdlibet propi de la família dels Bach). Seguiren la 159 —el comiat o mort entès com un “Bona nit” (Gute Nacht), la 130 de caire més apocalíptic i l’audició s’acabà amb la 131, la de la dominica “Jubilate”, estrenada el 22-IV-1725, i en la qual el tenor ha de fer 94 notes seguides.

La sessió fou molt ben acollida i es va haver de tallar un interessant debat —manca de partitures en les nostres esglésies, diferent formació musical als països centreeuropeus i mediterranis, etc.— per poder acabar a l’hora prevista.