(Joan Soler –Claretians) Són tantes les raons pràctiques que ens fan veure la profunditat i el vigor profètics de la vida, la paraula, l’acció del bisbe Pere! El barret de palma i el rem indígena: el bisbe que està i estarà amb els petits pagesos, amb els sense terra, amb els constants migrants de l’interior, amb els que viuen situacions d’esclavatge a les gran fazendes…; i el bisbe que està i estarà amb els indis, els indígenes, els karajàs, els tapirapé, els xavante, aquells a qui no se’ls reconeix llur dret ancestral a la terra, a tots aquells que justament en són els guardians: de la terra, dels rius, de la selva… La “Missa de la Terra sense Mals”, la “Missa dels Quilombos”, prohibides per algunes autoritats eclesiàstiques (in)competents i cantades a teatres, a places, a trobades i marxes populars… Tants càntics a la Maria del poble, índia, negra, nena de suburbi, violentada, menyspreada, la dona marginada dins de l’Església. Les Comunitats Eclesials de Base, animades i constituïdes en gran part per dones, les reflexions feministes, el lliure equip responsable-animador de les comunitats eclesials del bisbat de Sao Félix. Les estructures eclesials de la CNBB, creades amb el veí bisbe Dom Tomás Balduino, i alguns altres homes i dones d’Església: la Comissió de Pastoral de la Terra i el Conselho Indigenista Missionário, espais d’aliances i camins conjunts d’Església i pobles indígenes, d’Església i petits pagesos, en la defensa o la recerca de terra per viure dignament, en la defensa de llurs drets.
I amb tot això, les visites al papa a Roma, les persecucions, les amenaces de mort –quina nosa per a tots els defensors dels privilegis econòmics, de les grans companyies terratinents, militars, polítics, eclesiàstics…– Quina nosa la que ha fet el bisbe i germà Pere! Ell, pecador i bisbe es confessa de voler una Església vestida d’Evangeli i sandàlies, i de denunciar constantment el pecat estructural del capitalisme causant de tant dolor i tanta mort. I més. I Nicaragua i Centramèrica, i aliances per i contra els “500 anys del descubrimiento”. I… seria un no acabar.
Però darrera de tot això, en el senzillíssim dia a dia de Sao Félix, l’acollida constant, inexorable, inexcusable, de milers i milers de dones, homes, famílies, infants, amb temps compartit, amb taula compartida, amb recursos compartits, amb paraules i gestos i gestions i “de tot” per obrir possibilitats de vida digna… I en el fons de tot aquell silenci i aquella pregària matiners, aquella vida compartida amb els germans i germanes de casa, amb la tia Irene, amb la Veva i les germanetes, amb el centre comunitari. “Con los pobres de la tierra quiero yo mi suerte echar” deia el poeta cubà i cantava la cançó. I en Pere sabia i sap que, en el fons, Déu és el poeta i el que canta aquesta cançó des de fa segles, persistentment, dolorosament, perquè Ell ha fet aquesta opció. I en Pere, amb el Pare-Mare, amb Jesús, la seva força i el seu fracàs, també l’ha feta. Cada dia. Sempre. Gràcies, Pere profeta!
Sí, plorem-lo si voleu, pel seu silenci actual, per la seva malaltia, per la seva mort… Però sobretot, perquè en Pere i els pobres de la Terra i Déu ens ho reclamen, posem-nos de ple al servei de la Vida. I cantem i vivim, amb Déu, amb Jesús, amb en Pere: “con los pobres de la tierra quiero yo mi suerte echar…”
El claretià Joan Soler és membre de l’Associació Araguaia amb el bisbe Casaldàliga i autor del llibre Meditacions vora l’Araguaia
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.