(CR) Reivindicació oberta de la vigència i el sentit de les processons de Setmana Santa. Tant pel potencial narratiu, la capacitat d’interpel·lar, com per l’experiència col·lectiva que impliquen. La periodista Míriam Díez les ha descrit com a “festes viscudes, vibrants i autèntiques” en el Pregó de Setmana Santa de Girona que ha pronunciat aquest dijous al vespre a l’aula magna de la Casa de Cultura.
Un pregó amb veu de dona, arrelat a la comunicació i a la teologia. Míriam Díez ha defensat que, per als creients, el misteri de la mort implica “saber que en el fons això no s’acaba aquí”. I que precisament “aquesta és la gràcia del cristianisme”. Ha reivindicat així el costum de felicitar-se la Pasqua, com es fa per Nadal. Perquè “el que ens cal és una esperança infinita” i “néixer està molt bé i tots ho hem fet, però ressuscitar és el que configura sentit a les persones que creuen”.
Un sentit que l’ha portat a recordar que “el cristianisme, tot i les seves agonies, les seves tenebres, sacrificis i patiments, no és la religió del dol”. I ha anunciat que “ara entrem en aquesta Setmana i en aquesta Pasqua, però en sortirem, perquè ressuscitar vol dir sortir, ressorgir i vèncer”.
El dret a viure la fe al carrer
La pregonera ha assenyalat la feliç coincidència enguany de la Pasqua i el Ramadà en el calendari. Díez, que dirigeix l’Observatori Blanquerna Comunicació, Religió i Cultura i és vicepresidenta de la Fundació Catalunya Religió, s’ha imaginat la convivència d’aquestes dues festivitats i ha descrit Girona com “una ciutat oberta en què es poden expressar les diferents creences”.
Convidada per la Junta de Confraries de Girona, Díez ha dedicat el pregó a la memòria d’una figura absent a la taula: el bisbe Francesc Pardo, mort fa pocs dies. “Una persona que creia en la pietat popular sempre vinculada i no desconnectada de la vida litúrgica de l’Església”, i que era “un ferm defensor de la dimensió pública de la religió”, ha dit Díez. Alhora, ha aplaudit que “aquest pregó s’estigui pronunciant aquí i no en una parròquia”, en referència a la Casa de Cultura que ha acollit l’acte.
Els dies més importants de l’any litúrgic
A les portes de Setmana Santa, la periodista ha parlat del silenci en aquests dies claus per a la fe cristiana. I amb la intenció de posar paraula a l’episodi de la mort de Jesús, ha reconegut: “La paradoxa és que el misteri és molt poc eloqüent”.
Míriam Díez ha assenyalat “la densitat de silencis impressionants” que conté Setmana Santa: “Des de Jesús pregant sol fins a ell morint sol, fins també l’abandonament que sent del seu pare i el crit que ell fa.”
Morir en divendres, ha dit, “té un plus de tragicitat”. “Divendres Sant és un dia de dolor, un dia de penitència”, mentre que Dissabte Sant S’associa “a la llum i a la vigília pasqual”. Ha parlat del “silenci encapsulat” que es viu amb el Via Crucis de Divendres i l’ha associat a l’experiència del dol i la mort: “No és que faci dolor la mort, és que fa tot el mal”.
Entendre i assimilar el mal dels altres
Díez ha dit que a Girona “el silenci de la processó és d’austeritat, de majestuositat”. Considera que “convida a contemplar-la, a quedar-te com a absort, a callar per entendre i assimilar”. Aquí ha reflexionat sobre el fet de contemplar la processó de peu dret, a la intempèrie. “Estan portant a matar a Jesús, no és qüestió d’estar còmodament asseguts, calentons, mirant un misteri com aquest”.
També ha esmentat la intriga narrativa i el dramatisme que implica el viacrucis. “Podrien ser capítols de Netflix”, ha dit. I s’ha referit al “dolor que implica el mal aliè” i ha demanat “obrir-nos a l’ètica del patiment” perquè “una processó no només es mira, una processó també ens mira”.
Silencis reparadors i silencis negligents
Ha valorat “la necessitat de crear més espais de silenci”. I ha reconegut aquesta necessitat en primera persona: “Els qui som hiperaccelerats, sempre amunt i avall, som caçadors de silencis”. I n’ha parlat com “un do”, quan arriba sense esperar-lo, perquè és “reparador”.
Díez ha desgranat, d’altra banda, “els silencis covards” i “els silencis negligents”. S’ha referit als qui “han permès atrocitats” i “complicitats molt baixes”. Però també als “intermitents”, els petits silencis de cada dia. Els de “no respondre a una petició, no implicar-se davant d’una injustícia, fer veure que no veus una falta que s’està cometent al teu costat”.
També ha denunciat els silencis associats als abusos de consciència, de poder i sexuals. “Evidentment em refereixo als abusos de l’Església, però també a les escoles de música, als pavellons esportius i a les cases”. Els ha titllat de “silencis malaltissos que han permès que botxins abusessin de les seves víctimes”.
“Pensem massa la vida i la vivim poc”
Com a periodista ha parlat del “privilegi d’entrar a les cases”. Ha recordat una entrevista que va fer a Pablo D’Ors i, recollint una de les idees que li va transmetre, ha reconegut que “pensem massa la vida i la vivim poc”.
De la processó de Setmana Santa de Girona ha dit que “no és una processó de folklore expansiu, sinó d’emoció continguda”. Ha parlat de la manera específica d’expressar-se de Girona, mentre que “el misteri sempre és el mateix”.
Una experiència universal que pren sentit en la repetició de la litúrgia i que “ha configurat la vida de milers de persones”. Sobre la mort que es rememora per Divendres Sant, Míriam ha defensat que “si no hagués passat, ara no estaríem aquí parlant-ne; i això té una potència i una força enorme”.
La fraternitat de les confraries
La periodista ha subratllat que si surten els passos de Setmana Santa és perquè hi ha persones que s’hi dediquen tot l’any; no només per organitzar la sortida al carrer, sinó fent formació i coordinant accions socials. “S’ha de parlar molt més de les confraries”, ha defensat.
I ha parlat de la fraternitat com els sosté: “Les confraries es basen en sentir-se germans”. I ha afirmat que “sense fraternitat ens esfondrem com a societat”; tal com apuntava la crida conjunta que van fer a “viure junts” el papa Francesc i el gran imam sunnita Ahmed Al Tayyeb a Abu Dhabi fa tres anys.
Una fraternitat que considera que es pot viure sense estar envoltat de gent; tant en la vida eremita o monàstica, o fent poemes que parlen de Déu tancada a casa, com va fer Emily Dickinson. Amb tot ha conclòs que “no hi ha Pasqua sense testimonis i que no hi ha Déu sense els altres”.
Podeu recuperar l’acte íntegre a continuació:
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.