Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Jordi Llisterri – CR) L’Esperit de Sant Francesc d’Assís és plenament vigent i atractiu, i el nou papa ho ha fet ben visible. Això, ha valoren especialment els franciscans. Ho explica Josep Gendrau, provincial dels Franciscans de Catalunya, la província de Sant Salvador d’Horta.

Ara acaben de celebrar el capítol provincial, el darrer de la província catalana que s’unificarà el 2015 amb la resta de províncies d’Espanya. Però aquesta reestructuració els porta a pensar més en com revitalitzar la vida franciscana i continuar sent “els frares del poble”. 

Volen ser testimoni de pobresa i de compromís, “uns profetes del món actual”. Fer veure en un context de crisi que “no es tracta de donar, sinó de donar-se”.  “Tot el que hem rebut ho hem de retornar”, explica en aquesta entrevista des del Santuari del Santuari de Sant Antoni de Pàdua del carrer Santaló de Barcelona. A sota, podeu llegir el manifest dels Franciscans de Catalunya en aquest darrer capítol.  

 

 

Manifest dels Franciscans de Catalunya

“Tot i la fusió de províncies franciscanes espanyoles, mantindrem la nostra identitat, cultura i llengua”

El capítol provincial dels franciscans de Catalunya s’ha reunit per darrera vegada, atès que set províncies s’uneixen en una sola amb seu a Madrid. Amb tot, els franciscans volen mantenir l’esperança i la identitat. Com sempre, humilment, sense soroll.

A un any dels 800 anys del pas de sant Francesc per les nostres terres, el secretari es pregunta sobre si podem tancar així, sense més, la nostra història. La resposta l’ha trobat en la crònica que a partir d’ara continuarà.

Ha estat un capítol trist, per raó de ser-ne l’últim: la melangia i l’enyor del passat, del què perdem i de la vellesa que ens va embolcallant imperceptiblement i minva les nostres il·lusions rovellades pel temps. Però més que això hauria de ser un moment de perfecta alegria, de frontissa, de renovació. Sí: sant Francesc va passar predicant l’amor el 1214 i els seus frares, de gana que passaven, van robar raïm. La nostra manera de viure la pobresa al llarg de vuit-cents anys ha estat peculiar: essent de vegades fraticels, essent de vegades austeríssims com a Escornalbou, essent inventors del Fons Comú, com una eina de solidaritat real entre els frares i la societat. Hem estat una província fraterna: hem viscut vuit segles al costat del poble, millor dit, essent poble. Hem estat franciscanitzadors de la societat, fent dels qui ens envoltaven gent més lliure, més autèntica, més en harmonia amb la creació i amb els altres homes. Recordem així el mestratge del beat Ramon Llull, els consells de Francesc Eiximenis, la pedagogia d’Anselm Turmeda, la severitat de vida de sant Salvador d’Horta, Pasqual Bailon, Àngel del Pas, Bonaventura Gran... Recordem que hem estat grans missioners d’aquesta igualtat fraterna: a la Xina, des del beat Joan de Piancarpino fins al P. Berengueres; a l’Amèrica, des dels desobedients californians que fundaren San Francisco, fins als frares de la Pampa argentina, passant per Bolívia i el Perú; des dels buscadors de les terres del Prest Joan a l’Àfrica fins al P. Massana... Sí: recordem que hem estat poble i som poble: des dels almoiners fins als grans homes de ciència, des dels assistents de clarisses fins als poetes com Mn. Cinto Verdaguer. Recordem, a més, que mai no ens hem aliat amb els poderosos, sinó amb els qui no tenen veu, en una feina humil, callada, perseverant, gens estrepitosa. Donant-ho tot per l’Església i pels pobres. Per això no tenim molt patrimoni, sinó que el nostre bagatge, al final del camí, és que podem afirmar, amb modèstia, però amb fermesa, que hem intentar complir la dita de Francesc: “vull portar-los tots al Paradís!” I, finalment, recordem que com a Província, hem patit persecució i violència. Cremats per la Inquisició, defensors en la Guerra del Francès, carlins, màrtirs de la Guerra Civil... Vam sorgir com a independents el 1559 i ens van escombrar el 1835. Van reaparèixer coma Província el 1878 i desapareixerem el 2015. Hem fet poble i som poble: per tant, mai no caducarem mai del tot. Això ens empeny a anar endavant, amb les migrades forces que ens queden, sabent que si desapareixem algun dia llunyà, voldrà dir que part essencial del nostre poble també s’haurà oblidat. L’estil franciscà que representem ens fa sentir nans a esquenes de gegants, com afirma la dita llatina medieval, però tal volta, resistint els contratemps i esperançats i il·lusionats en el futur, tan de bo algun dia també nosaltres siguem considerats gegants o, almenys, nans, en la gran cadena de la vida franciscana. Ens globalitzem. I què? Seguirà viva la idea: “Qui per fra, qui per germà, tot el món és franciscà”.

Fra Agustí Boadas, secretari del capítol