Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

(Albert Batlle, Míriam Díez, Josep Maria Carbonell, Eugeni Gay, David Jou, Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, Jordi López Camps, Montserrat Serrallonga, Francesc Torralba - La Vanguardia) És temerari anticipar escenaris sobre el procés endegat a Catalunya. La incertesa s’ha instal·lat en el nostre país i qualsevol intent de prospectiva és arriscat, perquè en l’horitzó hi ha un munt de variables i de factors que no controlem. Mirem de fer la vida normal, però hi ha un tema hegemònic que està present permanentment tant en els entorns familiars com econòmics, socials, professionals i lúdics.

Les legítimes i diverses opcions polítiques que s’expressen en el si del nostre país no han de posar en crisi aquelles conviccions bàsiques que fan possible la bona convivència i l’harmonia social. Els qui signem aquest article participem d’idees polí­tiques diferents, però ­compartim la mateixa fe catòlica i una idèntica voluntat de contribuir a pa­cificar el nostre entorn i de projectar esperança al nostre poble.

En aquests contextos tan convulsos, ens sembla bàsic, subratllar allò que ens uneix. Emfatitzar el que ens separa és com posar el dit a la nafra. No volem que aquesta qüestió, per transcendental que sigui, posi en risc valors com l’amistat i la convivència social.

Com s’expressa nítidament en la doctrina social de l’Església, el respecte a la persona és un principi absolut, un principi que, en cap cas, pot ser vul­nerat. Més enllà de les ideologies i de les opcions polítiques que es defensin, tota persona ha de ser respectada, tant la seva integritat física com moral. Sense reconèixer aquesta sublim dignitat, no hi ha possible vida social, ni civilització. Hem de ser capaços, uns i altres, de manifestar les nostres diverses opcions sense perdre mai de vista el valor integral i inalienable de tota persona. La seva dignitat no depèn de les seves idees polítiques. Podem discrepar i és propi de societats lliures i plurals la discrepància, però no podem perdre de vista que el més valuós no són les idees que defensem, sinó la nostra condició de persones.

Enfront de la incertesa de la situació a Catalunya, cal que siguem agents d’esperança, que no és la ingenuïtat, tampoc és l’optimisme pueril. Ningú no sap com clourà el procés que viu el nostre poble. L’esperança és la virtut necessària quan l’horitzó que es dibuixa és ardu. Ningú no sap quina durada tindrà el que estem ­vivint. Alguns consideren que estem a l’epíleg, altres al pròleg. Ens cal, però, ­esperonar les persones, curar les ferides que ens hàgim causat mútuament, refer ponts i, sobretot, administrar racionalment les emocions tòxiques que flueixen en el cos social. En aquesta situació històrica que vivim, hem de ser molt sensibles a les emocions que bullen en el cos social i saber canalitzar-les de manera no destructiva. Això ens exigeix a tots. A uns i a altres. Als d’aquí i als d’allà.

Sempre, i encara més en la situació actual, hem de tenir cura de l’ús de la paraula, hem de ser capaços d’evitar el llenguatge simplista i maniqueu, hem de vèncer la temptació de sucumbir a la lògica de vencedors i derrotats i, sobretot, respectar-nos mútuament.

En el pensament social cristià, el diàleg ocupa un lloc central. Des del magisteri de Pau VI fins al magisteri del papa Francesc, el diàleg és presentat com l’instrument per arribar a acords, per desfer ­nusos i problemes de difícil naturalesa so­cial i política. Amb tot, el diàleg no és un exercici frívol. Exigeix unes actituds que no sempre estan presents en els nostres entorns socials, tampoc en les bombolles mediàtiques. Cal aprendre a escoltar les raons de l’altre, a expressar-se amb claredat i humilitat i practicar la mansuetud que no es pot identificar amb la pusil·lanimitat. La primera condició pel diàleg sincer és voler emprendre el diàleg.

El respecte al marc jurídic que democràticament ens hem donat ha de ser el camp de joc del diàleg i de la deliberació política. Els éssers humans, precisament perquè som éssers dotats de paraula i de raó, tenim la capacitat de comprendre’ns mútuament i de forjar solucions, encara que siguin provisionals, als nostres problemes. I cal també assumir amb realisme el marc en el qual s’ha de desenvolupar.

Ens preocupa la confrontació social i, també, l’esquinçament que pugui causar al nostre poble. Més enllà de la forma política final, que ningú no pot predir ara per ara, ens cal rememorar aquells valors que ens han fet ser com som i que han generat la riquesa econòmica, cultural, social i espiritual que ens ha caracteritzat. No podem dilapidar la memòria, tampoc el benestar que hem assolit amb esforç i abnegació.

La pau és un valor clau en el pensament social de l’Església. Quan es viu en pau, rarament es reconeix el seu valor, només quan manca és molt valorada pels seus ciutadans. La pau és obra de la justícia, com diu Pau VI, però també està lligada a la reconciliació i al perdó, com diu Joan Pau II. Això ens exigeix vèncer tot tipus de ressentiments i instar els nostres dignes representants polítics a cercar el bé comú. La pau no s’imposa amb violència, sinó amb un cor que estima i cerca el diàleg amb l’altre.

En definitiva, som catòlics i, per tant, gent d’esperança, i malgrat les incerteses i esquinçaments tenim presents els joves i volem contribuir a un futur pacificat. Ara ens cal deixar enrere episodis de violència injustificada i entrar en el difícil art de parlar. Perquè a Catalunya sempre hem defensat que parlant, la gent s’entén. És un llegat que volem deixar clar als qui vénen darrere nostre.