Planellas ressuscita el Concili Tarraconense amb el primer document pastoral

(Jordi Llisterri –CR) L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ressuscita el Concili Provincial Tarraconense com a marc pastoral de referència a l’arxidiòcesi. Aquest dijous ha fet públic el primer document pastoral del seu mandat, l’exhortació pastoral L’Esperit fa jove l’Església. El text proposa dotze actituds pastorals recuperant les conclusions del Concili celebrat a Catalunya el 1995 i reimpulsant la seva aplicació.

Totes les propostes del document s’inicien remarcant algunes de les resolucions del Concili Provincial, emmarcant-les en el Concili Vaticà II i enllaçant-les amb les propostes de reforma del papa Francesc: “en fidelitat als documents i resolucions del Concili Tarraconense, en fidelitat també al Concili Vaticà II, en fidelitat al projecte pastoral del papa Francesc, conscients del present eclesial que estem vivint, volem fer una mirada al futur”.

Planellas remarca que tot i els canvis que hi ha hagut en els 25 anys que han passat des de la celebració del Concili Tarraconense, “els documents i resolucions tenen la seva validesa pel fet que pouen dels ensenyaments del Concili Vaticà II, de la realitat concreta de les nostres Esglésies i, al capdavall, de l’Evangeli genuí del Senyor”.

Les propostes del document animen a un canvi d’actitud per afrontar el moment eclesial actual: “En el món d’avui, ens movem enmig de nebuloses tan espesses que per orientar-nos hem de tornar al punt de partença, a les beceroles de la fe. L’Església que parla de solidaritat, de justícia i, fins i tot, de nacionalismes, és capaç avui de parlar de Déu?”.

L’arquebisbe de Tarragona diu que formula aquestes propostes “d’actituds pastorals” ha partit del que ha escoltat els darrers mesos dels capellans, religiosos i laïcat de la diòcesi. No són unes propostes organitzatives i en les conclusions demana que es reflexioni i treballi sobre aquesta proposta a tota la diòcesi. Diu que “partir d’aquestes actituds, i fruit d’un treball sinodal en el qual tots ens hi podem sentir implicats, en podran sortir després aquelles prioritats pastorals que necessita la nostra Església de Tarragona”.

L’Esperit fa jove l’Església. Dotze actituds pastorals per a l’Església que peregrina a Tarragona, a vint-i-cinc anys del Concili Provincial Tarraconense de 1995 es resumeixen en els títols dels 12 capítols de l’Exhortació, que s’inicien tots recuperant les propostes del Concili Tarraconense. Especialment destaca la resolució número 1 (coneguda com El Davantal) que emmarca la proposta eclesial de la resta de resolucions aprovades. També fa constant referència al magisteri del papa Francesc, i cita eclesiàstics rellevants de l’Església Catalana com el canonge Carles Cardó, i els seus antecessors episcopals Josep Pont i Gol i Ramon Torrella.

1. Creure que l’Església que evangelitza és tot el Poble de Déu.

Recull la crida dels concilis i dels pontífexs, a ser tots “deixebles missioners” i no deixar aquesta tasca només en mans dels capellans i bisbes. “Ens ho creiem això? Creiem que l’Església que evangelitza és tot el Poble de Déu? Anem creant veritables «equips pastorals»? O bé, tan sols el ministeri ordenat té alguns laics i laiques com a «col·laboradors» de quelcom predeterminat per ells?”

“Entenem que hi pot haver molts cristians que potser mai no faran un determinat ministeri o servei eclesial en una comunitat parroquial, però que poden esdevenir veritables evangelitzadors en els seus ambients. Hem de poder-los oferir eines adequades perquè així ho facin. Ens cal, de fet, un canvi de mentalitat en aquest punt essencial”.

Això demana una mirada nova a la realitat. “Adonem-nos com la realitat humana, el «món», no és merament un lloc sociològic, històric o polític, sinó que, a més, es tracta d’una realitat que cal mirar des de la fe (...) ens mou a inscriure sense solució de continuïtat la novetat cristiana a l’interior mateix de la història i de les cultures”.

També remarca “la dignitat” i “igualtat” de tots els batejats dins l’Església: “Primer som tots «deixebles»; després vindran els ministres ordenats o aquells altres designats per a un servei concret”.

2. Creure en una Església que «surt» a l’encontre dels altres i fa atractiva la fe.

Recorda el “caràcter plural i secular de la societat catalana” que el Concili Tarraconense reconeixia fa 25 anys. Per això, “avui, una de les qüestions fonamentals que ens hem de plantejar en la nostra Església és la de «fer significatiu l’acte de creure», de fer atractiva la fe (...) Aquest és un veritable treball «d’Església en sortida», com explicita el papa Francesc, i de no quedar-nos merament a fer el que sempre s’ha fet, treballant únicament per la resta que es troba dins l’Església”.

Citant Heidegger o Ortega i Gasset, remarca que “es tracta d’un compromís o d’una tasca humil, però decisiva”.

3. Cercar el «diàleg» constructiu amb els altres, fent servir paraules que expliquin el que vivim.

El Concili Provincial subratlla “el profund respecte envers tots aquells que no comparteixen les nostres conviccions”. “En una actitud d’atenció constant als «signes dels temps» del nostre món d’avui, la «preparació per a l’Evangeli» procura cercar sempre un terreny comú entre l’home d’avui i la seva cultura d’una banda i la fe cristiana de l’altra. Aquest terreny comú és condició indispensable per a poder fer comprensible el missatge cristià: és el diàleg entès en la seva dimensió positiva. Es tracta de la trobada, de l’encontre, establint les mediacions oportunes, com hem vist que afirmava el Concili Tarraconense”.

En aquest terreny comú “podem proposar com el camí correcte per a endegar un diàleg fecund amb les «veritats» que puguin donar-se en el nostre món d’avui, sense per això haver de diluir l’Evangeli i buidar-lo de la seva novetat específica”.

“A la nostra societat postmoderna, el misteri d’un Déu sempre sorprenent per la immensitat del seu amor i per la seva acció en la història dels homes pot adquirir una major bellesa. D’aquí la importància de recuperar un llenguatge explicatiu, «narratiu». Davant les formulacions abstractes i intemporals, cal tornar a un llenguatge narratiu propi dels evangelis, que mostri i trameti l’experiència de Déu. En realitat, es comunica millor amb la narració que no pas amb l’argumentació”.

“Per tant, cal un llenguatge intel·ligible i adequat a l’interlocutor concret. A més a aquest llenguatge hi ha de correspondre un pensament, una escolta i una contemplació que invitin a llegir la pròpia vida a la llum de l’Evangeli. En aquest sentit, el millor llenguatge és aquell que expliqui allò que vivim com a creients, el llenguatge «narratiu» de la pròpia experiència de fe. La intel·ligència cristiana ha de fer saber descobrir que el missatge cristià no es redueix a una simple deducció intel·lectual, sinó que es tradueix en una vida, en un testimoni, en una forma concreta de viure i actuar en el món”.

4. Proposar la fe en positiu, respectant els temps i l’hora de Déu.

Planellas destaca que “a la nostra Església ens cal, més que mai, una «actitud propositiva». L’Evangeli no es «posposa» ni s’«imposa», sinó que es «proposa»”. En canvi “fa la impressió que, moltes vegades, el pensament cristià ha anat edificant-se també i en gran mesura només com a «resposta» a objeccions i crítiques concretes, deixant en segon terme la «proposta positiva» específicament cristiana. El pensament cristià s’ha edificat en gran part sobre el «no», la negativitat i la prohibició, i no sobre el «sí», sobre la vida i la joia de ser de Crist i de la seva Església.”

En aquest context remarca que “l’Església fa. I el que realment importa no és tant el que puguin dir els mitjans de comunicació, sinó la vida real dels cristians i la seva contribució a la salvació del món. Encara que a vegades aquest esforç pot quedar desapercebut, la clau és que l’Església sigui coherent amb el que hagi de fer”.

Recorda que el papa Francesc ha reiterat que “Donar prioritat al temps és ocupar-se d’iniciar processos més que de posseir espais”. I, per tant, cal esperar “l’hora oportuna…, pel respecte a la situació i el procés personal de l’altre, en l’absència de tot poder o d’espais aconseguits”. Posa com exemple la perspectiva pastoral del papa Francesc sobre les famílies trencades i que proposa “tres termes clau com a desenvolupament d’una acció misericordiosa que dugui a la pràctica l’ensenyament evangèlic: acompanyament, discerniment i integració”.

“Acompanyem les persones, ajudem, integrem. L’aportació cristiana esdevé sempre una crida a viure l’estimar i el donar-se amb tota la seva grandesa, delicadesa i exigència. Això suposa una actitud alhora respectuosa i crítica. Cal subratllar que l’Evangeli no condemna mai, sinó que assumeix, impulsa i corregeix, per tal de fer créixer en l’únic Esperit”.

5. Ser conscients que els cristians som «l’ànima del món».

El text remarca que “El Concili Tarraconense, com ho va fer el Concili Vaticà II, manté sempre un to positiu i elevat davant els reptes inherents de la proposta cristiana. I és interessant notar com, en ambdós concilis, allò humà no es desvincula de la dimensió transcendent i religiosa”.

Pels cristians que “són en el món i per al món” cal traduir-ho a “una actitud que podríem anomenar de «to vital alt»”.

Com els primers cristians, avui “de nou, els cristians que s’esforcen per a viure de manera coherent la seva fe som «un petit ramat» dispers enmig d’una societat que programa la seva vida al marge de l’Església”. Però “els cristians no podem resignar-nos a acceptar una consciència de marginació. Hem d’actuar amb la convicció que, amb tot, i no certament pel que som i valem, sinó per la nostra mateixa condició de cristians, hem de ser l’ànima del món. I ho hem de ser en una societat a la vegada global i plural, on les ofertes de sentit o de «sense sentit» s’han multiplicat i on tot hi cap”.

6. Treballar per a una Església més sinodal, que valora la fe de tots els batejats.

El Concili Tarraconense recomana “potenciar en l’Església els diferents organismes de diàleg i de corresponsabilitat” i “dedica tot un apartat a «l’exercici de la corresponsabilitat en l’Església diocesana”. Citant Jaume Fontbona, explica que “la visió de fe de tot el Poble de Déu dona a l’Església un caire sinodal. «L’acció de caminar tots els cristians, junts i amb diversos ritmes, s’anomena sinodalitat.» (...). D’aquí que, segons el papa Francesc, «el camí sinodal comença escoltant el Poble, que “també participa de la funció profètica de Crist”, segons un principi molt estimat en l’Església del primer mil·lenni: «El que toca a tots ha de ser tractat per tots»”.

“Una Església sinodal que explicita la fraternitat cristiana en la vida de cada dia, estarà molt més preparada per afrontar adequadament la reforma en l’Església, així com la seva mateixa tasca evangelitzadora. L’element essencial d’una actitud de comunió, per damunt d’un simple conformisme de doctrina i de culte i, fins i tot, de la simple submissió a l’autoritat, és la sensació de no trobar-se sol, sinó de formar un sol cos, de portar una única vida, de perseguir una única obra amb els altres catòlics”.

Citant Yves M. Congar i Henri de Lubac, dos dels teòlegs principals de la renovació del Vaticà II, destaca que “La persona d’Església sap que, en tota veritable llar, la unitat i la caritat esdevenen indispensables. Sap que no pot fer passar els seus capricis i ocurrències, donat que «esquinçar la unitat és en efecte corrompre la veritat, i el verí de la discòrdia és tan perniciós com el de la falsa doctrina». La comunió és, justament, la unitat sense uniformitat, l’harmonia o la simfonia de veus i carismes diversos.”

7. Anar al que és l’essencial de la fe cristiana, és a dir, l’anunci de Jesucrist.

“Avui potser més que mai és tasca del Magisteri i de la teologia aprofundir les veritats que es creuen, esclarir allò fonamental, mostrar la seva unitat i profunditat. És una tasca permanent de la «fe que cerca de comprendre», però que en el marc actual adquireix un relleu significatiu. No podem obviar la centralitat del missatge, segons la jerarquia de les veritats i el seu cor que és el perfum genuí de l’Evangeli de Jesús, amb la seva centralitat en el Sermó de la muntanya (Mt 5-7).”

Però també els darrers concilis alerten que “davant l’atractiu de la moda, o de l’anomenada modernitat, la temptació pot ser el conformisme, seguir el corrent, anar a redós dels canvis (...) Un diàleg inadequat amb el món seria voler innovar o canviar dirigint els esforços principalment cap a aquells elements nous o canviants, fruit de la fascinació pels canvis vertiginosos de la societat moderna, sense tenir cura de fer vida, en l’«avui» de l’Església, aquells elements estructurals que provenen de la genuïna Tradició”.

8. Construir una Església en diàleg amb la cultura i amb el món.

Recollint la pluralitat cultural que descriu el Concili Provincial i perquè “com el gra de mostassa, és precisament en el món on el Regne de Déu ha d’anar creixent per mitjà de l’Església”, Planellas planteja sis punts pel diàleg:

1. L’Església ha de prendre la iniciativa per tal d’estendre a tots els homes aquest mateix diàleg. No hem d’esperar, doncs, a ser cridats.

2. L’amor fervorós i desinteressat de l’Església al món haurà de moure el nostre diàleg.

3. El diàleg de l’Església amb el món ha de fer-se sense límits i sense càlculs.

4. La missió de l’Església, «tot i que és anunci de veritat indiscutible i de salvació necessària», no es presentarà armada de la coacció exterior, sinó que simplement oferirà el seu do de salvació per les vies legítimes de la conversa comuna, de la persuasió interior i respectant sempre la pròpia llibertat personal.

5. El diàleg de l’Església ha de ser universal, «catòlic», capaç d’establir-se amb tots i cadascú.

6. El diàleg de l’Església tindrà en compte les lentituds, la maduració psicològica i històrica –sense presses però sense pauses–, així com l’espera de l’hora en què el mateix Déu ho faci eficaç.

“No podem limitar-nos a transmetre coneixements, competències, experiències –ensenya el papa Francesc– sinó que cal elaborar eines intel·lectuals que puguin proposar-se com a paradigmes d’acció i de pensament, i que siguin útils per a l’anunci en un món marcat pel pluralisme eticoreligiós. Això demana un augment de la qualitat de la reflexió eclesial”.

9. Propiciar la trobada amb l’Església com una «llar de fraternitat».

El Concili Tarraconense destaca la importància de la comunitat. Però “ben sovint, quan parlem de l’Església, la majoria de vegades el nostre model d’identificació és merament l’Església universal. En canvi, allí on primer es viu i es palpa l’eclesialitat de la fe, és en l’experiència positiva d’una Església local o particular. (...) Moltes realitats de la fe cristiana no es poden descobrir sense la inserció en una Església concreta i vivint l’experiència de creure «amb» els altres, de caminar «amb» els altres, d’esperar «amb» els altres. (...) La comunitat local és l’àmbit del naixement i del creixement en la fe, àmbit de la maduració del cristià. L’Església local és la punta de llança de tota nova evangelització.”

“És el que molt encertadament el bisbe Uriarte, parlant de la promoció vocacional, definia amb el títol de la «proximitat»” i “quan hom s’adona que l’altre treballa, es desviu, prega, perdona, ajuda, conforta, consola, acompanya… és en aquest context on es fa possible aquell espai interior on la persona d’una manera lliure i responsable, va obrint el seu cor a la presència del misteri de Déu i, fins i tot, pot plantejar-se la crida a donar la pròpia vida als altres per mitjà del ministeri ordenat o la vida consagrada. Per aquest motiu, cal potenciar l’acció dels preveres i diaques, dels religiosos i religioses, així com també dels laics i laiques que coneixen el caire local de la nostra Església. D’aquí que he proposat de constituir una vicaria dedicada a les persones, a tot el Poble sant de Déu, subjecte de l’evangelització i de l’acció missionera”.

En definitiva, “la desafecció eclesial de molts cristians d’avui es deu a la manca d’una experiència eclesial de fraternitat. Molts cristians, quina experiència han tingut d’una Església propera, càlida i maternal?”

“Només l’Església «tornarà a néixer» en el cor dels creients, tal com escrivia Romano Guardini, si els cristians tenen una experiència positiva de comunitat eclesial. Sense comunitat, l’Església perd la seva identitat. L’Església, per als cristians, ha d’esdevenir Mare, és a dir, llar oberta on, pel lligam d’una sola fe i d’una mateixa esperança, es fa experiència de fraternitat i de solidaritat”.

10. Treballar per un laïcat compromès, actiu i ben format.

Planellas destaca com a tema “preuat” del Concili Tarraconense “tant la insistència en el fet que els laics i laiques esdevinguin actius personalment i en grup, com en el fet que, a més, desenvolupin determinats ministeris i serveis en la vida de l’Església”. Cita les resolucions que impulsen la Pastoral Obrera o els moviments d’Acció Catòlica. També les que destaquen que cal “reconèixer el protagonisme real i l’aportació específica de la dona en la societat i en l’Església, i respectar la seva dignitat com a persona, tot valorant les tasques que realitza en el seu compromís temporal […] i eclesial” i “el deure dels cristians de comprometre’s en el servei de la societat, en les seves diverses manifestacions: professionals, culturals, sindicals i polítiques.”

Amb això remarca que “en els moments actuals, podem dir que en la nova evangelització serà determinant l’actuació d’un laïcat actiu i compromès, amb una adequada articulació i complementarietat amb la tasca insubstituïble del ministeri ordenat. D’una certa manera, tornem als primers segles”.

“No podem reduir la teologia del laïcat a l’àmbit dels ministeris o dels serveis concrets que determinats laics i laiques porten a terme en la vida de les nostres parròquies i comunitats. L’acció evangelitzadora del laïcat esdevé avui insubstituïble per la seva inserció en les realitats terrenals, fora dels ambients coneguts tradicionalment com a eclesiàstics. En elles, amb el seu comportament compromès, fent present la fe cristiana que interpel·la al seu voltant, podran suplir la lamentable absència del missatge evangèlic en molts àmbits del món d’avui. En aquest punt, el paper de la dona esdevé essencial, essent necessari que sigui reconeguda d’una manera més fefaent la seva tasca missionera i evangelitzadora en la nostra pròpia Església diocesana”.

Alhora, “una de les causes de la pèrdua de pes específic de l’apostolat associat a casa nostra ha estat la manca d’una formació teològica adequada, limitant-se a una acció social o intraeclesial, a voltes merament crítica, sense uns fonaments ferms que haurien mantingut el caliu d’un compromís cristià seriós i perseverant davant les dificultats. (...) Cal urgentment incentivar una seriosa proposta de formació, i no limitar-se simplement a una proposta puntual o esquifida, donada la precarietat de moltes de les nostres comunitats”.

11. Viure la pobresa evangèlica en una Església pobra i per als pobres.

El Concili Tarraconense ja afirmava que “No hi pot haver veritable evangelització sense el testimoniatge que té com a condició la unitat dels cristians, com a ànima l’amor de Jesucrist i com a cos l’atenció i la donació solidària als necessitats, als pobres i als marginats”. Enllaça amb la demanada del papa Francesc d’una “Església pobra i per als pobres”. I el Concili Vaticà II “fa una crida al penediment i a la penitència, donat que l’Església no sempre ha seguit aquest estret i aspre camí. La invitació a seguir el model de Jesús pobre que té una opció preferencial pels pobres i desvalguts, implica per a tots –tant pastors com fidels– una conversió constant a l’esperit de les benaurances evangèliques.”

“Viure la pobresa evangèlica com a Església implica prendre consciència sobre la dramàtica destrucció que afecta la nostra «casa comuna» –amb paraules del papa Francesc a l’encíclica Laudato si’–”.

12. Impulsar comunitats que donin un testimoniatge coherent de vida cristiana i de santedat, d’on brollaran les vocacions que l’Església necessita.

En el darrer capítol Planellas remarca que “ja hem tingut ocasió de transcriure moltes altres resolucions que es referien al testimoniatge. Per al Concili Tarraconense, es porta a terme confessant amb coherència de vida la fe que es professa”. Així, la proposta positiva de la fe, amb l’«anunci explícit» de Jesucrist com a Paraula de Vida, ha d’anar íntimament unit a un testimoniatge coherent de vida cristiana i de santedat. Aquest testimoniatge, ensenyava sant Pau VI, «és ja proclamació silenciosa, però molt forta i eficaç, de la Bona Nova. Hi ha aquí un gest inicial d’evangelització […]. Testimoniatge que comporta presència, participació, solidaritat i que és un element essencial, generalment el primer, en l’evangelització» (Evangelii nuntiandi).”

Així, “Quan la vida interior de l’Església arriba a ser fervorosa, és a dir, quan l’Església atrau les mirades, el signe del Regne de Déu arriba als seus destinataris (...) La missió pastoral de l’Església consisteix en això, a transmetre’ns els uns als altres aquesta vida santa. Aquest és el pla pastoral! No hi ha altre pla pastoral que aquest! D’aquí han de sorgir també les vocacions laïcals, religioses i sacerdotals, tan necessàries per a la vida de l’Església.”

La proposta final és que “cal «una pastoral vocacional entusiasmada», hem vist que indicava el Concili Tarraconense, amb «un canvi de mentalitat» i amb un «canvi de clima» en les nostres comunitats eclesials. On hi hagi un testimoni coherent de vida cristiana i de santedat, allí l’Església tindrà les vocacions específiques que realment necessita.”