Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Bernabé Dalmau) Fa sis anys vaig repescar, en forma de carta al director, la vella idea del biògraf Francesc Escribano que el bisbe Pere Casaldàliga mereixeria un doctorat honoris causa a la Facultat teològica del seu país d’origen. Posteriorment  TV3 oferí,  amb el mateix títol de la biografia, Descalç en terra vermella, i amb pinzellades de novel·la, una magnífica minisèrie de dos capítols sobre el nostre missioner de l’Amazònia. Molts vam conèixer per primera vegada no sols els paisatges del Matto Grosso sinó també el clima social en què s’ha trobat Casaldàliga al llarg d’aquests cinquanta anys.

Des d’aleshores quelcom potser ha millorat en aquella regió. Però un sol exemple ens porta decepció. Deixant a part la tala indiscriminada d’arbres que amenaça la selva amazònica, segons dades oficials entre gener i agost de l’any passat en tot Brasil es registraren 71.497 incendis forestals. Això vol dir que el nombre d’incendis va ser un 83% superior al del mateix període de 2018.

Aquesta esfereïdora constatació seria suficient per treure la pols a la carta pastoral (llegiu “tesi d’habilitació”) que el bisbe Pere va escriure amb motiu de la seva ordenació episcopal: “Uma Igreja da Amazônia em conflito com o latifúndio e a marginalização social”. No hauria d’escandalitzar ningú que, mig segle després, el papa Francesc hagi convocat i celebrat un Sínode sobre “Amazònia: Nous camins per a l’Església i per a una ecologia integral”.

Però l’escàndol hi ha estat. Els uns perquè l’instrument de treball el trobaven massa poc teològic. Els altres perquè hi veien l’ariet per introduir al baluard de l’Església d’Europa no sé quines escletxes. El cert és que el Sínode se celebrà durant tres setmanes d’octubre de 2019 i ha resultat la vegada que els mitjans han parlat menys d’aquest tipus d’assemblea.

Bé, sí que han parlat de tres temes “estrella”. No els qualificaria amb aquest epítet si no fos que els resultats de les votacions de les proposicions finals que hi fan referència són els que s’apartaren d’una certa unanimitat sinodal i obtingueren més sufragis desfavorables.

L’una demana –amb gran cautela– l’ordenació sacerdotal d’homes casats, l’altra el diaconat per a la dona i la tercera la creació d’un ritu amazònic. Dit així, s’endevina el perquè tant de la funció d’ariet que alguns hi han vist com que hagin estat els temes de més interès mediàtic. Fora d’això, em sembla que aquí també s’esdevé allò que Benet xvi deia la setmana abans de jubilar-se: que en el Vaticà II hi hagué el Concili viscut dins l’aula i el Concili dels mitjans de comunicació. A fi de comptes, el que quedarà de l’assemblea episcopal serà l’experiència dels qui van viure el Sínode amazònic des de dins i l’exhortació apostòlica anunciada pel papa Francesc en cloure’l.

Pot ser que els qui esperen novetats en els temes estrella tinguin una gran decepció. Efectivament, no està provat que el papa Francesc sigui partidari d’aquestes modificacions. Més aviat sembla que practica allò que en temps de Pau vi anomenàvem hamletisme. I és que cadascuna de les tres qüestions demana un engranatge lent i un cert gruix jurídic. I això no s’improvisa en pocs mesos.

Resta el testimoniatge d’aquests bisbes, preveres i laics –nadius o missioners– que deixen la pell en aquelles vastes àrees tan amenaçades i en aquelles Esglésies pobres de recursos humans. I per a la gent del primer món, una nova forma d’entendre les nostres relacions amb la natura, tant a nivell planetari com local. Aquí es tracta no sols de defensar els valors ambientals sinó de promoure una més gran justícia social.

En el film esmentat, una monja diu al bisbe Casaldàliga: “Pere, tu moriràs vellet, potser viuràs cent anys”. I ell no contesta res. Segur que pensa que l’única cosa que compta davant de Déu és el compromís amb l’Evangeli i els pobres. Els reconeixements humans, ni els que li hauria de tributar l’Església, no valen la pena.

Article publicat a la revista Serra d'Or del mes de febrer 2020.