(Jesuïtes) Un voluntariat culpidor, una inquietud creixent per respondre a Jesús, per servir els altres. La universitat, la parella i “la pregunta” que tornava cada vegada. “¿I si entrés en la Companyia de Jesús?” es preguntava Pere Borràs, abans d'entrar a la Companyia de Jesús. Han passat cinquanta anys des d'aquella crida. El qui avui és el rector de la comunitat de Sant Pere Claver del Clot, a Barcelona, ha compartit a Ser jesuïta el seu relat vocacional. Un testimoni que ha titulat 'Havia de respondre... i així segueixo'.
«Quan tenia 18 anys vaig ser monitor d'un campament. Em va encantar la natura, la relació amb els meus companys i sobretot lliurar-me al màxim amb els nens i nenes. Alguns d'ells tenien una família complicada, desestructurada. Es notava que reclamaven atenció, afecte, que se'ls escoltés. Quan vaig arribar a casa, al final del campament, em vaig adonar que havia viscut una experiència de la qual difícilment m'oblidaria.
Vaig començar la universitat. Però alguna cosa havia entrat en el meu cor. Sentia una crida nova. Les mirades d'aquells nens es van anar transformant en una mirada d'algú més que em convidava suaument a donar una resposta. I vaig pensar ¿i si entrés en la Companyia de Jesús? I ràpidament rebutjava la idea. Puc ajudar i donar resposta a Jesús d'altres maneres. Puc fer tant pels altres. Fins i tot col·laborar amb una ONG. Sí, definitivament rebutjo la idea de ser jesuïta. Em prepararé bé per ser un bon professional.
Aquesta idea m' omplia per dins. Posar la meva professió al servei dels altres. Així va passar el meu primer any d'universitat. Però sempre em tornava la pregunta. Tenia una sensació que havia de donar-ho tot. I llavors sentia unes pessigolles interiors i alhora una por que em tenallava. I m'imaginava la Marta, la noia amb la qual sortia i la cara que posaria si li comentava això. Ho seguia sempre descartant.
Vaig anar a veure un jesuïta amic. I li vaig explicar el que vivia, les meves pors, les meves il·lusions, els meus desitjos. El jesuïta em va dir que em pacifiqués. Que visqués la meva vida tranquil·lament i que ja descobriria el meu camí. Però que visqués en pau. Que calia discernir, però sense presses. Em va tranquil·litzar. Em semblava que em sentia justificat per seguir el meu camí a la universitat. Però la idea de ser jesuïta em tornava a venir amb força. M'adonava que la meva vida com a laic tindria ple sentit, però hi havia alguna cosa més al que havia de respondre.
Llavors vaig començar el meu discerniment sol. Volia no tenir contacte amb els jesuïtes. Tenia por que la seva presència em condicionés, o que no em prenguessin seriosament. I el procés va ser tranquil. Va durar un any i mig. I en realitat va ser simple. Quan pensava, mirant Jesús, que desitjava ser laic, sentia una alegria que m'omplia el cor. Però aquesta alegria durava pocs dies. I quan pensava ser jesuïta sentia una cosa que em durava dies i dies, i les resistències anaven baixant d'intensitat. Encara que aquestes sempre m'anaven acompanyant.
No és que fos tot clar, però el que sentia era un goig superior a les dificultats. I a vegades, m'entraven ganes de plorar d'il·lusió. Dues paraules em van captivar: Jesús i Tot. Sentia que havia de donar una resposta. Llegia l'evangeli i em captivava la persona de Jesús, la seva llibertat, la seva manera de tractar les persones, la seva relació amb el Pare. I em vaig anar imaginant jesuïta.
Llavors vaig anar a veure al meu amic jesuïta i li vaig dir que em semblava que Déu em cridava a la Companyia. Vaig començar uns mesos de discerniment i de confirmació. Sentia un gran goig i, de debò, molt de respecte. Alguns amics m'animaven i altres no entenien res. Però vaig seguir endavant. I el 26 de setembre de 1965 vaig entrar al noviciat. Ja fa 50 anys. Ha estat la millor decisió de la meva vida. Gràcies.»
Pere Borràs, sj
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.