Aquest 2026, la Campanya de Mans Unides "declara la guerra a la fam". Amb aquest lema, l’organització vol fer visible com l’augment imparable de la fam al món està estretament relacionat amb la inestabilitat social, la pobresa estructural i la manca d’oportunitats als països més empobrits. Davant d’aquesta realitat, Mans Unides defensa l’educació com la seva principal “arma”, perquè és un motor de canvi i de transformació social.
En el marc de la nova Campanya, Barcelona ha acollit la visita de Patricio Larrosa, missioner d'origen granadí que fa 34 anys que viu i treballa a Hondures i fundador de l’Asociación Colaboración y Esfuerzo (ACOES), entitat sòcia local de Mans Unides al país centreamericà. ACOES acompanya i impulsa projectes educatius adreçats a la població més vulnerable, promovent que els mateixos beneficiaris esdevinguin agents de canvi dins les seves comunitats. L'any 2017, Larrosa i la seva entitat van ser candidats al Premi Princesa d'Astúries de la Concòrdia.
Com neix el projecte de l’Asociación Colaboración y Esfuerzo?
L’origen d’aquest projecte ve de molt enrere, de quan jo era petit. Quan tenia uns nou o deu anys, algú va venir al poble on jo vivia i ens va dir que al món hi havia moltes persones que patien, i que tots podíem ajudar. Aquell missatge em va marcar profundament. Per això penso que les campanyes de sensibilització són molt importants i que s’han de continuar fent, perquè tothom pot col·laborar a fer que el món sigui millor.
Això s’ha de dir sobretot als infants, als més petits, perquè moltes vegades ni tan sols saben el que passa al món. Jo em vaig preparar, vaig entrar al seminari, i finalment l’any 1992 vaig marxar a Hondures amb la intenció d’ajudar. Abans, m’havia ordenat sacerdot l’any 1985 i havia estat uns quants anys a la diòcesi de Guadix-Baza. Vaig demanar permís al bisbe per fer una missió diocesana, però no va ser possible, i així és com vaig acabar arribant a Hondures.
Quan arriba a Hondures l’any 1992, quina realitat es troba?
La realitat que em vaig trobar és molt semblant a la que hi ha avui, tot i que ara hi ha més tecnologia, centres comercials i coses que abans no existien. Però en el fons la situació continua sent molt semblant: més de la meitat de la població viu en situació de pobresa, i d’aquestes persones pobres, un 40% viuen en situació de misèria.
La vida és molt difícil per a la majoria de la gent. Hondures és una societat molt jove: la meitat de la població té menys de 18 anys, i són sobretot infants i joves amb molt poques possibilitats de formar-se. És molt impactant veure un nen de dotze anys que ha de deixar l’escola per posar-se a treballar d’obrer, vendre fruita al mercat o cuidar altres infants. Quan a una persona se li frustren els projectes de vida, quan no pot desenvolupar les seves capacitats, tota la societat ho acaba pagant. Per això dic sempre que l’educació és la millor eina per lluitar contra la pobresa i la desigualtat.
“quan un infant no pot desenvolupar les seves capacitats, tota la societat ho acaba pagant”
Com sorgeix la idea de crear una associació i com es concreta ACOES?
Quan vaig arribar a Hondures, vaig començar treballant en una parròquia, com a administrador. De seguida em vaig adonar que la dimensió caritativa de l’Església es podia potenciar molt més, perquè la comunitat estava molt necessitada.
En aquest context, una jove de Barcelona que es deia Natàlia Arroyo, que treballava amb una fundació, em va dir que disposava d’uns diners per comprar material educatiu, però que per poder rebre’ls calia crear una associació. Així va ser com, gairebé com una eina necessària, vam crear l’associació amb un grup de joves i escolans que vivien a la parròquia i que també volien estudiar.
Ells mateixos van triar el nom de l’associació. Al principi jo pensava que només serviria per rebre aquella ajuda concreta, però amb el temps ha estat una eina molt valuosa, perquè ens ha permès tenir personalitat jurídica, accedir a subvencions públiques i privades i donar continuïtat al projecte. Tot i això, sempre he tingut clar que l’important no és l’estructura, sinó el contingut: continuar el projecte de Jesús, que és estimar, servir i compartir.
Parlava abans dels joves beneficiaris dels projectes. La idea és que aquells que reben ajuda esdevinguin agents de canvi dins la societat?
Sí, però no només quan acaben la seva formació, sinó des del primer moment. Quan un jove arriba a la missió, ja comença a ajudar. Si un nen sap llegir, ensenya a llegir a un altre; si sap escriure, ajuda a escriure; si estudia matemàtiques a la universitat, ja ensenya matemàtiques. El mateix passa amb la gestió o l’administració.
Actualment, ajudem més de 10.500 estudiants i tenim més de 60 projectes en marxa. Hi ha més de 700 col·laboradors: mares que venen a ajudar a les cuines, pares que cuiden els centres, joves que porten la gestió dels projectes. A Hondures hi ha molta gent que, tot i tenir molts problemes, vol ajudar els altres.
“Quan un jove arriba a la missió, ja comença a ajudar”
Al llarg de més de trenta anys de missió, amb quines dificultats s’ha trobat?
Amb totes les dificultats que es troben en una guerra. El lema d’aquest any de Mans Unides, “Declara la guerra a la fam”, descriu molt bé la realitat d’Hondures. És una guerra constant contra les adversitats, contra els egoismes, les enveges, la corrupció, la manca de recursos.
És una lluita sense treva per eliminar tot allò que fa créixer la pobresa i per obrir horitzons, sobretot als infants i joves, perquè creguin que són capaços i que poden desenvolupar les seves qualitats. Una de les lluites més difícils és contra el pessimisme, contra aquesta idea que hi ha persones condemnades a néixer i morir pobres. El pessimisme és una de les pitjors formes de pobresa.
S’ha trobat amb persones d’aquí que hagin decidit anar a Hondures a col·laborar o a quedar-s’hi?
Sí, sí. L’any passat, per exemple, van venir unes 160 persones a col·laborar amb nosaltres, i d’aquestes, sis s’hi han quedat de manera estable a la missió. Entre elles hi ha persones que aquí tenien una vida professional consolidada. Hi ha un advocat que treballava a Espanya i que, després d’anar a Hondures, es va fer sacerdot. Hi ha una arquitecta que es va fer religiosa, una professora de religió que també es va quedar com a missionera, un enginyer que ha continuat la seva vida allà com a missioner, i altres joves que han vingut de Madrid, Gijón o Barcelona. Actualment, som un petit equip missioner, una petita comunitat, i rebem tothom que vulgui venir. Qualsevol persona que pugui passar un temps amb nosaltres li ho recomano molt, perquè descobreix que el món és molt diferent del que coneixem aquí, i que hi ha realitats i persones en circumstàncies molt diferents.
“Descobreixes que hi ha gent feliç fora d’aquesta societat”
L’experiència missionera pot provocar un canvi profund en la manera de viure?
Sí, sobretot quan t’hi quedes un temps. A poc a poc et va canviant la vida. T’ajuda a entendre que es pot viure amb menys, que es pot viure millor d’una altra manera, que hi ha societats que no giren al voltant del consum, de les rebaixes o de l’oferta constant.
Descobreixes que hi ha gent feliç fora d’aquesta societat, amb una altra escala de valors, amb altres dificultats, però també amb una gran riquesa humana. És una experiència que enriqueix molt.
Després de tants anys, es veu deixant Hondures?
Ara mateix no. Em trobo bé a Hondures, m’agrada ser-hi i m’ajuda molt viure allà. Però també sé que tot és provisional. L’important és escoltar què et demana Déu, que sempre és el mateix: estimar-nos els uns als altres. Allà on sigui, la meva tasca serà sempre veure com puc estimar i servir millor. El lloc pot canviar, però el sentit és el mateix.
És més fàcil trobar Déu en la pobresa?
Sí. Perquè en la pobresa i en la debilitat no hi ha tanta temptació d’autosuficiència. En la riquesa i en l’abundància hi ha la temptació de pensar que no necessitem ningú, que ens ho podem fer tot sols, que som autosuficients. I aquest “jo, jo i jo” no deixa espai a Déu.
A més, és una mentida, perquè ningú no s’ha donat la vida a si mateix. Nosaltres no ens hem creat, depenem d’algú altre. Això vol dir fragilitat, debilitat, i reconèixer que no som déus. Però l’ésser humà sempre ha volgut ser Déu, des de la torre de Babel fins avui. La pobresa ens recorda aquesta veritat: que som fràgils, limitats, i que necessitem els altres i necessitem Déu.
