Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Glòria Barrete –CR) Dignitat, aquell concepte tan emprat i tan poc conegut. Un concepte que aquells que es dediquen a la filosofia moral i ètica els interessa especialment. Expressat potser com a substantiu o com adverbi. Un concepte habitualment utilitzat i que, segons les persones que l'empren, pot tenir un contingut variat.

Per què l'ésser humà té una dignitat inherent? per què l'havia de tenir? o per què no? És una qüestió comuna en molts autors laics i per descomptat a la Doctrina Social de l'Església. El que no és tan obvi és el perquè. Aquest dimecres al vespre la Fundació Joan Maragall i l'Obra Social La Caixa iniciaven al Palau Macaya el seu Cicle Teologia i Pensament Laic, i ho feien amb una primera qüestió complexa, la dignitat humana.

Una de les finalitats a la Fundació Joan Maragall, recordava Francesc Torralba, moderador de l'acte, "és establir ponts entre la cosmovisió cristiana en la que la fundació s'ubica, i el pensament laic, que s'articula en el conjunt del país i d'Europa". Pretenen identificar camps comuns i explorar quines són les línies de fonamentació i els elements diferenciadors de cada posició, "no per evidenciar el que ens separa, sinó per entendre'ns i construir junts".

La primera sessió del Cicle, que s'organitza els dimecres del mes de març, ha tingut com a convidades dues professores d'ètica molt conegudes, tot i que de generacions diferents, com són la Begoña Román i la Victòria Camps.

La dignitat des del pensament religiós

Begoña Román, doctora d'ètica de la Universitat de Barcelona, es dedica especialment a l'ètica aplicada, i presideix el Comitè d'Ètica de Serveis Socials de la Generalitat de Catalunya des de fa molts anys. Román, representant la part de pensament religiós, ha repassat la història del concepte dignitat recordant que, tot i pensar sovint que els fonaments de la paraula són teològics i cristians es pot tenir en compte un antecedent en el món estoic i el seu cosmopolitisme i la seva idea d'igualtat. És, però, el cristianisme qui passa de dir que "no només tots som iguals, sinó que a més igualment dignes", i comença el concepte de dignitat intrínseca.

En el món cristià es fonamentava el concepte de dignitat en que érem igualment fills de Déu dotats de llibertat i responsabilitat. "Això queda molt clar en el pròleg de les tesis de Giovanni Pico della Mirandola al segle XV, ell fa una fonamentació teològica". Quan arribem tres segles més tard a Immanuel Kant, el filòsof prussià fa un intent de fonamentar la dignitat en base a la llibertat de l'ésser, "som dignes perquè som lliures". El perquè som dignes, afirma Román, "és perquè som la única criatura que té capacitat d'autodeterminació". Això va comportar crítiques a Kant que van venir molt més tard, ja que plantejava què fer amb les persones humanes que ja no tenen dignitat perquè ja no tenen autonomia?

Román ha posat d'exemple l'alzheimer, la bogeria, que "fa persones no autònomes", o un assassí que, fent ús de l'autonomia, perd la seva condició de moralitat perquè actua immoralment; "però perd la seva dignitat?", ha preguntat Begoña Román. "El propi Kant se n'adonava que lligar dignitat i autonomia creava fronteres i sempre feia alguna exclusió". Més contemporàniament es diu que la paraula dignitat és massa antropocèntrica i cada vegada es va ampliant més perquè hi puguin cabre persones que no són autònomes, "i inclús animals, la vida, o la biosfera".

Dignitat intrínseca a l'ésser humà

Però, de què parlem quan parlem de dignitat humana? "És alguna cosa que si ho fem des d'un pensament cristià o teològic és quelcom considerat com a sagrat, que no es pot tocar, inviolable, que forma part d'allò que s'ha de protegir". Ja no és el grau d'autonomia d'una persona, "és intrínseca, és inherent, no és un grau, com sí que ho és l'autonomia". No es té més o menys dignitat, no es perd, no te la dona ningú, "està allà intrínsecament". I, des d'un pensament de fe, "és allò que considerem sagrat, digne de veneració i respecte".

Quan ja no és la dignitat el substantiu i passa a ser adverbi, viure o morir dignament, per exemple, "recuperem de nou el concepte d'autonomia". Román ha expressat que diríem que una vida digna o una mort digna "és aquella mort apropiada", en el doble sentit de la paraula. Vol dir que me l'apropio des dels meus valors, "des de la meva capacitat d'autodeterminació", però també significa una vida i una mort "que jo la controlo i l'autodetermino".

La dignitat té a veure, segons Román, "amb un tret pel qual volem caracteritzar-nos com a humans". Fa referència a una característica que com a humans volem que ens continuï identificant, i que tot i no saber molt bé que és, "val la pena preservar i respectar".

La dignitat des del pensament laic

Victòria Camps, catedràtica emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha recordat que Ciceró identifica la dignitat amb la decència, amb el decorum, "entén la dignitat com una característica que només tenen uns quants". A l'Edat Mitjana, en que el pensament filosòfic és un pensament teològic, la dignitat humana "ve donada perquè és una criatura divina, creada a semblança de Déu". Aquesta semblança li dona una dignitat fonamental. "Aquí hi ha una diferència fonamental entre el pensament religiós i laic, atribueix a la persona indignitat consubstancial a la seva condició terrenal".

Després un autor espanyol, Fernán Pérez de Oliva, i Kant després, parla de dignitat humana que segueix sent la diferència entre la condició humana i l'animal, "i s'identifica amb l'autonomia i amb el respecte". Kant també fa una distinció clara entre els homes i els que no ho són; "els homes tenen una dignitat i no tenen preu", diu Kant. La dignitat acaba sent "la negació de l'esclavitud. L'home no ha de ser tractat com un esclau. Aquesta és la distinció més clara, que l'ésser humà no pot ser esclavitzat".

Camps, autora d'una llarga producció assagista i multi premiada, ha afirmat que "definim la condició humana des de la perspectiva de la dignitat". Som humans perquè som dignes, i aquesta dignitat la definim perquè som humans, "és un cercle". Hi ha persones que no tenen autonomia i malgrat això són dignes. "El concepte de dignitat és un concepte borrós".

La raó com a fonament

Però, on fonamentem aquesta dignitat? Camps recorda que des del punt de vista religiós, "entenem la humanitat amb una dignitat intrínseca perquè som creats per Déu, per tant la dignitat ve d'aquesta creació divina". Si eliminem l'element teològic, què ens queda? "Ens queda la raó". Al llarg de la història s'ha anat acceptant, cada vegada més unànimement, "que hi ha uns valors fonamentals que ens constitueixen, i un és el de la dignitat". No és tant la raó, per a Camps, com la història, des del punt de vista moral i no pas pràctic, com per exemple en la Declaració Universal de Drets Humans.

Aquí sí que hi ha una diferència, entre religiós i laic, respecte a com s'ha d'entendre a la pràctica aquesta dignitat bàsica de la condició humana. Per a Camps, representant del pensament laic, la diferència fonamental "és que en el cas diví de la dignitat significa acceptar una sacralitat de la vida humana, i aquesta sacralitat vol dir que la vida humana és indisponible de la persona que la posseeix"; des d'aquesta perspectiva apropiar-se de la mort és gairebé impossible. En canvi, una fonamentació no religiosa de la dignitat no només accepta aquesta disponibilitat de la pròpia vida sinó que "la converteix en una manera de manifestar la pròpia dignitat".

En el moment que hem acceptat no només que dignitat vol dir llibertat, autonomia, sinó autonomia per a tothom, quan es perd la dignitat humana? Com? Camps recorda que "el comportament immoral de la persona no li fa perdre aquesta dignitat intrínseca de la persona". Quan una persona decideix treure's la vida ho decideix perquè pensa que la seva vida ja no és digna de ser viscuda.

Això, explica Camps, pot passar per dues raons fonamentals: "una la de Primo Levi que es treu la vida després de viure en un camp de concentració nazi, se n'adona que després d'allò no és digne de viure". També Soyinka, nobel nigerià, que afirma "que només les accions dels humans poden acabar afectant la dignitat de les persones". Aquesta és una manera de perdre la dignitat, "quan s'arriba a un extrem d'indignitat que una persona pensa que ja no val la pena viure".

L'altra raó, podria ser en casos d'eutanàsia, que no és provinent d'altres persones. Es tracta de formes de vida "que un mateix considera que són indignes de viure la condició humana". Aquestes situacions ens porten davant d'una paradoxa, afirma Camps, "per preservar la dignitat de la vida humana no els queda més remei que treure's la vida o buscar la mort".

Els pressupòsits d'ambdós pensaments

Francesc Torralba ha clos l'acte identificant els fonaments de la dignitat des del pensament religiós i laic, i també quines conseqüències distintes té el fet de tractar dignament una persona i un mateix. El filòsof observa que tant en la fonamentació teològica com la laica, hi ha uns pressupòsits.

"En el cas dels teològics n'hi ha tres: que Déu és, que Déu ha creat, i ha creat un ésser a imatge i semblança". En el cas del pensament laic es pressuposa molt la idea "que l'ésser humà és capaç d'autodeterminar-se, capaç d'actes lliures". En el morir és on hi ha la diferència.

El Cicle Teologia i Pensament Laic, organitzat conjuntament amb l'Obra Social La Caixa, comptarà el proper dimecres 8 de març amb el tema 'La cura de la naturalesa', l'activitat és oberta però cal inscripció prèvia.