Les paraules del papa Francesc, un pontificat des de l’hemisferi sud

Què ha canviat en els deu anys del papa Francesc?

Daniel Palau –CR Una mirada global als textos, homilies i documents, del papa Francesc és un exercici arriscat, tant pel que fa a una possible generalització, temptació força evident inicialment, com també a una certa visió parcial del seu contingut, error mai volgut però inherent a qualsevol exercici hermenèutic. El cert és que tots ens apropem a realitats comunes i compartides, però les vivim i entenem de maneres diferents. Som humans.

Així, doncs, el primer que podem afirmar del pontificat de Francesc, quan just fa poc que ens ha deixat el papa Benet XVI, és que Europa ha tingut dificultats evidents per entendre no tant el que deia, sinó el perquè deia el que deia.

El pontificat de Francesc té unes arrels molt profundes a una trajectòria pastoral que té els seus inicis en una realitat molt concreta, una gran ciutat de l’hemisferi sud lluny d’Europa: Buenos Aires. El món és complex i les propostes evangelitzadores són resposta a situacions concretes. El món de les perifèries existencials ha trobat un ressò mediàtic universal, com mai. Els desheretats han estat escoltats i al mateix temps, han fet sentir la seva veu, a través de la visió d’un pastor que els ha conegut, els ha acollit i ha compartit amb ells les seves ferides i també les seves il·lusions. El plantejament de la jornada mundial dels pobres; el reconeixement de la força dels moviments populars; la sintonia real amb els homes i dones ferits i exclosos, de vegades per la mateixa Església; han posat en relleu no només la urgència d’una reubicació dels plans pastorals a favor d’unes relacions humanes més personalitzades, sinó una real inclusió de l’existència dels perifèrics en el si de l’Església.

Les paraules del papa Francesc han estat sempre d’inclusió. Déu ha vingut a través del seu Fill per salvar tota la humanitat i no només a uns quants. Les seves primeres paraules des del balcó de la basílica de sant Pere, ja posaven en relleu no només l’estima pel poble, sinó la ferma convicció en la força de la pregària que el poble realitza, “pregueu per mi”. El papa Francesc ha volgut posar en relleu altra vegada la importància de les relacions entre els qui ens diem cristians, no pas per establir-nos com un bloc d’oposició ideològic, sinó com un “poble de pobles” guiat per l’Esperit Sant, capaç de generar espais d’encontre, d’escolta i de misericòrdia.

Indubtablement, entre les seves paraules han aparegut moltes expressions que s’han anat repetint a manera d’eslògans pastorals. Res més lluny de la intenció de Bergoglio, per qui no és comprensible la missió de l’Església amb una mena d’operació estètica.

Les expressions i els accents de les seves homilies més aviat ens venen a recordar la importància de l’opció missionera per a tota l’Església i la corresponsabilitat de tots els cristians per raó del baptisme rebut. No tenim només una missió, sinó que bàsicament tots som missió i aquesta realitat la manifestem a través d’opcions concretes. Bàsicament a través de la nostra capacitat d’escolta vers Déu, vers la creació, vers els més pobres i vers un mateix. Això s’expressa més a través d’imatges que no pas de conceptes, d’aquí la vivesa i la força de les seves homilies i també dels seus gestos. L’homilia pronunciada a Lesbos no deixa de ser el clam d’un home de fe que encara apunta a una humanitat constructora de ponts vers l’esperança.

El papa Francesc no es conforma amb una pastoral evangelitzadora que sigui un pur sosteniment i conservació de les estructures eclesials existents, sinó que apunta a una missió encarnada, competent per mostrar una sana i responsable flexibilitat en cada escenari humà i, per tant, capaç de manifestar el do d’una acollida real i una hospitalitat sincera, que té en el respecte per la dignitat de la vida un element indiscutible.

Vet aquí, que les paraules del papa Francesc neixen de realitats humanes molt concretes. No ens trobem davant d’un mestratge teòric ni distant, sinó davant d’una pastoral de proximitat més que evident. És ben cert que de vegades les seves aportacions no han estat pas breus, almenys pel que fa als seus grans textos magisterials, encícliques i exhortacions postsinodals incloses. El que comunica no són idees complexes, tots convenim a veure què són idees evidents, nascudes d’una vida orant fidel i d’una comprensió bíblica de la mateixa història. Amb tot, aquesta senzillesa crea sorpresa i admiració al mateix temps. Això ens trasllada, humilment així ho llegeixo, a una clara voluntat de ser un creient que aposta més pels processos que pels resultats.

S’entén, doncs, que la reforma eclesial pel papa Francesc no sigui altra cosa que posar en marxa un seguit de dinamismes a partir dels quals es generi un clar desig de major santedat i de major adhesió a Jesucrist, preveient reformes a curt termini, a mitjà termini i a llarg termini.

Segons el papa Francesc qualsevol procés ha de ser clarament obert no estratègic, històric no pas teòric, atent a trobar Déu en les petites passes i petites decisions, a acceptar els propis límits i conflictes, i a afrontar les temptacions de l’individualisme i l’egoisme principalment, sempre presents en la vida cristiana. La seva convicció profunda en els processos conviden al fet que l’Església elabori la seva reflexió en els escenaris de la història i en la vida concreta. La teologia necessita restar connectada estretament amb el misteri de la vida, com el sensus fidei amb el magisteri per a una verificació de la sinodalitat. La pastoral, doncs, ha passat a ser una síntesi urgent plena d’equilibris, però sobretot necessària, molt més que els plantejaments monòtons i repetitius o bé que algunes abstraccions teològiques que no responen als neguits dels homes i dones d’avui.

Un altre element indiscutible que ens ha provocat un repensament al llarg d’aquest pontificat és la seva insistència a posar-nos en camí. La sinodalitat com una pràctica pastoral de maduresa eclesial ha estat i és, sense dubte, el gran exercici de conversió pastoral que el papa Francesc ha demanat.

La manifestació sinodal no pot ser tinguda com una realitat passatgera ni ocasional. El tombant d’època que vivim no és un gir ocasional. No parlem d’una època de canvi sinó d’un canvi d’època. Se’ns fa, doncs, imprescindible entrar en una experiència de fe compartida en la qual ens redescobrim els uns vers els altres com a germans i, per tant, artesans de pau per al nostre món. La sinodalitat ens convida a una major vivència fraternal entre homes i dones creients, a partir de la qual l’espiritualitat de l’escolta sorgeix com el tret principal d’una maduresa personal cristiana clarament volguda. Només escoltant ens aproximarem a un estil de vida en què el servei sigui el veritable signe de la vida cristiana. Ha estat ben notòries les paraules adreçades a diversos cossos diplomàtics, també als de la santa Seu, recordant-los la importància de fugir del clericalisme o la diplomàcia freda, per tal de ser veritables ambaixadors de misericòrdia i reconciliació.

Encara un darrer detall que ens aporten els textos del papa Francesc és la importància del discerniment en la vida de qualsevol cristià i, per tant, en la vida de l’Església. Diverses vegades el papa Francesc ha recordat la importància que els joves no perdin les seves arrels tenint cura dels seus avantpassats i que els ancians vetllin pels més joves, així com de l’atenció i respecte per totes les nostres relacions, amb la mateixa cultura i la creació. La vida cristiana està cridada a viure amb els ulls ben oberts per identificar i reconèixer el pas de Déu. Els cristians són cridats, segons el papa Francesc, a ser místics perquè són capaços de veure Déu en el tram actual de la història, però sobretot perquè amb la seva implicació social resten oberts a treballar a favor del creixement del Regne de Déu.

Finalment, les paraules del papa Francesc no descuiden la centralitat i importància del Crist. El Fill de Déu va al davant, se situa anticipadament en aquells indrets i situacions a les quals nosaltres som enviats com a missioners. La nostra predicació, formal o informal, no pot ser altra cosa que l’anunci de la presència viva de Crist. Francesc al·ludeix a un anunci clar de la salvació, guanyada per Crist, sense pompositats i sense enigmes, amb tota la nitidesa possible. Al mateix temps, però, aquest anunci ha de ser acompanyat per la coherència del testimoni en el qual la vida i la fe no caminen separadament, sinó que troben punts de sutura satisfactoris i, per tant, ajuden al creient a continuar cercant la fe i a continuar vivint les benaurances, camí indubtable vers la santedat.

El papa Francesc no es refereix a Crist descuidant la importància de l’Esperit Sant, d’aquí les més que repetides al·lusions al “poble sant de Déu”, aquell que lluita contra l’excés de l’individualisme, del voluntarisme o d’una fe massa pensada, abstracta i poc viscuda. La crida a la santedat apareix, doncs, com la veritable configuració cristiana per una vida eclesial que requereix equilibris, força i coratge missioners. Aquesta constant sorpresa que genera el papa Francesc no és sinó fruit d’un home que viu la vida amb fe i des de la fe i, per tant, algú que fa del discerniment una pràctica quotidiana, per tal de continuar configurant-se al misteri de l’Amor de Déu que omple tota la seva existència, tant personal com eclesial.

Daniel Palau Valero és prevere de Sant Feliu de Llobregat i director de la Càtedra Pont i Gol