Papa Francesc: “Tota història humana és, d’alguna manera, història divina”

(Vatican News) El papa Francesc dedica el seu Missatge d'enguany amb motiu de la LIV Jornada Mundial de les Comunicacions Socials al tema de la narració, ja que – com ell mateix explica – “per a no perdre'ns necessitem respirar la veritat de les bones històries: històries que construeixin, no que destrueixin; històries que ajudin a retrobar les arrels i la força per avançar junts”.

Al llarg de cinc punts el Pontífex explica la importància dels relats que han d'estar a l'altura de la humanitat a la qual Jesús la va elevar, ja que “tota història humana té una dignitat que no pot suprimir-se”. I afegeix que “no hi ha històries humanes insignificants o petites”, perquè “després que Déu es va fer història, tota història humana és, d'alguna manera, història divina”.

Teixir històries

Tenint en compte que “l'home és un ésser narrador”, el Papa recorda que “els relats ens ensenyen; plasmen les nostres conviccions i els nostres comportaments; ens poden ajudar a entendre i a dir qui som”. Sí, perquè com escriu: “L'home no és solament l'únic ésser que necessita vestir-se per cobrir la seva vulnerabilitat, sinó que també és l'únic ésser que necessita ‘revestir-se’ d'històries per custodiar la seva pròpia vida”. I, de fet, “submergint-nos en les històries” – escriu Francesc – “podem trobar motivacions heroiques per enfrontar els reptes de la vida”. Al que afegeix:

“L'home és un ésser narrador perquè és un ésser en realització, que es descobreix i s'enriqueix en les trames dels seus dies. Però, des del principi, el nostre relat es veu amenaçat: en la història serpenteja el mal”

No totes les històries són bones

Naturalment Francesc sap que no totes les històries són bones. De fet moltes “ens narcotitzen” – escriu – “convencent-nos que necessitem contínuament tenir, posseir, consumir per ser feliços”. I afegeix que “gairebé no ens adonem de com ens tornem àvids de xafarderies i d'enraonies, de quanta violència i falsedat consumim”. Al que posa de manifest que “en lloc de relats constructius, que són un aglutinant dels llaços socials i del teixit cultural, es fabriquen històries destructives i provocadores, que desgasten i trenquen els fils fràgils de la convivència”.

“Recopilant informació no contrastada, repetint discursos trivials i falsament persuasius, assetjant amb proclames d'odi, no es teixeix la història humana, sinó que es despulla l'home de la dignitat”

D'altra banda, el Pontífex refereix que en la nostra època, “en la qual la falsificació és cada vegada més sofisticada i aconsegueix nivells exponencials” (el deepfake), “necessitem saviesa per rebre i crear relats bells, veritables i bons”.

“Necessitem valor per rebutjar els que són falsos i malvats. Necessitem paciència i discerniment per redescobrir històries que ens ajudin a no perdre el fil entre les moltes laceracions d'avui; històries que treguin a la llum la veritat del que som, fins i tot en l'heroïcitat ignorada de la vida quotidiana”.

La Història de les històries

Després de reafirmar que la Sagrada Escriptura “és una Història d'històries”, Francesc escriu que “a través de la seva narració Déu crida a les coses a la vida i, com a colofó, crea a l'home i a la dona com els seus interlocutors lliures, generadors d'història al costat d'Ell”. I recorda que “no naixem realitzats, sinó que necessitem constantment ser ‘teixits’ i ‘brodats’”; perquè “la vida ens va ser donada per convidar-nos a continuar teixint aquesta ‘obra admirable’ que som”.

I en aquest sentit, el Pontífex destaca que la Bíblia “és la gran història d'amor entre Déu i la humanitat”, en el centre de la qual està Jesús, atès que “la seva història porta al compliment l'amor de Déu per a l'home i, al mateix temps, la història d'amor de l'home per a Déu”. D'altra banda, en recordar que el títol d'aquest Missatge està pres del llibre de l'Èxode, que constitueix un relat fonamental, en el qual Déu intervé en la història del seu poble, el Sant Pare agrega textualment:

“De fet, quan els fills d'Israel estaven esclavitzats van clamar a Déu, Ell els va escoltar i va rememorar: ‘Déu es va recordar de la seva aliança amb Abraham, Isaac i Jacob’ (…). De la memòria de Déu brolla l'alliberament de l'opressió, que té lloc a través de signes i prodigis”.

El Déu de la vida es comunica explicant la vida

El papa Francesc no deixa de recordar que Jesús parlava de Déu no amb raonaments abstractes, sinó amb paràboles i narracions breus, preses de la vida quotidiana. I explica que d'aquesta manera “per al que l'escolta, la història es fa vida: aquesta narració entra en la vida de qui l'escolta i la transforma”. Per aquesta raó no és casual que “també els Evangelis siguin relats”, atès que mentre ens informen sobre Jesús, ens “transformen” i conformen a Ell:

“L'Evangeli de Joan ens diu que el Narrador per excel·lència – el Verb, la Paraula – es va fer narració: ‘El Fill únic, que està en el si del Pare, Ell l'ha comptat’”.

Una història que es renova

El papa Francesc recorda que “la història de Crist no és patrimoni del passat”, sinó que “és la nostra història, sempre actual”. A més “ens diu que no hi ha històries humanes insignificants o petites”, perquè “després que Déu es va fer història, tota història humana és, d'alguna manera, història divina”.

“En la història de cada home, el Pare torna a veure la història del seu Fill que va baixar a la terra. Tota història humana té una dignitat que no pot suprimir-se”.

El Pontífex escriu que “re-cordar significa efectivament portar al cor, ‘escriure’ en el cor. Per obra de l'Esperit Sant cada història, fins i tot la més oblidada, fins i tot la que sembla estar escrita amb les línies més tortes, pot tornar-se inspirada, pot renéixer com una obra mestra, convertint-se en un apèndix de l'Evangeli”.

Com les Confessions d'Agustín. Com El Relat del Pelegrí d'Ignacio. Com la Història d'una ànima de Teresita del Nen Jesús. Com Els Nuvis, com Els Germans Karamazov. Com tantes innombrables històries que han escenificat admirablement la trobada entre la llibertat de Déu i la de l'home. Cadascun de nosaltres coneix diferents històries que fan olor d'Evangeli, que han donat testimoniatge de l'Amor que transforma la vida. Aquestes històries requereixen que les hi comparteixi, les hi expliqui i les hi faci viure en totes les èpoques, amb tots els llenguatges i per tots els mitjans.

Una història que ens renova

Cap al final del seu Missatge el Papa escriu que “en tot gran relat entra en joc el nostre”, atès que en llegir l'Escriptura, les històries dels sants, i també altres textos que han sabut llegir l'ànima de l'home i treure a la llum la seva bellesa, el “Esperit Sant és lliure d'escriure en el nostre cor, renovant en nosaltres la memòria del que som als ulls de Déu”.

Quan rememorem l'amor que ens va crear i ens va salvar, quan posem amor en les nostres històries diàries, quan teixim de misericòrdia les trames dels nostres dies, llavors passem pàgina. Ja no estem nuats als records i a les tristeses, enllaçats a una memòria malalta que ens empresona el cor, sinó que obrint-nos als altres, ens obrim a la visió mateixa del Narrador.

Contar-li a Déu la nostra història mai és inútil; encara que la crònica dels esdeveniments romangui inalterada, canvien el sentit i la perspectiva. Explicar-se al Senyor és entrar en la seva mirada d'amor compassiu cap a nosaltres i cap als altres. A Ell podem narrar-li les històries que vivim, portar-li a les persones, confiar-li les situacions. Amb Ell podem nuar el teixit de la vida, apedaçant els trencats i els esquinçalls. Quant ho necessitem tots!

“Ningú és un extra en l'escenari del món i la història de cadascun està oberta a la possibilitat de canviar. Fins i tot quan comptem el mal podem aprendre a deixar espai a la redempció, podem reconèixer enmig del mal el dinamisme del bé i fer-li lloc”

No es tracta, doncs, de seguir la lògica del storytelling, ni de fer o fer-se publicitat, sinó de rememorar el que som als ulls de Déu, de donar testimoniatge del que l'Esperit escriu en els cors, de revelar a cadascun que la seva història conté obres meravelloses.

El Papa conclou el seu missatge convidant a encomanar-se a aquesta dona “que va teixir la humanitat de Déu en el seu si” i, tal com diu l'Evangeli, “va entreteixir tot el que li succeïa”. I ho fa amb una oració en la qual demana ajuda “a aquella que va saber desfer els nusos de la vida amb la força suau de l'amor”:

Oh María, dona i mare, tu vas teixir en el teu si la Paraula divina, tu vas narrar amb la teva vida les obres magnífiques de Déu. Escolta les nostres històries, guarda-les en el teu cor i fes teves aquestes històries que ningú vol escoltar. Ensenya'ns a reconèixer el fil bo que guia la història. Mira el cúmul de nusos en què s'ha embullat la nostra vida, paralitzant la nostra memòria. Les teves mans delicades poden desfer qualsevol nus. Dona de l'Esperit, mare de la confiança, inspira'ns també a nosaltres. Ajuda'ns a construir històries de pau, històries de futur. I mostra'ns el camí per a recórrer-les junts.

El Papa Francesc dedica el seu Missatge d'enguany amb motiu de la LIV Jornada Mundial de les Comunicacions Socials al tema de la narració, ja que – com ell mateix explica – “per a no perdre'ns necessitem respirar la veritat de les bones històries: històries que construeixin, no que destrueixin; històries que ajudin a retrobar les arrels i la força per avançar junts”.

Al llarg de cinc punts el Pontífex explica la importància dels relats que han d'estar a l'altura de la humanitat a la qual Jesús la va elevar, ja que “tota història humana té una dignitat que no pot suprimir-se”. I afegeix que “no hi ha històries humanes insignificants o petites”, perquè “després que Déu es va fer història, tota història humana és, d'alguna manera, història divina”.

Teixir històries

Tenint en compte que “l'home és un ésser narrador”, el Papa recorda que “els relats ens ensenyen; plasmen les nostres conviccions i els nostres comportaments; ens poden ajudar a entendre i a dir qui som”. Sí, perquè com escriu: “L'home no és solament l'únic ésser que necessita vestir-se per cobrir la seva vulnerabilitat, sinó que també és l'únic ésser que necessita ‘revestir-se’ d'històries per custodiar la seva pròpia vida”. I, de fet, “submergint-nos en les històries” – escriu Francesc – “podem trobar motivacions heroiques per enfrontar els reptes de la vida”. Al que afegeix:

“L'home és un ésser narrador perquè és un ésser en realització, que es descobreix i s'enriqueix en les trames dels seus dies. Però, des del principi, el nostre relat es veu amenaçat: en la història serpenteja el mal”

No totes les històries són bones

Naturalment Francesc sap que no totes les històries són bones. De fet moltes “ens narcotitzen” – escriu – “convencent-nos que necessitem contínuament tenir, posseir, consumir per ser feliços”. I afegeix que “gairebé no ens adonem de com ens tornem àvids de xafarderies i d'enraonies, de quanta violència i falsedat consumim”. Al que posa de manifest que “en lloc de relats constructius, que són un aglutinant dels llaços socials i del teixit cultural, es fabriquen històries destructives i provocadores, que desgasten i trenquen els fils fràgils de la convivència”.

“Recopilant informació no contrastada, repetint discursos trivials i falsament persuasius, assetjant amb proclames d'odi, no es teixeix la història humana, sinó que es despulla l'home de la dignitat”

D'altra banda, el Pontífex refereix que en la nostra època, “en la qual la falsificació és cada vegada més sofisticada i aconsegueix nivells exponencials” (el deepfake), “necessitem saviesa per rebre i crear relats bells, veritables i bons”.

“Necessitem valor per rebutjar els que són falsos i malvats. Necessitem paciència i discerniment per redescobrir històries que ens ajudin a no perdre el fil entre les moltes laceracions d'avui; històries que treguin a la llum la veritat del que som, fins i tot en l'heroïcitat ignorada de la vida quotidiana”.

La Història de les històries

Després de reafirmar que la Sagrada Escriptura “és una Història d'històries”, Francesc escriu que “a través de la seva narració Déu crida a les coses a la vida i, com a colofó, crea a l'home i a la dona com els seus interlocutors lliures, generadors d'història al costat d'Ell”. I recorda que “no naixem realitzats, sinó que necessitem constantment ser ‘teixits’ i ‘brodats’”; perquè “la vida ens va ser donada per convidar-nos a continuar teixint aquesta ‘obra admirable’ que som”.

I en aquest sentit, el Pontífex destaca que la Bíblia “és la gran història d'amor entre Déu i la humanitat”, en el centre de la qual està Jesús, atès que “la seva història porta al compliment l'amor de Déu per a l'home i, al mateix temps, la història d'amor de l'home per a Déu”. D'altra banda, en recordar que el títol d'aquest Missatge està pres del llibre de l'Èxode, que constitueix un relat fonamental, en el qual Déu intervé en la història del seu poble, el Sant Pare agrega textualment:

“De fet, quan els fills d'Israel estaven esclavitzats van clamar a Déu, Ell els va escoltar i va rememorar: ‘Déu es va recordar de la seva aliança amb Abraham, Isaac i Jacob’ (…). De la memòria de Déu brolla l'alliberament de l'opressió, que té lloc a través de signes i prodigis”.

El Déu de la vida es comunica explicant la vida

El papa Francesc no deixa de recordar que Jesús parlava de Déu no amb raonaments abstractes, sinó amb paràboles i narracions breus, preses de la vida quotidiana. I explica que d'aquesta manera “per al que l'escolta, la història es fa vida: aquesta narració entra en la vida de qui l'escolta i la transforma”. Per aquesta raó no és casual que “també els Evangelis siguin relats”, atès que mentre ens informen sobre Jesús, ens “transformen” i conformen a Ell:

“L'Evangeli de Joan ens diu que el Narrador per excel·lència – el Verb, la Paraula – es va fer narració: ‘El Fill únic, que està en el si del Pare, Ell l'ha comptat’”.

Una història que es renova

El papa Francesc recorda que “la història de Crist no és patrimoni del passat”, sinó que “és la nostra història, sempre actual”. A més “ens diu que no hi ha històries humanes insignificants o petites”, perquè “després que Déu es va fer història, tota història humana és, d'alguna manera, història divina”.

“En la història de cada home, el Pare torna a veure la història del seu Fill que va baixar a la terra. Tota història humana té una dignitat que no pot suprimir-se”.

El Pontífex escriu que “re-cordar significa efectivament portar al cor, ‘escriure’ en el cor. Per obra de l'Esperit Sant cada història, fins i tot la més oblidada, fins i tot la que sembla estar escrita amb les línies més tortes, pot tornar-se inspirada, pot renéixer com una obra mestra, convertint-se en un apèndix de l'Evangeli”.

Com les Confessions d'Agustín. Com El Relat del Pelegrí d'Ignacio. Com la Història d'una ànima de Teresita del Nen Jesús. Com Els Nuvis, com Els Germans Karamazov. Com tantes innombrables històries que han escenificat admirablement la trobada entre la llibertat de Déu i la de l'home. Cadascun de nosaltres coneix diferents històries que fan olor d'Evangeli, que han donat testimoniatge de l'Amor que transforma la vida. Aquestes històries requereixen que les hi comparteixi, les hi expliqui i les hi faci viure en totes les èpoques, amb tots els llenguatges i per tots els mitjans.

Una història que ens renova

Cap al final del seu Missatge el Papa escriu que “en tot gran relat entra en joc el nostre”, atès que en llegir l'Escriptura, les històries dels sants, i també altres textos que han sabut llegir l'ànima de l'home i treure a la llum la seva bellesa, el “Esperit Sant és lliure d'escriure en el nostre cor, renovant en nosaltres la memòria del que som als ulls de Déu”.

Quan rememorem l'amor que ens va crear i ens va salvar, quan posem amor en les nostres històries diàries, quan teixim de misericòrdia les trames dels nostres dies, llavors passem pàgina. Ja no estem nuats als records i a les tristeses, enllaçats a una memòria malalta que ens empresona el cor, sinó que obrint-nos als altres, ens obrim a la visió mateixa del Narrador.

Contar-li a Déu la nostra història mai és inútil; encara que la crònica dels esdeveniments romangui inalterada, canvien el sentit i la perspectiva. Explicar-se al Senyor és entrar en la seva mirada d'amor compassiu cap a nosaltres i cap als altres. A Ell podem narrar-li les històries que vivim, portar-li a les persones, confiar-li les situacions. Amb Ell podem nuar el teixit de la vida, apedaçant els trencats i els esquinçalls. Quant ho necessitem tots!

“Ningú és un extra en l'escenari del món i la història de cadascun està oberta a la possibilitat de canviar. Fins i tot quan comptem el mal podem aprendre a deixar espai a la redempció, podem reconèixer enmig del mal el dinamisme del bé i fer-li lloc”

No es tracta, doncs, de seguir la lògica del storytelling, ni de fer o fer-se publicitat, sinó de rememorar el que som als ulls de Déu, de donar testimoniatge del que l'Esperit escriu en els cors, de revelar a cadascun que la seva història conté obres meravelloses.

El Papa conclou el seu missatge convidant a encomanar-se a aquesta dona “que va teixir la humanitat de Déu en el seu si” i, tal com diu l'Evangeli, “va entreteixir tot el que li succeïa”. I ho fa amb una oració en la qual demana ajuda “a aquella que va saber desfer els nusos de la vida amb la força suau de l'amor”:

Oh María, dona i mare, tu vas teixir en el teu si la Paraula divina, tu vas narrar amb la teva vida les obres magnífiques de Déu. Escolta les nostres històries, guarda-les en el teu cor i fes teves aquestes històries que ningú vol escoltar. Ensenya'ns a reconèixer el fil bo que guia la història. Mira el cúmul de nusos en què s'ha embullat la nostra vida, paralitzant la nostra memòria. Les teves mans delicades poden desfer qualsevol nus. Dona de l'Esperit, mare de la confiança, inspira'ns també a nosaltres. Ajuda'ns a construir històries de pau, històries de futur. I mostra'ns el camí per a recórrer-les junts.