El papa Francesc i la crisi dels abusos sexuals

Què ha canviat en els deu anys del papa Francesc?

Jordi Bertomeu –CR “És una tragèdia per a l’Església”. Amb aquestes paraules de l'1 de maig del 2016 i d'altres, el papa Francesc ha expressat la seva consternació per un problema que està encara molt lluny de resoldre’s.

Des del primer moment del pontificat, Francesc ha assumit com a pròpia la “tolerància zero” proclamada pels seus dos immediats predecessors. Posteriorment, el març del 2014, va constituir la ‘Pontifícia Comissió per a la Protecció dels Menors’ i des del 2015 va fer dos canvis legislatius importants: un d’ells per millorar el tractament processal dels casos seguits per decret extrajudicial (cf. Col·legi per l’examen dels recursos del 2015); l’altre, per perseguir la negligència entre els pastors (m.p. Com una mare amorosa del 2016). Aquest darrer, massa revolucionari en el seu moment, tingué una més que tèbia acollida i passà de manera interessada a l’oblit.

Amb tot, el veritable i decisiu impuls legislatiu per posar fi a l’encobriment, un problema accessori al dels abusos, el donà Francesc a partir de la ‘Missió Scicluna’ al Xile, al febrer i maig del 2018, en la qual vaig ser part integrant. A partir de l’’Informe’ que la va seguir, el Sant Pare va entendre que una legislació antiabusos, per perfecta que sigui, no resol el problema si no va acompanyada d’un canvi de mentalitat en profunditat. Durant segles, l’Església ha caigut en l’error de tantes institucions seculars, tendint a protegir-se en un corporativisme mundà que descuida el bé de les persones. L’experiència de Xile, amb una Església sorda al clam de les víctimes, posà al descobert que una gestió jurídica eficient dels abusos és impossible sense una voluntat decidida per la justícia reparadora i la prevenció.

D’una manera absolutament innovadora, a la Carta al Poble de Déu de l’agost de 2018, importantíssima per entendre aquest pontificat, el Papa va posar en el mateix pla comprensiu l’abús de poder, el sexual i el de consciència. Francesc prové del context cultural i eclesial llatinoamericà. S’ha format en la tradició ignasiana. El seu estil de govern pastoral no s’entendria sense un discerniment continu dels esperits. Manifestant una vegada més la seva llibertat d’esperit, va reaccionar amb les víctimes de Karadima amb un recorregut personal de reparació. No era l’Església la que demanava genèricament perdó. Ho feia el mateix Papa pels mateixos errors.

Francesc va concloure que l’abús sexual de menors no és només producte d’una transgressió sexual, com afirmà el seu predecessor, sinó d’una concepció clerical i, per tant, elitista, del ministeri pastoral. En lloc d’entendre aquest darrer com un servei, es percep per uns pocs com un status que dona lloc a “privilegis” indeguts, entre ells el del plaer sexual. Les conclusions dels dos Sants Pares són complementàries i permeten explicar l’extrema gravetat de l’emergència actual: des de la perspectiva global que dona treballar a un dicasteri romà, la comparo amb un camp minat on, periòdicament, esclaten determinats casos que ens fan passar d’una aparent tranquil·litat a la consternació social més profunda.

Assumint la necessitat de tenir una església més “transparent, responsable i disposada a donar comptes” (Cimera del 21 a 24 de febrer de 2019), Francesc no només va disposar que l’Estat de la Ciutat del Vaticà tingués una legislació antiabusos amb els criteris de qualitat propis dels estats més avançats (26 de març de 2019), sinó que va emanar una llei per implementar a totes les diòcesis del món “estructures estables i fàcilment accessibles” per rebre les denúncies de delictes no només comesos per clergues, sinó per altres fidels i no només on els menors eren les víctimes, sinó també els “adults vulnerables” (m.p. Vos estis lux mundi, en vigor des del 1r de juny de 2019).

Amb dos Rescripta ex audientia Ss.mi (3 i 6 de desembre de 2019) va redefinir la confidencialitat d’aquestes causes (les denúncies, processos i decisions no estan subjectes al secret pontifici i, per tant, els ordinaris poden dispensar més fàcilment del secret d’ofici que encara regeix en elles) i va facilitar l’accés a les mateixes de més operadors del dret.

El temps de la pandèmia de la Covid-19 tampoc fou obstacle per a una ingent activitat legislativa: el Vademécum, del 2020, va fer pública la praxi del Dicasteri per primer cop a la història; la reforma en profunditat del Llibre VI del Codi de Dret Canònic (8 desembre 2021) i del m.p. Sacramentorum sanctitatis tutela (2021) van obrir nous camins per la persecució penal dels abusos sexuals a l’Església.

Un primer balanç d’aquests deu anys de pontificat no pot ser sinó summament positiu pel que fa a la matèria que ens ocupa. Juntament amb sant Joan Pau II i Benet XVI, Francesc ha dotat l’Església d’una legislació antiabusos equiparada, sinó a l’avantguarda, de les altres legislacions. El Papa, a més, ha estat capaç de despertar en tots els fidels, no sols en els de l’àmbit anglosaxó i centro-europeu, la consciència de treballar per una “cultura de la prevenció” oposada a una “cultura de l’abús”. Això és evident a Llatinoamèrica, on està la meitat de la població catòlica mundial i on en els darrers anys centenars d’agents de pastoral es formen, fins i tot telemàticament, en institucions com la CLAR, CEPROME i diverses universitats. Francesc, per tant, obre processos i un d’ells, potser el més important, és el de treballar per unes relacions cada cop més sanes i segures entre els fidels.

Mons. Jordi Bertomeu Farnós és oficial del dicasteri per la Doctrina de la Fe