La meva crisi dels trenta –en tinc vint-i-vuit, encara, però sempre he cremat etapes abans d’hora— es manifesta a la cuina. Aquest primer divendres de febrer vaig fer magdalenes de xocolata per a un regiment i vam pujar al Santuari de Puiggraciós, que queda just a sobre de la Garriga i es pot veure pràcticament des de qualsevol punt del poble. Suposo que qui fos que m’expliqués què és un santuari devia posar Puiggraciós d’exemple, perquè per als garriguencs és l’experiència primària d’aquest lloc. Cada any s’hi renova el vot de poble i quan era una nena hi pujàvem amb tota una colla de gent de l’Escola Sant Lluís. La farigola, i les sardanes, i aquella marededéu austera –però present–, i la vista d’ocell del meu poble són sediments que han anat fent el pòsit d’això que avui considero les meves arrels.
Per a la majoria de garriguencs, el Santuari de Puiggraciós és el primer punt cardinal que apunta a l’experiència espiritual. Potser és per això que aquells amics amb qui vaig fer la confirmació –que també són els meus primers amics i els qui avui encara considero el meu grup d’amics nuclear–, van escollir Puiggraciós per escenificar el seu retorn a la fe. Aquell divendres, amb una safata de magdalenes que feia goig de veure, vam anar a al Santuari perquè aquests amics, que després de la confirmació havien considerat que la fe els era una cosa aliena, havien organitzat una pregària amb cants de Taizé per esmenar l’adolescent que van ser. Hi vaig anar amb la mena d’alegria que devia sentir el pare del fill pròdig quan el va veure arribar: la mena d’alegria que es menja qualsevol inclinació al retret i a la condescendència perquè posa el present amb Déu per sobre d’un passat sense Ell. Sovint, l’alegria genuïna es manifesta en una set de generositat, defugint la temptació superba. Vaig procurar que la meva presència en aquell lloc es llegís en aquests termes.
Tampoc tothom entén fins a quin punt l’Església, sense deixar de ser catòlica, és vas d’una gran diversitat
La meva identificació amb l’Església, la manera com me’n sento part, es concreta en una indefinició carismàtica. Si els tarannàs espirituals s’expressen a dins de l’Església en un ventall de maneres de professar la fe i de viure l’adhesió a la institució, a tot arreu hi he trobat alguna cosa que m’ha fet entendre l’existència d’aquell cercle. Sentint-me part d’una gran família, a tot arreu hi estic bé i de tot arreu n’entenc la raó de ser. No tothom, tampoc entre els catòlics, ho viu de la mateixa manera. Tampoc tothom entén fins a quin punt l’Església, sense deixar de ser catòlica, és vas d’una gran diversitat. Força més gran, de fet, del que els qui se la miren des de fora –o els que entenen una experiència acotada i reduïda– s’imaginen.
Els amics que havien organitzat la pregària havien viscut un desencantament amb la fe perquè havien viscut un desencantament amb la institució. O amb una part de la institució. O la institució els havia semblat una excusa prou gran per a fer una esmena a allò que l’Església està cridada a preservar. I hi havien tornat perquè, conscientment o inconscient, sense capar-se l’esperit crític, l’Església els havia semblat el lloc on dur a terme la pràctica que havien deixat enrere. El contacte d’emergència del seu esperit havien estat les monges de Sant Pere de les Puel·les que resideixen a Puiggraciós, i amb qui s’havien retrobat arran de la gravació d’un capítol de pòdcast per a Ràdio Silenci, la ràdio local de la Garriga.
Havien condicionat la planta baixa del santuari amb catifes, i espelmes, i tamborets baixos. La calidesa de la sala feia contrast amb la fredor de l’església a l’altra banda de la paret que, sense calefacció, a aquella hora del vespre, era pràcticament una nevera. Havien arranjat un altar amb dues icones: la Mare de Déu i la imatge de Crist agafant Pere per l’espatlla, que també és en un dels laterals de l’església de Taizé. És una icona que tinc a l’habitació de casa els meus pares des que vaig anar a la comunitat ecumènica francesa per primera vegada, i que em fa pensar que amb aquest mateix afecte i proximitat, Crist també es fa present al meu costat. Sempre m’encén la guspira de la pregària, i aquell divendres a Puiggraciós, envoltada dels meus amics d’infantesa, no va ser diferent.
De treballar a Albada Editorial n’he tret moltes coses bones. Una de les coses més bones que n’he tret, però, és tenir a l’abast la possibilitat d’entrar en contacte amb moltes sensibilitats diferent, a través dels llibres o de les xerrades que acompanyen els llibres. En una d’aquestes xerrades, vaig sentir que l’Oriol Jara exposava una idea que aquella nit a Puiggraciós, davant de la icona de Crist amb Pere, em va tornar al cap. L’Oriol deia que Pere i Judes no eren tan diferents: bo i que el primer ho fa d’una manera menys premeditada i el segon d’una manera més premeditada, arribat el moment, tots dos traeixen Jesús. La diferència entre l’un i l’altre, però, és que Judes es penja i Pere s’amaga després de negar-lo; nega Jesús, s’amaga, i el veu ressuscitar. I després funda l’Església.
Si tot va cap on sembla que va, els meus amics no seran els únics en tornar a l’Església, o en intentar de fer-s’hi el seu lloc, per a practicar una fe que fins ara els havia semblat que no necessitaven
En aquells baixos del Santuari de Puiggraciós, contemplant aquella icona i pregant amb els meus amics com van pregar els apòstols, vaig anar mastegant la idea que en la vida interior, en la vida de fe, la paciència i l’esperança són dues coses que s’assemblen molt, perquè totes dues són reflex de la confiança en Déu. I de vegades només cal esperar-se una mica més i entregar l’agitació del nostre sistema nerviós al ritme dels seus temps per a veure acomplert allò que abans havíem cregut impossible, com ser en una pregària organitzada pels amics amb qui feia tretze anys que no assistia a cap esdeveniment religiós. «No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja es preocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps» (Mt 6, 34). Alimentar la fe, moltes vegades, és descansar en la premissa que Déu en sap més.
Si tot va cap on sembla que va, els meus amics no seran els únics en tornar a l’Església, o en intentar de fer-s’hi el seu lloc, per a practicar una fe que fins ara els havia semblat que no necessitaven: per reomplir una absència espiritual que el món no ha pogut satisfer. Executar això, trobar-hi un lloc o un espai on fer-s’hi un lloc, també els ha demanat paciència a ells. No sé fins a quin punt qui té capacitat per a prendre decisions dins de l’Església és conscient d’aquest fenomen, però la tendresa dels retornats també demanarà i mereixerà generositat. En acabar la pregària, vam pujar al menjador del Santuari amb les monges a tastar tot allò que els assistents havíem dut. Mal m’està dir-ho, perquè potser sí que té un punt de supèrbia, però les magdalenes havien quedat delicioses.
Ens vaig veure en aquella sala i ens vaig saber amb la mà de Crist agafant-nos per l’espatlla, acompanyant cadascú en el seu camí. Un camí que, per cert, amb els anys que fa que ens coneixem, s’ha anat fent més tortuós, però «mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? ¿Qui de vosaltres, per més que s’hi esforci, pot allargar d’un sol instant la seva vida?» (Mt 6, 26). Aquell divendres encara mancaven deu dies per a començar la Quaresma, però em va servir per a predisposar el cor a la paciència, que és esperança i és confiança, mentre al cap m’hi ressonaven les paraules de l’Oriol Jara: “la diferència entre Judes i Pere és que Pere s’espera i veu Crist ressuscitat”. El que compta, doncs, no són les nostres imperfeccions, ni les nostres ferides, ni tan sols els nostres desenganys: el que compta és allò que, imperfectes, i ferits, i desenganyats, escollim de fer amb el temps que ens ha estat concedit. I de fer-ho confiant que la perfecció de Déu ho farà tot nou, de la mateixa manera que en acabar la Quaresma arriba la Pasqua.
