Oriol Picas: “Volem connectar el Museu Episcopal amb la societat”

(Bisbat de Vic) Oriol Picas és el nou director del Museu Episcopal de Vic (MEV). El bisbe de Vic, Romà Casanovas, el va nomenar aquest novembre agafant el relleu de Josep Maria Riba que ocupava el càrrec des de l’any 2004. En aquesta entrevista, Picas parla dels reptes i objectius del museu, de la nova marca d’art medieval i de les aliances amb diferents museus europeus.

Des d’aquest 1 de desembre és el nou director del MEV. Com va viure el seu nomenament?

Quan se’m va proposar va ser una sorpresa i després d’una reflexió, que va tenir un temps, ho vaig estar valorant i vaig acceptar. Em vaig sentir molt honorat que se’m proposés. El sentiment és doble; per una banda, una gran il·lusió per dirigir un museu d’aquesta rellevància, que és d’interès nacional i, per l’altra, amb molt respecte. El Museu Episcopal de Vic té una trajectòria amb unes personalitats que l’han estat dirigint -impulsades pel bisbe Morgadas- com Gudiol, Junyent, el canonge Collell, i aquests noms fan molt respecte. Però bé, sense oblidar això, la il·lusió m’empeny a treballar amb responsabilitat.

El seu nomenament té connotacions històriques: des de 1898 no hi havia hagut un laic al capdavant del Museu Episcopal. Són els signes dels temps?

Sí que són signes dels temps, però jo voldria posar l’accent en un fet que passa abans, i és la direcció de Josep Maria Riba. Riba és un prevere, però ell ja no ve d’aquesta trajectòria d’un conservador en cap, d’un gran especialista en art, sinó que bé amb altres coneixements, amb altres voluntats, especialment d’atendre el museu en la seva globalitat i de connectar-lo amb els nous temps. Un exemple d’aquesta visió global del museu és el Pla Estratègic 2020-2030; un exemple de connexió amb l’actualitat és el projecte MEV+ digital. Independentment de si un és seglar o no, l’important, a parer meu, és seguir aquesta trajectòria i em sento hereu de la que ha iniciat Riba.

Quins són els principals reptes que s’ha trobat en agafar la direcció del museu?

En caràcter immediat, el desenvolupament del projecte MEV +Digital. Aquest projecte és de mig milió d’euros, la meitat els posa el museu i l’altra amb finançament europeu, de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona. Això significa que el museu tindrà una sala immersiva en 3D, la renovació del vestíbul amb elements digitals que ens ajudarà a una bona rebuda i que ens permetrà la bona comprensió dels públics, la dinamització dels espais i la renovació de la sala didàctica. Tot això s’acompanya amb un nou pla de comunicació i una nova imatge del MEV.

Des del punt de vista de gestió, hem de continuar mantenint la bona salut financera perquè la pandèmia segueix sent present i a més hi ha uns increments de costos. I finalment, seguint amb els objectius a curt termini, connectar el museu amb la societat. Iniciem una ronda d’encontres amb les entitats i agents de la ciutat i de la diòcesi per, en primer lloc, escoltar. És a dir, saber què en pensen i què n’esperen del museu. En segon lloc, per presentar els projectes del Pla estratègic.

Aquest relleu en la direcció del MEV, ha coincidit -ja estava aprovat en el Pla Estratègic 2020-2030- amb una nova marca del museu; Museu d’Art Medieval. Per què aquesta marca?

En aquests moments el que vol singularitzar el museu, en els pròxims anys, és l’art medieval, per això li posem aquesta marca. L’art medieval és el que ens distingeix, tenim grans peces que són úniques i que convé que els públics les coneguin. Hem creat una marca que ajuda a les persones a percebre millor el valor patrimonial que volem oferir. Però no hem canviat de nom.

En la seva presentació, va dir que un dels objectius que es proposa com a director és augmentar la "interacció del museu amb la societat i les seves comunitats”. En una societat tan laïcitzada, promocionar l’art religiós és difícil?

Una part de la societat sí que està laïcitzada, però el que tenim sobretot és una societat multicultural. I dins aquesta societat multicultural, hi ha cultures que no estan laïcitzades, són religioses. En tot cas, el que tenim en comú totes les cultures és la voluntat d’espiritualitat. Un museu d’art com el MEV pot ser una agent potent al servei de l’espiritualitat. Però una de les dificultats que hi troba és el ritme vertiginós en què “gaudim” de l’art i de la cultura. Les experiències digitals, el cúmul de propostes que rebem, les produccions breus per al consum immediat ens porten a la sobre estimulació. El repte és com passem d’aquesta sobre estimulació a una sala d’un museu on la contemplació requereix uns altres ritmes per realment captar la sensibilitat de les obres, poder gaudir-les i reconnectar amb aquesta espiritualitat perduda però necessària.

El MEV, aquests últims anys, havia establert aliances amb museus europeus. La pandèmia ha aturat aquestes xarxes internacionals?

La xarxa internacional de museus no s’ha aturat gens. La pandèmia només les entrebanca una mica perquè no ens podem reunir i ho hem de fer online. També formem part activa d’altres xarxes, com la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya. De fet, ens han demanat que el MEV siguem referent en l’acollida de persones en dificultat auditiva gràcies a la nostra trajectòria pionera amb atendre aquest col·lectiu.

El visitant que fa temps que no entra al museu, quins canvis hi trobarà? I un que no hi ha entrat mai, què el sorprendrà?

Cal que identifiquem els diferents tipus de visitants. Respecte als ciutadans de Vic i de l’entorn, cal pensar que els museus tenen una diferència respecte, per exemple, un teatre on cada setmana canvien la programació. Una proposta que els pot ser atractiva és oferir-los una visita breu per contemplar una o dues obres que podem destacar cada mes i que mitjançant l’abonament anual de 12 € que oferim no els representa un esforç econòmic. En una anàlisi dels públics diferent de la geogràfica com el de l’exemple, és important que les exposicions generin relats que responguin a les inquietuds dels públics i que continguin diferents nivells de lectures. Els visitants han de poder seguir diferents itineraris, que contemplin tant els qui no se’n perdran cap detall, com els qui els cridarà l’atenció unes obres determinades. Per fer això, és molt important conèixer els públics, escoltar-los, per saber què necessiten.