Òptims sacerdots casats. Òptims sacerdots cèlibes

(Manuel Nin -Exarca per als catòlics bizantins de Grècia- Documents d'Església) Escric unes simples reflexions a partir de la meva experiència com a antic rector del Pontifici Col·legi Grec (PCG) de Roma, pel que fa al tema del sacerdoci casat i celibatari a Orient. Són només unes notes que escric, sense pretensions. Si poden ser d’ajut en un moment en què es parla em sembla també massa fàcilment i superficialment del tema a Occident. Potser seria el moment de repetir només la frase atribuïda per alguns a santa Teresa i per altres a sant Ignasi de Loyola: “En tiempos de tribulación, no hacer mudanza”.

Escric aquestes notes a partir de la meva experiència viscuda del 1996 al 2016 al PCG com a pare espiritual del 1996 al 1999, i després com a rector del 1999 al 2016.

Convé precisar a nivell de llenguatge i de contingut, que l’Orient cristià ordena al diaconat i al presbiterat també homes prèviament casats. Amb això vull evitar jo mateix i que s’eviti l’expressió fàcil i també banal: “a Orient els preveres es casen”. A Orient cap prevere no es casa, sinó, ho repeteixo, l’Orient cristià, catòlic i ortodox, ordena també homes prèviament casats. I no sols “viri probati” sinó també joves seminaristes que han acabat els estudis teològics.

Els “ritmes sacramentals” en cadascuna d’aquestes Esglésies és divers. Per “ritme sacramental” entenc el temps entre l’un i l’altre dels sagraments. En algunes Esglésies el temps entre casament, diaconat i presbiterat és bastant reduït, només alguns mesos. En altres Esglésies, en canvi, entre el matrimoni i el diaconat es demanen de tres a cinc anys. Per a una “estabilitat matrimonial” de la parella? Per una part, l’avantatge d’esperar precisament aquesta estabilitat de la parella. Per l’altra part, sorgeix el problema del sosteniment econòmic de la parella abans del diaconat. Són qüestions que deixo a part, només les apunto.

Parlo de l’experiència amb seminaristes provinents d’Esglésies Orientals Catòliques, i el fet de ser oriental i catòlic no vol dir ser “llatí o llatinitzat”, efectivament. Roma en general ha respectat i respecta la praxi eclesiològica, teològica, litúrgica, espiritual i canònica de les Esglésies Orientals Catòliques.

El PCG acull seminaristes de diverses procedències nacionals, ètniques i eclesials: italoalbanesos, melquites, hongaresos, serbis, romanesos, ucraïnesos... Seminaristes orientals catòlics de ritu bizantí, i també alguns seminaristes llatins de les diòcesis llatines de Grècia i de Piana degli Albanesi (Sicília), eparquia que té també algunes parròquies llatines.

He pogut conèixer, durant una vintena d’anys, Esglésies Catòliques Orientals Bizantines que han tingut sempre el doble clergat, casat i cèlibe, i tenen aquest doble clergat en proporcions diguem molt variades: algunes Esglésies en què quasi el 99% del clergat està casat (Hongria i Ucraïna), i altres Esglésies en què el clergat casat és a nivell del 75% o bé solament del 50 o del 30% (Romania, Sèrbia, Italoalbanesos a Itàlia, melquites).

En el meu període com a rector vaig mirar d’ajudar al discerniment madur, seriós i responsable, tant vers el celibat com vers el matrimoni, en la consciència que en cap dels dos casos no es tracta de la solució més fàcil o eventualment còmoda. Mirava de fer venir per a una conferència, cada any, un prevere casat i a vegades també la muller, i un prevere cèlibe, per compartir amb els seminaristes la seva experiència.

Sempre en el meu període de rectorat a Roma, vaig poder conèixer bastant bé cadascuna de les Esglésies de provinença dels seminaristes, sobretot podent-les visitar amb motiu dels casaments dels seminaristes i de les ordenacions i del bateig dels fills, o en altres ocasions.

Situacions no fàcils de resoldre

En aquests anys la meva experiència, en les diverses Esglésies Orientals Catòliques que vaig conèixer, em porta a dir que vaig trobar i conèixer sacerdots casats òptims sacerdots i òptims pares de família. Preveres casats que tenen càrrecs fins a vicari general a les diòcesis. I també preveres cèlibes òptims sacerdots. Hi ha però, com a tot arreu, també problemes i situacions no fàcils de resoldre, que també remarcaré.

El clergat casat no és, a parer meu, la solució per a la manca de vocacions enlloc del món, ni a Orient ni a Occident. Hi ha diòcesis a Orient que tenen vocacions i diòcesis que en tenen poques i fins i tot no en tenen, independentment de tenir o no clergat casat. Estic convençut que per a l’Occident i una mica també per a l’Orient, el problema és la secularització sí en part però sobretot la descristianització. Per tant, afrontar la discussió sobre el clergat casat a Occident en un moment de profunda crisi de manca de sacerdots, no és una solució vàlida de la manera més absoluta.

El tema d’”obrir l’Església Catòlica Llatina” a ordenar homes casats, jo l’eixamplaria dient “obrir l’Església Catòlica Llatina als preveres cèlibes i als preveres casats”. Què vull dir amb això? Que la reflexió s’ha de fer subratllant el valor i la centralitat, i també les dificultats i els problemes dels sacerdots tant en el celibat com en el matrimoni. Dit d’una altra manera, posar en relleu el valor humà i teològic de ser prevere de Jesucrist en la vida de l’Església. No és una realitat i també potser un problema només d’estadístiques sinó un veritable i propi problema teològic i eclesiològic. Qui/què és el sacerdot cristià? I qui és en l’Església el sacerdot cristià? Aprofundir en la bellesa i les dificultats, teològiques i humanes, de ser sacerdot cèlibe; i aprofundir en la bellesa i les dificultats, teològiques i humanes també aquestes, de ser sacerdot casat.

La dona del prevere

Un altre aspecte a considerar és la dimensió que suposa ser muller d’un prevere. Es tracta d’una vocació, sens dubte. Per tant, la pregunta: hi ha noies disposades a casar-se amb un seminarista, un futur prevere? La dona del prevere ha de comprometre la seva vida en les activitats parroquials i pastorals del marit, tota la família hi queda compromesa. Exemples de noies, fins i tot filles de prevere, que no volen sentir parlar de casar-se amb un futur prevere. Exemples de seminaristes que durant anys busquen la seva noia.

Abans subratllava situacions problemàtiques que hi ha a Orient com a Occident. En el cas de ruptura del matrimoni d’un prevere, què es fa o com l’Església gestiona la situació? Ruptura per causes de desacord entre els dos, o bé ruptura a causa d’una “tercera persona” pel mig. Com resoldre-ho. Pensar també en els fills dels sacerdots que han de ser un exemple de vida cristiana. Com gestionar les situacions “problemàtiques” amb els fills?

S’ha de pensar també en com afrontar situacions d’”organització eclesial” o diocesana: els trasllats de parròquia. Preveure també una pensió per a les vídues dels preveres.

Manuel Nin és exarca (bisbe) per als catòlics bizantins de Grècia i monjo de Montserrat. Text de Documents d'Església.