Una opció de vida enmig del poble

(M. Victòria Molins) Aquest mes de febrer se celebra la diada de la vida consagrada. Sí, ja sé que passa desapercebuda aquesta data per a la majoria de la gent. I ho entenc molt bé. No és un esdeveniment que canviï el món, ni que hi tingui aparent influència. En llenguatge planer, el que celebrem aquest 2 de febrer és el dia de monges, monjos, frares, germans i germanes, com s'acostuma a nomenar a aquest col·lectiu que és el nostre i que avui sembla que sigui "una espècie a extingir".

Però com que aquest any celebrem 40 anys de la formació de l'URC (Unió dels Religiosos i Religioses de Catalunya) que tant ha contribuït a un transformació i adaptació als temps d'aquesta vida de "monges i frares", vull parlar de la meva opció, que és la de uns quants milers d'homes i dones de casa nostra. I, m'atreveixo a dir, que la vull justificar...

Des de l'atalaia de la meva avançada edat, puc parlar ben bé d'aquest canvi i del seu perquè. Quan jo vaig optar per aquest camí de vida allà per l'any 1956 del segle passat, la vida religiosa (la de les monges i frares) es definia amb una frase llatina que diu tot el que, en aquell moment s'entenia d'aquest tipus de vida i d'opció: "fuga mundi", fugida del món. Es suposava que deixaves tot allò que constituïa la vida "del món" i els seus perills, per entrar en un món que et segregava, et separava, t'aïllava de la societat i, ficada en el convent, començaves no només una vida nova, sinó que t'havies d'allunyar de tot el que fins aleshores havia estat el teu món.

Avui això no té res a veure amb el sentit de la nostra vida. Us ho puc ben assegurar. I no és el més important del nostre canvi el de les formes, les estructures, la manera de vestir... que ha fet que estem més inserides o inserits en el món i la societat, sinó el sentit profund humà i evangèlic de la nostra vida.

És per això que jo, una monja gran, sovint reivindicativa i estimant de debò el món en el qual m'ha tocat viure, vull confessar-me avui públicament i donar la meva versió -que és la de la majoria de les religioses i religiosos que conec- d'una vida que avui no és fàcil d'entendre des de fora estant.

Acostumats, com estem a valorar més el que fem que el que som, la gent es pregunta "¿però el que fan no es podria fer també sense ser monja?"

I ja no diguem quan la vocació no és per a la vida activa o apostòlica de lliurament als altres, sinó per la contemplativa. És per això que jo estic acostumada a sentir-me valorada per les quatre coses que faig en favor dels pobres. Però no pel que soc. I, en el millor dels casos, pensen que és la meva actuació la que em fa "valuosa" com monja. I si un dia -suposo que arribarà aviat- ja no puc fer res més que pregar silenciosament en una infermeria de la nostra congregació, la meva vida ja no tindrà valor?

Però com podem explicar que hi ha una arrel en la nostra vida que ens impulsa a aquesta manera de viure? Jo vull tractar de fer-ho: algunes persones, hem optat per estimar Déu des d'una opció que no és ni millor ni pitjor que la de la vida laica, però que és tan personal i exclusiva que es compromet a dedicar-se a Ell en totes les circumstàncies de la vida amb la llibertat d'acció que li dona el no tenir una família pròpia i formar una comunitat de vida amb altres persones que opten pel mateix. És aquest vot de celibat i aquesta manera de viure la que permet la dedicació plena als altres, i en molts casos als més necessitats. Però n'és la conseqüència de la consagració. Aquesta que és tan difícil de valorar, però que és la que sustenta la nostra acció.

I ara va l'altra part de la meva confessió. Des d'aquesta opció de vida, és des de la que estimo el meu món, lluito en ell, em preocupa la meva societat, estimo el meu país, soc política en el sentit més pregó de la paraula: el de no conformar-me pensat que només és cosa dels que governen canviar el món i fer-lo millor. Potser l'acció política des de llocs de govern té més perill de ser viciada per l'ambició, el desig de treure profit, etc. I no dic que tots els que exerceixen el poder en política siguin corruptes o es deixin portar per l'ambició.

Però això no treu que des del poble fem política amb el desig de millorar la societat a la qual estimem. Estic convençuda que per canviar les coses s'ha de treballar des de la base.

I, la veritat, no ho puc entendre quan diuen que l'Església no ha de fer política... si s'entén des d'aquesta vessant, clar, no des de la de cercar un seient en el poder.

És precisament per això pel que m'he volgut confessar com a monja que estimo el meu món, la meva societat, el poble en el que vaig néixer i al que estimo. Perquè la consagració en exclusivitat a Déu, no es pot separar del lliurament als germans, al proïsme. I què hi ha més pròxim que el teu poble?

Perquè no puc adherir-me a les manifestacions pacífiques? Perquè no puc signar a favor d'una Catalunya democràtica que defensa els drets i les llibertats? I com no haig de patir per les injustícies derivades de la judicalització del conflicte polític... i considerar-me inclosa en aquell 80% que lluitem per "trobar una solució política al conflicte, donant veu al conjunt de la ciutadania"?

Si, ja sé que és un tema -aquest dels frares i monges- del que no es parla més que quan hi ha un escàndol. Però... "Algú ho havia de dir".