Omella: “Vivim en una societat capritxosa; només s'accepta el que agrada”

(CR) “Vivim en una societat capritxosa; només s'accepta el que agrada, el que produeix sensacions de plaer, i es rebutja tot el que contraria”. És un dels missatges que ha deixat aquest dimarts el cardenal Joan Josep Omella en la missa de la Mercè. Per Omella, això ens porta “gent immadura, irritada i irritable, incapaç, per exemple, de prescindir d'un caprici, de conviure bé amb un ancià o d'acceptar amb pau i tot una lleu malaltia”.

Davant d’aquest diagnòstic, Omella ha fet una crida a “la gran tasca i responsabilitat d'educar les generacions futures. I educar no és donar-los tot el que demanen i desitgen”. Per això ha dit que “educar és ajudar-los a treure tots els valors i virtuts que porten dins, com a éssers humans que porten l'empremta del Creador” i que “no hi ha ningú que no porti dins preciosos tresors humans que aflorar, que educar”. Així, educar també vol dir “saber negar coses, ensenyar a renunciar, a assumir el fracàs, a dilatar en el temps la consecució dels desitjos, per aprendre a estimar més, a estimar millor”.

Omella també ha fet una crida a atendre “els germans que passen pena i pateixen”. I passar de primera reacció “de protesta” i de preguntar-se “on és Déu” a actuar. “Santa Maria el primer que fa és ser prop del que pateix; posa la seva mà al front de qui té febre; li ofereix camins de consol i de pau. Aquesta és l'experiència del poble cristià que s'acosta a ella”, ha conclòs.

En aquest sentit ha preguntat si “deixarem de mirar-nos a nosaltres mateixos per a anar ajudar aquells que sofreixen més? No oblidem que fa més feliç donar que rebre. Prop de nosaltres hi ha gent gran molt sola, joves desorientats, famílies trencades, immigrants, malalts, aquells que treballen per construir ponts de comunió i de fraternitat i se senten sols i incompresos”.

En felicitar totes les persones que celebren avui el seu sant, Omella ha demanat als pares que continuïn posant el nom de la patrona de Barcelona “perquè el nom preciós de Mercè no desaparegui de la ciutat”. Com ha dit en l’homilia, una advocació de la Mare de Déu que “ha acompanyat la història d'aquesta ciutat”.

La missa de la festa major de Barcelona s’ha celebrat a la Basílica de la Mercè, plena de gom a gom com cada any. La corporació municipal ha estat representada pel primer tinent d’alcalde i alcalde accidental, Jaume Collboni, i altres regidors. Han concelebrat amb Omella l’arquebisbe emèrit, el cardenal Lluís Martínez Sistach, i els altres bisbes de la província eclesiàstica de Barcelona. També amb el provincial dels mercedaris que tenen encarregada l’atenció pastoral de la Basílica.

Homilia de la festivitat de Mare de Déu de la Mercè

Cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona

Basílica de la Mercè.

La nostra mirada, afectuosa i agraïda, a la nostra Mare, Santa Maria la Mare de Déu, sota l'advocació de «la Mercè». Ella, com proclamen les belles paraules del Concili Vaticà II: és la mare i model de tots els creients. Ella, com totes les mares, ha estat i és en el cor de tots els seus fills. Ella ha acompanyat la història d'aquesta ciutat. A Ella, doncs, dirigim la nostra mirada atenta, suplicant i agraïda, en aquest dia preciós. A Ella li diem avui: Felicitats, Maria! Felicitats, mare!

¿Què ens diu Santa Maria amb la seva vida i la seva persona?

¿Què ens diu avui, aquí i ara a nosaltres, els seus fills?

1-. Maria és pelegrina de la fe

Ella va viure sustentada i guiada per la fe, va ser «pelegrina de la fe», com diu el Concili Vaticà II. I la fe, fonamentalment, és confiar en Déu, és fiar-se d'Ell, és esperar que compleixi les seves promeses. Així va viure Abraham, el nostre pare en la fe; es va fiar de la Paraula de Déu, va deixar la seva terra, el seu poble, els seus amics i es va posar en camí cap a una terra desconeguda, confiant només en la promesa de Déu. I així va viure Maria, la mare de Jesús i la nostra mare, es va refiar de la promesa de l'àngel Gabriel, va donar a llum al seu fill, i, tot i que en veure’l créixer tindria molts dubtes de si era realment el Fill de Déu, va creure i va esperar, amb tota esperança. Aquest nen que creix i que aprèn a parlar és el fill de Déu?

¡Com ens costa entendre i, sobretot, viure amb aquesta actitud de confiança! La nostra cultura ens fa creure que no existeix res més que allò que es veu i es pot tocar, ens fa creure que això d'esperar que es compleixin les promeses és de temps passats, de generacions menys avançades científicament. L’ambient en què vivim ens empeny a desitjar i a esperar que es compleixi immediatament tot el promès, i si no és així, som impacients i canviem d'empresa, de partit polític, de família...

La Mare de Déu, Santa Maria, com totes les veritables mares, sap esperar i confiar. Quan un fill s’equivoca, esperen que reflexioni i canviï. Quan un fill se’n va de casa aguanten, sofreixen en silenci però confien que un dia, no llunyà, tornarà com el fill pròdig de l'Evangeli i, llavors, es produirà el tan desitjat retrobament familiar.

Santa Maria, Mare de Déu, vine en ajuda de la nostra fe feble i ensenya'ns a viure, com tu, d'una fe viva i operant. Que no dubtem mai de la promesa del Senyor; i que aquesta actitud de confiança ens obri a confiar sempre i en qualsevol circumstància en les persones que ens envolten.

2-. María también es la mujer del «SÍ»

Los caminos de Dios resultan en ocasiones muy extraños e incomprensibles. Nosotros programamos nuestra vida personal, familiar, profesional... y, de pronto, descubrimos que la vida nos lleva por otros caminos que ni siquiera habíamos podido imaginar. ¡Y Dios siempre nos invita a andar con ánimo sereno y decidido por esos caminos! No entrar en ellos supondría rebeldía, amargura, sufrimiento... El hecho de vivir con esa actitud tan bíblica de Sí, acepto, hace que todo cambie de tal manera que, lo que podría ser sendero de sufrimiento, se torna entonces en camino de paz, de maduración y de salvación. Así lo hizo también Jesús en el Huerto de los Olivos: Hágase tu voluntad y no la mía.

La verdad es que nos cuesta entender eso. Vivimos en una sociedad caprichosa; solamente se acepta lo que gusta, lo que produce sensaciones de placer, y se rechaza todo lo que contraría. Y el resultado final es que encontramos a mucha gente inmadura, irritada e irritable, incapaz, por ejemplo, de prescindir de un capricho, de convivir bien con un anciano o de aceptar con paz incluso una leve enfermedad.

Santa María vive de esa mística profunda, que podríamos resumir en estas sencillas palabras: Hágase en mí según tu palabra; o dicho de otra manera: Señor, haz conmigo lo que quieras; lo acepto todo, con tal de tenerte a Ti, de tener tu amor. La Virgen no busca otra cosa que hacer la voluntad de Dios. ¿Vivimos esa actitud de abandono en las manos del Señor? ¿Enseñamos a nuestros contemporáneos a vivir de esa manera? No solo con nuestra palabras, sino con hechos.

Queridos padres y educadores, queridos responsables políticos, civiles y militares, queridos hermanos y hermanas: Tenemos todos la gran tarea y responsabilidad de educar a las generaciones futuras. Y educar no es darles todo lo que piden y desean. Educar es ayudarles a sacar todos los valores y virtudes que llevan dentro, en tanto que seres humanos que llevan la impronta del Creador, creados a su imagen y semejanza, llenos de dignidad y de belleza. No hay nadie que no lleve dentro preciosos tesoros humanos que aflorar, que educar. Ayudar a sacar, a forjar esos valores que ya llevan y enseñar a ponerlos al servicio de los demás; en esto consiste la hermosa, paciente e imprescindible tarea de educar.

No podemos criar seres ensimismados, egoístas, que tienen de todo y que nunca tienen bastante; sino hombres y mujeres capaces de ser adultos, capaces de ofrecer y de aceptar, capaces de valorar a los otros y de compartir. Educar es también, pues, saber negar cosas, enseñar a renunciar, a asumir el fracaso, a dilatar en el tiempo la consecución de los deseos, para aprender a amar más, a amar mejor. Solo así nos preparamos para ser felices y para encajar, con entereza, las dificultades de la vida.

3-. Santa Maria, dona del compromís

Ella era allà, a Canà de Galilea, hem escoltat a l’Evangeli, preocupada per aquells nuvis als quals se'ls va acabar el vi; allà estava compromesa a trobar una solució. I era també allí, al costat de la Creu del Senyor, compartint el sofriment del seu Fill crucificat.

¿Què fem, nosaltres, amb els germans que passen pena i pateixen? La nostra primera reacció sol ser de protesta, ens preguntem on és Déu i ens qüestionem sobre la seva bondat. Potser ens sembla que ja que no fa res per eliminar el patiment i el mal del món. La nostra segona reacció és de protesta també contra els qui dirigeixen i decideixen el futur dels pobles i de les nacions, perquè pensem no fan res per erradicar el dolor i el sofriment dels humans.

Santa Maria el primer que fa és ser prop del que pateix; posa la seva mà al front de qui té febre; li ofereix camins de consol i de pau. Aquesta és l'experiència del poble cristià que s'acosta a ella amb aquesta preciosa pregària:

Recordeu-vos, oh pietosíssima Verge Maria, que mai no s'ha sentit dir /que ningú que hagi implorat la vostra assistència i reclamat el vostre auxili, / hagi estat abandonat de Vós. / Animat amb aquesta confiança, a Vós també recorro, oh Verge mare de les verges, /i, encara que gemegant sota el pes dels meus pecats, m’atreveixo a comparèixer davant la vostra presència sobirana; /no desoïu, oh Mare de Déu, les meves súpliques, ans bé escolteu-les propícia i acolliu-les favorablement. Amén.

¡Com ho sabem els cristians de Barcelona, que Santa Maria, la Mare de Déu de la Mercè és la bona mare que ens sap escoltar, consolar, animar, acompanyar i resoldre dificultats!

Benvolguts germans, ¡no ens en falta, de dolor i de sofriment prop de nosaltres! ¿Deixarem de mirar-nos a nosaltres mateixos per a anar ajudar aquells que sofreixen més? No oblidem que fa més feliç donar que rebre. Prop de nosaltres hi ha gent gran molt sola, joves desorientats, famílies trencades, immigrants, malalts, aquells que treballen per construir ponts de comunió i de fraternitat i se senten sols i incompresos. Tots ells són germans nostres, fills del mateix Pare Déu. ¿Els negarem el nostre escalf i ajuda?

Que Santa Maria, mare i consol dels pecadors, ens ajudi a viure, com Ella, prop dels qui sofreixen. Siguem per a ells consol i ajuda en les seves necessitats. Siguem constructors d'una societat en fraternitat i en comunió.

Bona festa major a tots. Que Barcelona continuï sent una ciutat bella i habitable, no només pels seu atractiu històric, arquitectònic, cultural, gastronòmic i econòmic; sinó també per la seva sensibilitat humana, fraterna, solidària i respectuosa amb les creences religioses.