Omella compleix 80 anys: esperant un nou cardenal

Aquest dimarts, 21 d’abril, el cardenal Joan Josep Omella compleix 80 anys. Aquesta data és eclesialment rellevant perquè, en arribar a aquesta edat, perd el dret a vot en un possible conclave, tot i que ara mateix una elecció d’un nou papa no seria el més esperable ni desitjable. Però el més rellevant del cas del cardenal Omella és que arriba a aquesta edat exercint com a arquebisbe de Barcelona, i no es preveu el seu relleu fins després de la visita del Papa a Catalunya aquest mes de juny. Estem davant d’un fet biològic que té dues derivades: el relleu episcopal a Barcelona i la presència de Catalunya en el col·legi cardenalici.

Els bisbes han de presentar la renúncia al govern de la seu que governen quan compleixen els 75 anys. És el que va fer Omella el 2021, ja fa cinc anys. El Papa és lliure d’acceptar o no aquesta renúncia, però l’habitual és iniciar en aquell moment el procés de relleu que, en alguns casos, es pot allargar fins a dos anys. Els tres antecessors d’Omella a Barcelona —que també eren cardenals— no es van jubilar als 75 anys. El cardenal Narcís Jubany ho va fer amb 76 anys i set mesos; Ricard Maria Carles, amb 77 anys i vuit mesos; i Lluís Martínez Sistach, amb 78 anys i mig.

Confiança en Omella

No és habitual que la renúncia s’allargui fins passats els 80 anys. I, en aquest cas, és clarament un signe de confiança amb el cardenal Omella, que ha passat del Papa Francesc, que és qui el va nomenar, a Lleó XIV. Prevost el va conèixer al Dicasteri per als Bisbes, un organisme molt rellevant perquè és on es filtren els candidats a l’episcopat. I, per ara, el Papa Lleó XIV ha mantingut Omella en aquest significatiu dicasteri.

Lleó XIV va insistir en que es respecti estrictament la norma dels 75 anys per a la renúncia dels bisbes

És cert que Francesc va mantenir diversos cardenals de confiança en el càrrec fins passats els 80 anys. Però aquest novembre, Lleó XIV va dir en un discurs als bisbes italians que cal “aprendre a acomiadar-se”, i va insistir en que es respecti estrictament la norma dels 75 anys per a la renúncia dels ordinaris diocesans, amb la possibilitat d’un màxim de dos anys addicionals únicament en el cas dels cardenals. Lleó XIV ha demostrat que no és gaire partidari de saltar-se allò establert. Per tant, encara és més significativa aquesta pròrroga a Barcelona.

Aconseguir que es rellevi als bisbes als 75 anys és tant fàcil com ser una mica previsors i iniciar el procés de relleu quan s’acosta aquesta edat (que ja comença a ser una edat respectable). El que fa qualsevol organització quan algun dels seus directius s’acosta a l’edat de jubilació. No estem davant de situacions sobrevingudes. 

És evident que la visita del Papa a Barcelona aquest mes de juny feia preveure que es pogués allargar el mandat del cardenal Omella fins a finals de curs, per no canviar d’arquebisbe abans d’aquest esdeveniment. I això podria explicar els darrers mesos de pròrroga. Omella ja fa temps que manifesta als seus col·laboradors que ell està en “temps de descompte” i que no és moment de fer grans canvis. L’envejable energia de Joan Josep Omella tampoc ha fet necessari accelerar el relleu.

En aquest context, també s’havia plantejat com a possibilitat que ara, al voltant dels 80 anys del cardenal Omella, es nomenés el successor. Que tots dos rebessin el Papa a Barcelona amb Omella com a administrador apostòlic i el futur bisbe com a electe, i que el nou arquebisbe prengués possessió a finals de juny. Per ara, això no ha passat. I, si no passa, ja ens n’anirem a un canvi de bisbe a principis del curs vinent. Entre el nomenament i l’entrada efectiva acostumen a passar dos mesos.

Un cardenal per Barcelona

El més que probable canvi d’Omella deixarà Catalunya sense cardenal. Amb aquest tema, les darreres dècades han passat moltes coses.

Ser arquebisbe d’una ciutat important no va lligat al títol de cardenal. Però, històricament, Tarragona havia estat la seu cardenalícia (per això va ser cardenal Francesc Vidal i Barraquer). El mateix havia anat passant en ciutats com Toledo o Sevilla. Però, a partir del Vaticà II, la balança es va inclinar cap a les grans ciutats i es van deixar més de banda les consideracions històriques. Tarragona es va quedar sense cardenal l’any 1970 amb la jubilació de Benjamín de Arriba y Castro. I Barcelona va tenir cardenal a partir del 1973 amb el cardenal Jubany. Tant Jubany com Sistach, Carles i Omella van ser nomenats cardenals entre dos i quatre anys després d’arribar a Barcelona. Per això, en els darrers conclaves (Joan Pau I, Joan Pau II, Benet XVI, Francesc i Lleó XIV) sempre hi ha participat un cardenal de Barcelona.

Per tant, amb la jubilació d’Omella, ens quedarem sense cap cardenal a Catalunya.

Què pot passar?

La decisió de fer i desfer cardenals és totalment personal del Papa. De fet, la majoria se n'assabenta el dia que, en un acte públic, el Papa es treu una llista de la butxaca i comença a llegir els noms. A diferència de quan et fan bisbe, ningú et truca abans per avisar-te i per demanar-te si acceptaries el càrrec.

En teoria, el límit de cardenals menors de 80 anys és de 120. El rang de cardenal, i en part seva la influència, no es perd amb els 80 anys, però ja no es pot participar en un conclave. Amb l’aniversari d’Omella, el número actual de cardenals electors baixa a 119 i, abans d’acabar l’any, se’n jubilen dos més. Per tant, és previsible que Lleó XIV, un any després de la seva elecció, nomeni nous cardenals aviat. També és habitual, com va fer sempre Francesc, superar el nombre de cardenals electors, de manera que 120 no és una xifra tancada sinó orientativa.

és molt improbable que en la primera CREaCIó de cardenals de Lleó XIV hi figuri un bisbe català

El que és molt improbable és que en aquesta primera creació de cardenals hi figuri un bisbe català. D’una banda, cada vegada les capitals europees tenen més difícil tenir cardenal. Universalitzar el col·legi cardenalici i que hi hagi més bisbes asiàtics, africans o americans passa necessàriament per tenir menys cardenals europeus. I, en ciutats que no són capital d’estat, encara costarà més.

Francesc, a més, va anar descartant del col·legi cardenalici aquells nomenaments que es feien en funció del càrrec. Es va fixar més en les persones (va arribar a nomenar cardenal un bisbe auxiliar i va deixar fora diversos càrrecs de la cúria vaticana) i en les perifèries (va fer cardenal un bisbe de Mongòlia amb una diòcesi amb poc més de mil fidels i sis capellans). També cal tenir present que Lleó XIV sap que els primers nomenaments cardenalicis s’analitzaran amb lupa i llançaran un missatge sobre l’orientació del seu pontificat. No és un tema menor.

Caldrà veure si Lleó XIV continua amb aquests nomenaments sorprenents o si, en aquest sentit, és més tradicional. També té sobre la taula la possibilitat de canviar les normes i ampliar el col·legi cardenalici, tenint en compte que aquestes xifres es van fixar fa dècades amb una realitat socioreligiosa del món catòlic molt diferent a l’actual.

En tot cas, si d’aquí a uns mesos (o setmanes) tenim nou bisbe a Barcelona, és molt previsible que triguem uns anys a tornar a tenir un cardenal a Catalunya. El més rellevant serà veure quin perfil escull Lleó XIV per a Barcelona, la seu catalana amb més pes i habitants, que marcarà l’orientació de l’episcopat català després dels relleus dels darrers anys. El primer nomenament de Lleó XIV a Catalunya, el bisbe de Lleida, Daniel Palau, pot donar una pista. O no.

PD: Donem per fet que no caldrà tornar a fer la campanya: "Volem bisbes catalans".